El retaule postmodern de Gino Rubert que satiritza el món de l'art català retorna a casa, a l’Escala

William Makepeace Thackeray (1811-1863) va publicar la novel·la Vanity Fair: A Novel without a Hero, una sàtira de la societat del seu temps l’any 1847. L’artista Gino Rubert (1969) segurament va agafar aquest punt de partida, però també, com va assegurar dissabte passat, la mítica 13 Rue del Percebe de Francisco Ibáñez, a l’hora de crear, per encàrrec del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el tríptic o retaule postmodern que va batejar amb el mateix nom, Vanity Fair (un altar sense heroi). L’obra, que va assolir un ressò mediàtic fabulós a la Fira Arco Madrid 2021 i, més tard, quan va ser exposada a Barcelona, va néixer en el taller que té l’artista a Sant Martí d’Empúries, a l’Escala, però va tornar a l’Empordà fa tres anys quan va ser adquirida per la família Suqué Mateu del castell de Peralada. Des d’aleshores que no es veia públicament fins ara que ha tornat a casa, a l’Escala, exhibint-se en solitari en una de les petites sales de l’Alfolí de la Sal i amb una posada en escena excepcional, sense llum natural, que recorda una antiga capella gòtica, "un escenari ideal", com va admetre el mateix creador.

A Gino Rubert se’l veia exultant durant la inauguració de l’exposició que no només inclou la possibilitat de veure aquesta gran obra sinó altres peces de l’artista instal·lades en diferents sales de l’Alfolí. A l’acte no van faltar un gran nombre d’artistes com Guerrero Medina o Lluís Roura que van contemplar molt al detall la peça, ja que, a diferència del MNAC, l’obra s’exposa quasi a peu de terra i absolutament propera. També es va deixar veure la directora del Museu de Mataró, Anna Capella, qui l’any 2008, dirigint el Museu de l’Empordà, de Figueres, va tenir l’encert de dedicar una exposició retrospectiva a l’artista. "Gaudiu l’obra amb calma i tranquil·litat", aconsellava l’alcalde de l’Escala, Josep Bofill, als assistents durant la presentació feta al costat d’una representant del partenaire més que necessari que ha fet viable aquesta proposta, la conservadora del Museu Castell de Peralada, Susana García, qui va corroborar la necessitat de col·laboració entre institucions i de "que exportem la cultura d’un lloc a l’altre i compartim" dins d’un mateix territori. I no només això sinó que, fruit d’aquesta complicitat, es generarà un catàleg en el qual també s’implicarà el MNAC i que veurà la llum el 21 d’agost. El catàleg inclourà textos crítics, testimonis, materials de procés i una selecció de mirades entorn d’aquesta obra que l’artista defineix com "un retrat del món de la pintura a Catalunya els anys 2000", però més enllà d’això, una reflexió sobre la vanitat, la representació, el desig de pertinença i les formes contemporànies de convivència cultural.

Entre enveges i hipocresia

En aquest retaule, Gino Rubert va incloure cent vuitanta personatges reals del món de l’art, tot i que "no hi són tots els que hi haurien de ser": des d’artistes, galeristes, crítics d’art, comissaris fins a directors de museus o periodistes, la gran majoria en situacions una mica compromeses. La selecció no va ser seva sinó, com va explicar, "em vaig netejar una mica les mans demanant-li a Gisela Chillida, qui va comissariar l’exposició a Tecla Sala. Malgrat tot, aquesta representació no era nova. "Ho anava fent els últims anys d’una manera arbitrària i natural, però incloïa amics i familiars, pintors admirats vius i morts. Era una selecció sense un criteri tancat", va recordar el creador. De tot allò, el primer que va sorgir va ser una obra de teatre i, més tard, la proposta del MNAC per participar en un programa en què artistes contemporanis dialoguessin amb peces del museu.

Així li van proposar "fer un altar per la sala de gòtic" idea que, va assegurar, "em va entusiasmar". Tant que a l’obra, per molt que es tituli Un altar sense heroi, es va incloure ell mateix a modus d’heroi a la part inferior "essent fuetejat". Malgrat aquest apunt curiós, Gino Rubert va concloure que "en el món de l’art no hi ha herois sinó que és un món amarg i un punt sòrdid on es ven fum. Hi ha enveges, hipocresia, esnobisme i competència".

Curioses interaccions

Contemplant aquest gran tríptic, l’espectador hi pot passar hores. Per no perdre’s qui és qui, la peça s’acompanya d’un fulletó amb els noms dels personatges tots ells representats amb un cert aire inquietant, com és l’estil de Rubert. Respecte a les curioses interaccions -es veu a Miquel Barceló picant la porta de Pepe Serra, director del MNAC, que es troba assegut al vater-, Gino Rubert va confessar que allò que havia plantejat d’entrada era l’escenari i que al cel hi hauria els morts i, a dalt, un espai infernal per als galeristes, però que, finalment, es van anar escampant". Va reconèixer que "vaig anar dibuixant gent fent coses: una barallant-se, practicant sexe, essent torturats... i totes les fotografies les vaig col·locar on em cabien per motius estrictament formals: per la llum, la mida o la mirada". Allò que no va amagar és que amb les persones més properes "em vaig divertir, els poses pitjor per carinyo" mentre que amb les més distants va sentir més respecte. És així que, per exemple, el pintor i escultor Robert Llimós apareix lluint una samarreta d’ET i essent arrossegat a l’infern i cremant en flames. Malgrat tot, l’artista va admetre que no havia rebut cap queixa de les persones que apareixen a l’obra, a excepció d’una a qui va haver de tapar la cara "amb cel·lo". Sí, sorprenentment, dels que no apareixen.

Subscriu-te per seguir llegint