De les ombres de Dalí a Figueres a la glacera dels Alps: l'enginy gironí que dissenya estructures impossibles arreu d'Europa

A Figueres, unes grans teles tensades impreses amb l’univers de Dalí projecten ombra sobre l’espai públic. A Barcelona, una estructura inflable cobrirà la piscina olímpica del club de natació de Montjuïc durant els mesos freds perquè es pugui utilitzar tot l’any. A Holanda, un iglú itinerant recorrerà escoles oferint experiències immersives amb projeccions tridimensionals.

Un sector híbrid

Tot surt del mateix lloc: una empresa familiar de Bescanó. Tecnodimension treballa entre dos mons que sovint es toquen: les estructures inflables i l’arquitectura tèxtil. Un sector híbrid, tècnic i creatiu que l’ha convertit en una empresa singular dins el panorama català. "Som una empresa innovadora i pionera dins el sector i treballem amb projectes de difícil execució", defineix Sergi Pallarès, segona generació de la companyia. "A vegades fem arquitectura tèxtil amb estructures inflables i, a vegades, no tenen res a veure. Hi ha mil variants". L’origen de Tecnodimension es remunta molt abans de la seva fundació oficial.

Reinventant el coneixement

El pare d’en Sergi, Jesús Pallarès, havia treballat durant anys a Volumen, una empresa de Bonmatí vinculada al món inflable i a l’arquitectura tèxtil. Era a finals dels anys vuitanta i el sector estava molt més relacionat amb l’oci que no pas amb l’arquitectura o l’urbanisme. Quan aquella empresa va tancar, l’any 2001, Jesús Pallarès va decidir començar de nou. Va fundar Tecnodimension amb quatre socis més, entre els quals hi havia la seva dona i el seu germà. Més de dues dècades després, l’empresa continua mantenint el caràcter familiar. Amb el temps, també s’hi han incorporat els fills. "El coneixement no es va perdre: es va reinventar", resumeix Sergi Pallarès.

Avui, l’empresa necessita una infraestructura considerable per assumir els projectes que desenvolupa. "Som una empresa petita o mitjana, però no podem baixar dels vint o vint-i-cinc treballadors. Per la magnitud dels projectes i la manipulació que requereixen, és la gent que necessitem", explica.

Durant anys, els inflables es van vincular sobretot al lleure: castells, espais efímers o estructures temporals destinades principalment a l’oci. Ara, segons expliquen des de Tecnodimension, el sector ha canviat radicalment. "Abans l’inflable era una cosa més prescindible, de pur oci. Ara és una eina imprescindible a través de l’arquitectura tèxtil", afirma Pallarès.

"L'empresa crea estructures que s’adapten a l’espai combinant tecnologia i creativitat "

Sergi Pallarès

— Segona generació de Tecnidimension

Adaptar-se a les necessitats climàtiques

Aquesta transformació ha anat de la mà de l’arquitectura tèxtil i de les noves necessitats climàtiques i urbanes. Cobertes temporals, refugis climàtics, ombres urbanes o estructures esportives adaptables formen part d’una demanda cada vegada més habitual. "Amb el canvi climàtic i les altes temperatures, les administracions s’hi estan posant. Hi ha licitacions, inversió pública i molts recursos destinats a adaptar espais", assenyala.

L’empresa treballa amb una àmplia varietat de clients: ajuntaments, escoles, entitats públiques, empreses privades, agències de publicitat, festivals i organitzadors d’esdeveniments. "Tenim molts tipus de clients si tenim en compte els dos àmbits en què treballem", explica. Aquest canvi també ha modificat el pes de les diferents línies de negoci de la companyia. Si abans predominava el món inflable, ara una part important dels projectes està relacionada amb l’arquitectura tèxtil.

Refugi climàtic a Figueres

Un dels projectes més visibles i emblemàtics de Tecnodimension és el refugi climàtic del carrer Besalú de Figueres, inspirat en l’univers visual de Salvador Dalí a partir de fotografies de Melitó Casals. L’estructura combina ombra urbana i impressió artística sobre materials tèxtils d’alta resistència.

