El fil invisible i indestructible entre un pare i un fill que ha unit l’Empordà i Alacant

El 17 de maig, Pablo hauria complert 25 anys, però el 25 d’octubre de l’any passat "va decidir marxar", com recorda el seu pare, Francesc Mas, amb la veu trencada. "Va ser un cop molt dur", admet. Dins el procés de dol que viu per assumir tal pèrdua, Francesc, que encara està de baixa laboral i segueix les pautes de la seva psicòloga, va pensar a dedicar a Pablo una exposició de fotografia, ja que fa una dècada era fotògraf aficionat. Va arribar un punt, però, que «emocionalment no podia seguir, havia de desenganxar-me’n una mica, deixar-ho reposar». Va ser quan va pensar en la bicicleta, esport que practica com a hobby, i en l’estima que Pablo tenia pel cap de Creus i Cadaqués, on junts passaven hores bussejant, remant o passejant. També per Guardamar, a Alacant, i la costa de Santa Pola, on va viure els estius d’infantesa. "Eren dos llocs que ell estimava amb bogeria i on era feliç, on sempre reia". Així va néixer el somni, que ara ha pogut culminar i que ha batejat com L’horitzó compartit: una ruta de set dies en bicicleta unint els fars d’aquests dos punts geogràfics amb el mar com a teló de fons, dos escenaris que van significar tant en la vida del seu fill.

Francesc Mas no amaga l’emoció que li ha suposat fer aquest trajecte de far a far. Parlem dos dies després d’arribar a Guardamar, on l’esperava la família i molts amics, després de recórrer 825 quilòmetres i sostenir la tensió per fer bé la ruta i arribar el dia desitjat, el dia que Pablo feia anys, però també pel pes emocional carregat a cada pedalada. Ara, la tensió ha afluixat i se sent "més tranquil". Francesc, que és natural de Crevillent, a Alacant, viu a Girona des de fa tretze anys amb la seva dona, que és de Roses, poble on van regularment per visitar la família. És aleshores quan "agafo la bicicleta i m’arribo fins a Cadaqués", explica.

La ruta, descriu, ha estat un gran repte, una vivència molt forta, tant físicament com emocionalment. Francesc reconeix que no estava segur que aconseguís fer prop de cent quaranta quilòmetres diaris, tot i que acumulava entrenament i "l’ansietat d’arribar i fer-ho per Pablo". Dormia en hostals o hotels i "cada matí m’aixecava a les set, i a les vuit ja estava amb la bicicleta fins a les sis o més; feia vuit o nou hores cada dia i, fins i tot, vaig arribar més aviat del que pensava", diu. Mai abans havia fet una cosa així. Sí curses o rutes d’entre cent i cent cinquanta quilòmetres, però l’endemà sempre descansava. Aquesta manera de desplaçar-se en solitari, més lenta, però, el va ajudar. "Estar damunt de la bici et fa reflexionar molt, vaig pensar molt en Pablo i parlava molt amb ell", confessa. Sovint, el paisatge que l’acompanyava li recordava el seu fill i allò l’obligava a aturar-se perquè "literalment se’m posava la pell de gallina a les cames". Era un sentiment que el travessava, pensar què li diria Pablo sobre tot allò. Francesc explica que el seu fill patia quan ell feia alguna cursa en bicicleta. "Era un nen molt sensible, molt especial", justifica.

Francesc tenia molt clar que en aquest camí Pablo l’acompanyaria. Damunt duia una fotografia d’ell que cada dia, tan bon punt arribava a l’hotel, col·locava en un lloc ben visible. "Si parlava amb algú a la bicicleta era amb ell, si trobava un lloc que m’agradava molt, m’aturava de l’emoció". Reconeix que l’absència és massa recent, que la seva presència és constant, permanent: "Mai arribes a pensar que pot passar això, tot i que a mi, a la seva germana i a la seva mare ens havia dit que aquí ell sentia que no encaixava", lamenta.

Inicialment, Francesc volia que aquesta ruta fos una cosa molt íntima, però, a poc a poc, el projecte "es va anar fent gran". Així, a Guardamar l’esperava molta gent i "va ser molt bonic". Francesc em parla d’aquell fil vermell del destí, una vella llegenda oriental que afirma que les persones que estan destinades a conèixer-se i a estimar-se resten unides per un fil vermell invisible i indestructible. Ell l’ha estès de far a far, des de l’Empordà fins a Alacant.

Una exposició per a Pablo

Quan Francesc va instal·lar-se a Girona, després d’una dolorosa separació matrimonial, va decidir canviar de vida. També va deixar enrere la fotografia, expressió artística que ocupava un espai important en la seva vida. Fins i tot es va vendre les càmeres. Abans, Francesc havia exposat, en nombroses ocasions i arreu de l’Estat espanyol, els seus treballs fotogràfics sobre viatges que havia fet o temàtiques més íntimes. També a Madrid, on una selecció d’imatges fetes a Istanbul va rebre molts elogis, fins i tot de la periodista i escriptora Maruja Torres, que li va dedicar una columna al diari El País. "Mirant-les en retrospectiva veig que les imatges han guanyat", reflexiona.

Després d’un parèntesi d’una dècada sense fer ni una fotografia, a excepció d’alguna amb el mòbil, i pocs mesos abans "de la marxa de Pablo", Francesc s’havia comprat una Leica, que era el seu "somni", perquè "volia reprendre la fotografia". Ara ho està fent en aquest projecte dedicat al fill. Així ha recuperat fotografies d’ell en blanc i negre i negatius de quan era un infant. També està retratant amics de Pablo i les persones més íntimes, així com paisatges on havia estat feliç. "Vull fer un recorregut per tot el que és la seva vida, estant i no estant", explica. Ho farà tot amb la Leica i en format analògic. Està convençut que la fotografia l’ajudarà perquè "és un art molt emocional". No li passen per alt les mirades apagades d’aquells als quals retrata. També les que copsa en les fotos que li havia fet a Pablo, i això és el que l’ha obligat a parar, a donar-se un temps. Malgrat tot, té molt clar que "és una cosa que vull fer per ell".

Subscriu-te per seguir llegint