Gino Rubert: "Després de tres anys tancada al magatzem del museu del castell de Peralada, la meva obra torna a respirar a l'Escala"

Era l'any 2008 quan Gino Rubert va exposar al Museu de l'Empordà de Figueres. Des d'aleshores, a banda d'obrir les portes del seu taller a Sant Martí d'Empúries durant la mostra d'art contemporani Les Muses, que es fa cada desembre a l'Escala, no s'havia vist cap obra seva a l'Empordà fins aquest dissabte passat, quan es va presentar, en una petita sala de l'Alfolí de la Sal i davant una munió de públic, el retaule postmodern que va crear per encàrrec del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) en temps de pandèmia i que actualment és propietat de la família Suqué Mateu, del castell de Peralada, on no s'exposa al públic. Aquesta obra es podrà veure a l'Alfolí fins al 23 d'agost.

Totes les seves inauguracions generen tanta expectació o és que aquesta és més especial?

Cada inauguració és caòtica. I això és el que ha de ser sinó, han de passar coses.

Que l'obra s'exposi a l'Escala no és casualitat. La seva relació amb el poble és familiar?

Sí, és familiar, des que vaig néixer. De fet, la meva mare va anar a Mèxic perquè jo naixés entre la meva família mexicana, però tinc una fotograia del dia que vaig néixer del meu pare, els meus avis i el meu germà, que tenia quatre anys, brindant el dia que jo naixia a Mèxic. És a dir, des de petits que venim aquí.

I vostè té el seu taller a Sant Martí d'Empúries.

Sí. Fa deu anys em vaig construir un taller al costat del cementiri petit.

Aquesta obra va néixer aquí?

Sí, la vaig fer aquí i per això té aquesta dimensió de tornada a casa. Això és molt bonic per mi. Especialment, després que porta tres anys tancada al magatzem del Museu del castell de Peralada, on encara no l'han pogut penjar perquè no tenen espai.

Gino Rubert inaugura exposició a l'Alfolí de la Sal de l'Escala

Quan va saber que el comprava la família Suqué Mateu, és a dir, que es quedava a l'Empordà, què va sentir?

Jo els hi vaig oferir a Peralada quan estava a mig fer. D'entrada em van dir que no, perquè era Covid i tot estava parat, però després hi va haver uns moviments i unes coses, i finalment se'l van quedar. A més, és una anècdota de la qual estic molt orgullós perquè és la típica audàcia d'artista que es busca la vida i que jo no ho he fet mai a la meva vida.

Què va fer?

Jo buscava un vi perquè hi hagués al quadre, un vi de referència català. Vaig trucar al col·leccionista més important meu del món i li vaig preguntar quin era el vi de referència més important de Catalunya, perquè, com veus, a la pintura tot són referències a Catalunya. I em va dir Peralada. Va ser quan vaig recordar que el celler té un vi que és el GR, vins de gran recorregut, però al mateix temps GR són les inicials de Gino Robert. Aleshores, els vaig escriure i els hi vaig dir: "Què us sembla si poso que tot el vi del quadre sigui GR? Aleshores, podeu comprar el quadre i regalar-lo a una institució, a un museu, o podeu, senzillament, enviar-me unes caixes de vi, a mi, com a detall, perquè poso el vostre vi al quadre". Així va anar que, finalment, se'l van quedar. És la típica cosa que se t'ocorre i et diuen les has de fer i no les fas mai. Doncs, aquesta la vaig fer.

La peça la va exposar per primer cop al MNAC perquè era un encàrrec d'aquest museu.

Cert, dins d'un programa que tenen on conviden artistes contemporanis a dialogar amb la seva col·lecció.

Posteriorment, l'obra va voltar.

Bé, primer es va presentar a mitges, a Arco, a Madrid, i va ser una gran idea del meu galerista de Barcelona, Carlos Durán, de la Galeria Senda, que va decidir endur-se a l'Arco 2021, durant la pandèmia, i va ser bruta, increïble. Va sortir a totes les televisions i diaris com una de les peces icòniques d'aquell Arco, per tant, va ser una gran cosa. Després va tornar a l'estudi per acabar-la i, tot seguit, va anar a MNAC, on va estar cinc o sis mesos penjada a la sala del gòtic i d'allà se'n va anar directe a Tecla Sala, on hi havia una espècie de retrospectiva meva, que es va allargar vuit mesos. Finalment, ha estat a Peralada tancada, i avui, per fi, torna a respirar aquí.

Ha estat un retrobament il·lusionant per a vostè?

Moltíssim.

D'ençà d'aquell boom, tot allò li va dur moltes coses positives? Quan va passar vostè ja era molt conegut. Fins i tot va ser l'autor de les cobertes de la saga Millenium.

Allò va ser un boom mediàtic, però res més. Per exemple, mai més m'han tornat a demanar una portada de llibre, cosa que també està bé. Tampoc n'havia fet abans. Jo vaig estudiar per il·lustrador, però soc un il·lustrador frustrat perquè mai vaig aconseguir desenvolupar-me com a il·lustrador.

A Vanity Fair (un altar sense heroi) recrea personatges reals.

Hi ha cent vuitanta personatges reals en aquesta pintura. Això és un retrat del món de la pintura a Catalunya el 2021, és el que és.

El feedback de la gent retratada, com va ser?

Curiosament, aquesta peça va trigar molt a exposar-se al MNAC, perquè tenia por, lògicament, i va fer treballar el seu gabinet jurídic perquè no hi hagués problemes legals. No hi van haver-hi perquè existeix una llei, que no recordo nom ni número, que protegeix la llibertat de cada un de fer caricatures de qui vulguis. Tu pots agafar una foto meva i posar-me banyes i estàs en el teu dret. Però tenien por que algú es pogués ofendre i que ens pogués generar problemes. Però, curiosament, les ofeses han vingut més del bàndol de gent que no hi és que de gent que hi és.

Aquesta visió caricaturesca que transmet l'obra és la que volia donar?

Sí, sí, clar, de joc, no m'ha sortit un tio tirat per terra amb els pantalons baixats que s'ha pixat accidentalment. Ho he posat això.

Es va inspirar en algun autor que l'hagués precedit?

No concretament. És molt evident que he fet servir la Rue del Percebe d'Ibáñez com a referent llunyà i espai arquitectònic. És una construcció arquitectònica de la qual, de fet, vaig fer tota una escena de quadres basats en l'estructura exacta de l'edifici de la Rue del Perfebre. Però, més enllà d'això, no.

Subscriu-te per seguir llegint