El projecte va sorgir arran d’una proposta de l’Ajuntament de Figueres i es va convertir en una mena de laboratori creatiu. "Va ser una prova pilot", recorda Sergi Pallarès. "Les impressions sobre lona es fan servir molt en publicitat o construcció, però no tant en arquitectura tèxtil amb materials tan exigents". L’equip va començar a treballar amb proves, tests i adaptacions tècniques fins que la proposta va funcionar. "Vam decidir apostar-hi perquè crèiem que podia ser un projecte molt referent", afegeix. El resultat es va convertir en una de les instal·lacions més reconeixibles de l’empresa a les comarques gironines. "Hi ha empreses que fan inflables i empreses que fan arquitectura tèxtil. Però que facin les dues coses com nosaltres, poques o quasi cap", resumeix Pallarès.

"Cada dia hi ha reptes. Alguns projectes impliquen desenvolupar solucions noves, adaptar materials o explorar estructures poc convencionals"

Sergi Pallarès

L’equip tècnic hi té un paper fonamental. Molts dels professionals actuals ja havien treballat amb Jesús Pallarès abans de la fundació de Tecnodimension i han continuat vinculats a l’empresa. "El meu pare és com el Messi d’aquest món", diu Sergi mig rient.

Si hi ha una idea que defineix l’empresa és la versatilitat. "Cada dia hi ha reptes", explica Pallarès. Alguns projectes són habituals, però molts altres impliquen desenvolupar solucions noves, adaptar materials o explorar estructures poc convencionals.

Diversitat de projectes

Aquest tipus de projectes conviuen amb altres propostes com bombolles habitables, iglús de projeccions immersives o estructures itinerants per a esdeveniments culturals. Una de les línies més singulars de Tecnodimension és la vinculada a l’art contemporani i les instal·lacions experimentals. L’empresa col·labora habitualment amb artistes que arriben amb idees difícils d’executar tècnicament: túnels inflables, estructures immersives o peces efímeres per a museus i festivals.

Col·laboració amb artistes

Entre aquestes col·laboracions destaca el treball amb l’artista catalana Laia Estruch. Junts van crear La Trena, una escultura inflable formada per túnels entrellaçats que es va poder veure al Museu d’Art Nacional de Catalunya i posteriorment al festival d’art de Kortrijk, a Bèlgica.

El pes del seu treball es concentra principalment a Espanya, però també desenvolupen projectes a escala europea, amb presència a Alemanya, Itàlia, Portugal i els Països Baixos. De fet, l’últim projecte tancat per l’empresa és a Holanda: un gran iglú inflable de projecció tridimensional destinat a escoles, on es faran experiències audiovisuals immersives.

Anant una mica més enllà, l’arquitectura efímera de l’empresa catalana també arriba a entorns naturals extrems. En aquest cas, a més de 2.600 metres d’altura, enmig del silenci i la immensitat dels Alps, uns motlles per a iglús inflables emergeixen sobre la neu com si fossin part del paisatge.

El projecte ha estat desenvolupat conjuntament amb l’artista Ivan Mariotti i converteix l’alta muntanya en un escenari sensorial únic. Les estructures han estat concebudes no només com a espais arquitectònics, sinó com a experiències capaces de dialogar amb el paisatge, el clima i la llum natural de la glacera. El resultat, expliquen des de l’empresa, és una instal·lació efímera que situa el talent creatiu de l’Empordà en un entorn internacional d’avantguarda artística i tecnològica.

Competència des de l'Àsia

Pallarès fa èmfasi en com l’arribada massiva de productes fabricats a l’Àsia va obligar moltes empreses del sector a redefinir-se. El punt d’inflexió va arribar fa aproximadament deu o dotze anys, quan la pressió dels mercats internacionals va impulsar aquest canvi d’orientació. Tecnodimension va optar per especialitzar-se en allò que els productes estàndard no podien oferir: personalització, enginyeria i adaptació total al client. "Nosaltres no fem estoc. Ho fem tot des de zero". Cada projecte es fabrica sota demanda, amb mides, necessitats i requeriments específics. És una manera de treballar més lenta i complexa, però també més difícil de replicar.

Entre estructures inflables, teles tensades i instal·lacions efímeres, Tecnodimension ha anat construint un espai propi entre la indústria, l’art i l’arquitectura. Aquest coneixement acumulat és el que permet assumir projectes que sovint arriben amb una primera resposta incerta: "No sabem si això es podrà fer". I, precisament, aquí comença la feina de l’equip, ja que el treball col·laboratiu és essencial en una empresa on cada projecte és pràcticament únic.

Subscriu-te per seguir llegint