L'EMPORDÀ publica un nou conte d'Anna Garcia il·lustrat per Lurdes Portas: 'Sibil·la i el ratolí'

Sibil·la i el ratolí

La Sibil·la corria descalça pel pati de casa, portava les mans plenes de pa, li queien algunes engrunes pel camí de tan de pressa que anava. El dia abans havia descobert dos nius d’ocells a dalt d’un arbre i els portava menjar.

Quan va arribar a l’arbre on hi havia els nius, va deixar el pa a terra i es va amagar darrere d’uns matolls. Ràpidament, els ocells van baixar a menjar-se les molletes de pa.

La Sibil·la s’estimava molt els animalons, qualsevol: un ocell, un ratolí, una formigueta o fins i tot un escarabat.

Va sentir com la mare la cridava.

-Sibil·la, Sibil·la!

Va córrer cap a casa i la mare la va renyar dient-li:

-On vas tan bruta? Mira quins peus portes, plens de fang. Ves a rentar-te, que anem a dinar.

La Sibil·la va anar cap al pou i, traient una galleda d’aigua, es va rentar peus i mans abans d’entrar a casa. Quan va ser a dins, es va posar les sabates. No li agradaven gens les sabates, li feien mal i amb elles no notava ni la duresa de la terra, ni les pessigolles de l’herba, ni la frescor de l’aigua dels bassals. A la Sibil·la li agradava anar descalça.

Després de dinar, mentre els pares feien la migdiada, ella es va treure les sabates i va anar cap al pati. Portava un tros de formatge a la butxaca que havia agafat del dinar. El volia portar a uns ratolins que havia vist; eren a un forat, sota un mur de pedres.

En arribar, es va trobar que en Lolo, el gat de casa, havia agafat un dels ratolins i el tenia a dins de la boca. Només se li veia la cua, que es movia desesperadament d’un costat a l’altre.

La Sibil·la, fent un crit, va anar corrents cap a en Lolo dient:

-Lolo, Lolo! Obre la boca, deixa el pobre ratolí!

Però en Lolo era molt tossut i no obria la boca. Llavors, la Sibil·la es va adonar que portava el tros de formatge a dins de la butxaca i, agafant-lo, l’hi va tirar a en Lolo. Aquest, en veure’l, va obrir la boca per agafar el formatge i el ratolí va caure a terra.

El pobre ratolí no es movia i ella el va agafar entre les seves mans. Es va adonar que tenia una poteta trencada i se’l va emportar cap a casa. Va entrar molt a poc a poc, sense fer soroll, perquè ningú la veiés, ja que als pares no els agradaven els ratolins.

Quan va ser a la seva habitació, de la casa de les nines va agafar el llitet on en aquells moments dormia la seva nina preferida, la Cuqueta, i hi va posar el pobre ratolí, que es va quedar dormidet damunt d’uns coixins molt tous.

El ratolí va obrir els ulls i va mirar la nena amb uns ulls plens de por i dolor.

Ella, en veure-li la poteta tan inflamada, li va dir:

-Ratolinet, espera’t, ara vinc, et curaré, ja ho veuràs.

Va anar a buscar uns llibres de medicina que tenia el seu pare a la sala. Va començar a buscar fins que va trobar un que explicava com curar una cama trencada. Així doncs, va pensar que, si servia per curar una cama trencada d’una persona, també serviria per curar un ratolí.

Com que el pare era metge, a la sala hi tenia de tot. La Sibil·la va agafar un pal de fusta que el pare feia servir per mirar les angines dels pacients i dues tiretes, i va anar a veure com estava el ratolí.

Amb molt de compte, li va agafar la poteta i la immobilitzà amb el pal de fusta. El ratolí es va quedar molt quiet.

Van anar passant els dies i la nena li portava menjar i tenia cura d’ell.

Un matí, quan es va despertar i va anar a veure el ratolí, es va adonar que aquest s’havia tret l’embenat i movia molt bé la poteta. Llavors va agafar-lo amb molta cura i se’l va emportar al pati on l’havia trobat. S’havien fet molt amics, però el ratolí havia de viure en llibertat.

El va deixar a terra i llavors van sortir tres ratolins del forat donant-li la benvinguda.

Des d’aquell dia, la Sibil·la els portava menjar i jugava amb ells, i vigilava que en Lolo no els molestés més.