Sant Quirze de Colera, una vall de terra aspra i un monestir bressol de comtes d'Empúries

Avui la vall de Sant Quirze de Colera, com la de Requesens, està pràcticament despoblada, però entre els segles XIV i XV havia estat un paisatge que vessava vida, amb el monestir de Sant Quirze al centre. Es parla que hi podia haver seixanta-dos focs, és a dir, uns seixanta masos habitats amb dues-centes o tres-centes persones vivint dels recursos que donaven les muntanyes: llenya, pesca, caça, tèxtil i ramaderia. "Tot i ser una terra aspra fins al límit, també era una muntanya plena de vida", va recordar el doctor en Història Medieval Josep Maria Gironella la setmana passada en una xerrada de la Iaeden, a l’Ateneu, a Figueres. Gironella va reconèixer que contemplar Sant Quirze sempre havia estat, per a ell, "la millor manera de viatjar en el temps" i que la primera vegada que la veure, amb 14 anys "va ser un xoc, aquell monestir, aquell romànic llombard tan apreciat per tots. Encara avui em costa trobar un lloc en el món que em permeti submergir-me tant en el passat medieval com aquesta vall".

Potser així de bé s’hi devia sentir també la infanta Joana, filla del rei Pere el Cerimoniós i casada amb Joan I d’Empúries, si va decidir l’any 1380 atansar-se fins al monestir de Sant Quirze, situat en aquella vall aïllada, per infantar Pere II d’Empúries (1380-1401), qui esdevindria el «darrer comte de la segona nissaga comtal d'Empúries», un títol que només va ostentar quaranta dies abans de morir a vint-i-un anys. Aquesta dada sorprenent l’ha tret a la llum Josep Maria Gironella remenant arxius i fent aflorar un document que constata com "Marquesa, dona de Jaume Bernat, de Castelló, cobrava de Berenguer Febrer, administrador del comtat d’Empúries, 3 florins d’or d’Aragó per anar a Sant Quirze per alletar Pere, fill del comte". Sobre aquest naixement històric planen dubtes, com avançà l’historiador: "No sabem per què Joana d’Empúries va voler donar a llum a Sant Quirze", tot i que afirmà que potser va pesar "la tranquil·litat del lloc a diferència del bullici de Castelló, Figueres, Peralada o Barcelona". No seria per comoditats perquè, com explicà, el palau dels Comtes a Castelló "era fastuós, amb un gran refinament i estances decorades pels millors pintors i escultors de les terres catalanes" i, fins i tot, amb "un pati amb ossos i lleons".

Josep Maria Gironella ha dedicat un temps a "espigolar" en arxius i fons per obtenir moltes dades sobre «aquesta vall de remences» que eren «vassalls amb drets, no pagesos esclavitzats sinó que pagaven la remença, quantitats relativament petites". Va matisar que "no només l’abat de Sant Quirze tenia drets sobre la terra i les persones de la vall, sinó també el de Sant Pere de Rodes" i altres senyors, "famílies que s’enriqueixen i s’ennobleixen en poc temps". Un dels documents més valuosos amb els quals ha treballat és el capbreu de Sant Quirze (1313-1314) del fons notarial de l’Arxiu Històric de Girona. Aquí quaranta-nou declarants informen de «totes les terres que tenien en nom dels senyors i el que pagaven anualment per disposar-ne, així com tots els serveis que havien de prestar al seu senyor". En total eren "29 masos, vuit bordes (masos petits), 3 cases amb terres associades i cinc terres". Amb això i altres fons notarials empordanesos, com llibres parroquials que "els notaris reservaven per a l’abat del monestir" i visites pastorals, Josep Maria Gironella va traçar un retrat extraordinari sobre com devia ser el dia a dia d’aquelles persones, amb noms i cognoms -alguns curiosos com dones que es deien Barcelona-, tot i que va reconèixer que caldria aprofundir-hi molt més.

Molts recursos del bosc i del pastoratge

"La terra de cultiu a Sant Quirze no rendeix, però té molts recursos del bosc i del pastoratge, hi havia molt treball darrere", va explicar Josep Maria Gironella constatant que és als segles XVI i XVII quan comença a despoblar-se. A principis del segle XIV, quan es fa el capbreu, encara hi ha "una certa vitalitat, ja que molts dels declarants diuen ser homes propis amb la seva dona i fills, no hi ha vídues". Eren temps de canvi: "Els models de tinença de la terra passen d’un model feudal a un en què el capital s’acaba imposant". Respecte al monestir, i gràcies a les visites pastorals, se sap que al segle XV els monjos ja no fan vida comunitària pel que fa al menjar i al dormir. De fet, a mitjan XIV, ja només en queden quatre o cinc, a diferència de la dotzena que eren en temps de màxima esplendor. L’any 1598 entra a formar part del patrimoni de la família Nouvilas després que els monjos marxessin, tot i que es manté el culte. Com explica Ramon Fina de Nouvilas, l’abat de Besalú va cedir els edificis i l’explotació de la terra a la família del mas Mallol que, l’any 1705, per via matrimonial, emparenta amb la Nouvilas, establerta a Sant Quirc. Fina comenta que al segle XIX ja no hi ha culte al monestir i que passa a ser masoveria amb magatzem i paller i amb vedells i gallines.

Subscriu-te per seguir llegint