El cap de Creus va ser un espai ple de vida i d'arquitectura pobre i austera durant l'últim mil·lenni

"Quan t’aproximes als territoris amb cura, visitant-los sovint i cercant des de diferents disciplines, acabes descobrint que, sota la brolla, hi ha una empremta humana immensa". Així ho ha viscut els últims anys l’arquitecta Olga Muñoz al costat de la geòloga Marta Puiguriguer recorrent juntes el cap de Creus i endinsant-se per racons que no havien trepitjat mai descobrint que, al llarg de l’últim mil·lenni, aquest "territori de poca terra" no havia estat un paisatge salvatge sinó un espai ple de vida on les persones van fer ús de l’enginy i del que donava l’entorn per arribar a solucions constructives d’una austeritat extrema. Tot això es recull al llibre Cap de Creus. Aprendre de l’arquitectura tradicional presentat a finals de maig a Vilajuïga i aquest dissabte passat al mas Marés de Roses.

Aquest projecte que ara es materialitza és un encàrrec del Grup de Recuperació i Estudi de la Tradició (GRETA), associació nascuda l’any 2011 a Girona per reivindicar l’arquitectura anònima que Olga Muñoz va dirigir durant deu anys i de la qual encara és membre. Aleshores va iniciar el treball de camp per fer el llibre, però no va ser fins a deixar la presidència, quan ja disposava de temps, el 2023, que va avançar al costat de Puiguriguer, una geòloga referent al cap de Creus, autora de la Guia de descoberta del Paratge de Tudela, amb qui ja havia col·laborat abans.

Les dues especialistes partien de dos llibres impulsats per GRETA: Arquitectura tradicional. Tècniques constructives (2016) i Aprendre de l’arquitectura anònima | Les Gavarres (2021). En aquest punt "vam veure que les zones dels parcs naturals o protegides eren espais que s’havien abandonat, però que hi pervivien edificis en runes, no alterats amb el pas del temps", diu Muñoz, una situació que també pateix el cap de Creus.

Inicialment, van establir el parc natural com àmbit d’estudi, però van tenir present el llibre 200 masos i veïnats del cap de Creus i de l’Albera marítima d’Arnald Plujà i van centrar-se més a la zona nord descartant els pobles "que miren a la plana empordanesa perquè eren d’una altra tipologia" que no els despertava tant interès. Investigant una quarantena de masos, també van descobrir, als marges, altres construccions com una dotzena de corrals i gledes destinats als ramats de xais, cabres o vaques, però també feixes, barraques, clapers i, fins i tot, recs i rieres construïts. "Fins aquell moment no érem conscients fins a quin punt la ramaderia havia tingut tanta importància", diuen.

El llibre descarta que el cap de Creus fos un indret sense vida: "Havia estat molt habitat, però el tipus de construcció era molt pobre", comenta l’arquitecta incidint, sobretot, en "els masos de dalt del massís que eren d’una tipologia molt diferent dels casals típics de la Catalunya interior o de la plana empordanesa". "Al cap de Creus la vida hi era, però era dura", descriu. La gent no només s’enfrontava a una orografia esquerpa sinó que empraven el que trobaven per construir. "Materials molt elementals en altres territoris com l’argila per fer la terrissa i els rajols, i la pedra calcària, per fer els morters de calç, eren molt escasses", assegura Muñoz. També l’aigua. Això no impedeix que hagin localitzat dues rajoleries, una d’elles vinculada al monestir de Sant Pere de Rodes i l’altra a la Selva de Mar i uns filons prims de marbres de baixa qualitat, a la zona del cap Norfeu. A més, proliferà l’ús de la pissarra i, fins i tot, es van fer forns de pa amb trossos de teula al veïnat de Molinàs, a Colera.

Les dues autores parlen "d’enginy constructiu", una qualitat associada a l’arquitectura tradicional, ja que la gent no disposaven dels mitjans de transport ni la maquinària actuals: "Calia evitar esforços gratuïts i ells espremien al màxim la substància gris. Com més escassa fos la vida, més enginy s’havia de desenvolupar". El que sí que és cert és que tots els masos estaven associats a un petit rec i "qualsevol deu d’aigua es cuidava molt per no perdre ni una gota". També tenien molta cura dels animals. La ramaderia, doncs, era una activitat present perquè tot i que la terra fos magre, hi havia racons de pastura i, fins i tot, petits camps de cereals. Això es constata, diu Olga Muñoz, "perquè la zona habitada dels masos és molt petita, al voltant dels 100 metres quadrats i, en canvi, els corrals podien ser de 200 i 300 metres quadrats".

Més quilòmetres lineals de pedra seca que la gran Muralla Xinesa

L’estudi també els hi ha servit per copsar la realitat que amaguen les llegendes com els atacs de pirates i corsaris que va empènyer els veïns a construir els masos amagats del mar "per protecció i seguretat". Això, diu Olga Muñoz, es veu molt bé a la Vall de Santa Creu o a Selva de Mar. Alguns masos, fins i tot, tenien torres. Tot i que no es recull al llibre, recorden hipòtesis sorprenents sobre el cap de Creus com ara els quilòmetres lineals de pedra seca que es van construir en el moment àlgid de la vinya: entre 7.000 i 27.000, més llargs que la gran Muralla Xinesa i la meitat del diàmetre de la Terra. Aquestes dades, que evidencien com "de construït" era el cap de Creus, les apunten l'arquitecte Toni Gironès i l’enginyer agrònom Narcís Vilà.

Avui, moltes d’aquestes antigues construccions estan en runes, tot i que hi ha propietaris, com els del mas Marès, amb ganes de recuperar-los. La voluntat de GRETA amb l’edició d’aquest llibre és, primer, "fer recerca i documentar espais que poden desaparèixer, així com divulgació". També redescobrir aquest llegat i aprendre d’aquelles tècniques d’aprofitament d’aigua i materials que aplicaven. Després de les presentacions a Vilajuïga i Roses, se’n faran també a l’Escala, el 17 de juliol; a Selva de Mar, el 29 d’agost i a Cadaqués, el 3 i 4 d’octubre.

Subscriu-te per seguir llegint