Peyu: "Al teatre, fer riure vuit-centes persones de cop et dona un poder que no tens amb cap altre mitjà"

A finals de l'any passat, Albert Pla i Peyu van pujar a l'escenari del Teatre Coliseum per estrenar Hamlet. Per primera vegada, els dos artistes compartien espai escènic i l'invent ha estat un gran èxit. Les més de setanta funcions que porten fetes en són la prova. Aquest divendres 22 de maig, la gira s'atura al Teatre Municipal El Jardí de Figueres on faran dues sessions —a les 17.30 hores i a les 20 hores— amb quasi totes les entrades venudes.

He anat mirant els teatres on actuaran i veig les platees molt plenes. Això és el somni de qualsevol artista.

És un luxe. A mi quan em pregunten si em fa por fer teatre davant de tanta gent, jo sempre dic que el que em fa por és que no hi hagi ningú. Sobretot quan fas humor, si la platea no està plena, és molt més difícil fer riure deu persones que fer-ne riure vuit-centes. Quan hi ha vuit-centes persones i l’espectacle funciona, és un goig.

Unir en Peyu i l'Albert Pla en una habitació d'hospital, deu ser explosiu.

Bàsicament, buscàvem un lloc on no ens poguéssim escapar fàcilment. Hauria pogut ser una illa deserta o la cel·la d'una presó, però una habitació d'hospital ens va semblar que encara era més còmic pel fet que has de compartir habitació en un hospital, que sempre hi estàs en moments de la teva vida que no són els millors, i a vegades has de compartir interioritats i coses molt bàsiques amb un complet desconegut amb qui potser no comparteixes absolutament res. Llavors, la situació, de per se, ja és còmica.

Què passa en aquesta habitació 313?

Moltes coses. Òbviament, hi ha un conflicte principal: el personatge que interpreta Albert Pla paga una mútua expressament per tenir una habitació individual i, de cop i volta, li foten un idiota al costat, que soc jo, bé, el personatge que interpreto. Allà dins passen moltes coses surrealistes, coses menys surrealistes, temes universals de tota la vida com l'avarícia, hi ha assassinats, de tot, sang i fetge.

Ara ja entenc perquè Albert Pla va en pijama i vostè amb la inconfusible bata d'hospital.

Ell paga una mica més, té uns quants cèntims més que jo. Allò, per a ell, és com casa seva i en el meu cas és més provisional.

Compartir habitació d'hospital sempre té aquests perills.

A mi, per sort, no m'ha passat perquè no he hagut d'estar hospitalitzat, però sempre que he anat a veure familiars penso, hòstia, aquest senyor d'aquí al costat qui és? I de cop i volta haver de pixar amb una cunya davant d'una persona que no coneixes de res, són una sèrie de coses que sempre he pensat que és estrany.

Parlant de l'obra que representen, què l'uneix a Hamlet i, de retruc, a Shakespeare?

Al final, posar Hamlet era per un tema purament comercial, màrqueting pur perquè la gent digui: "Hamlet, ha de ser bo, anem-ho a veure". I també perquè els friquis tenen una tendència a veure referències de Shakespeare en tots els espectacles. Això té una reminiscència shakespeariana i ens hem dit, fotem-li al títol directament i així els crítics es relaxen i ja sabran que el títol és shakespearià, això sí. Després, el que hi vulguis veure tu de Shakespeare o no, ja depèn de les ganes que tinguis. Al final, Shakespeare parlava de temes universals i nosaltres també ho fem, però les referències poden ser tant de Shakespeare com de la vida mateixa, que és el que passa al nostre voltant.

Riure realment és molt sa, però aconseguir fer riure no li provoca cert estrès?

És una cosa una mica exigent, una mica desgastadora. Sí que és veritat, això. En el teatre normalment, quan fas una producció d'aquestes característiques, tens el temps per preparar-ho, per provar-ho, assajar-ho, però quan fas programes de ràdio i de televisió, que són una cosa més d'una exigència més diària, sí que a vegades tens la sensació que és un esforç bèstia. I a vegades et sents a tu mateix fent uns gags i unes bromes i dius, hòstia, em fa la sensació que això ho he explicat 300.000 vegades. Hi ha vegades que et canses una mica de tu mateix.

El teatre, doncs, és una delicatessen?

El teatre és un privilegi. En l'humor, sobretot, no passa a cap altre lloc que tinguis tant de poder i de control. Quan allargues una pausa en comptes de cinc segons, deu o quinze, segons l'energia que notes del públic aquell dia, i els fas esclatar de riure just quan tu vols, vuit-centes persones de cop, això dona un poder que no tens amb cap altre mitjà. Això és divertidíssim. I el temps que dediques a produir un espectacle, evidentment, no té res a veure amb el que dediques a fer un guió de ràdio o de tele, que és tot molt més ràpid i és com fer xurros. En canvi, el teatre és això, una delicatessen, a banda, del privilegi del rodatge que et dona. Nosaltres, de Hamlet, portem més de setanta funcions. Llavors, això et permet anar ajustant el gag, els tempos, coses que sorgeixen un dia improvisadament i les afegeixes perquè són bones i l'espectacle es va acabant de consolidar i formar a mesura que el vas fent, també.

Com viu aquesta col·laboració amb Albert Pla?

És un privilegi, un gust, ens entenem molt bé. Ell és molt generós dalt de l'escenari, sap molt bé el que li funciona amb ell, el que em funciona a mi, ens respectem, és un monstre. Et fa brillar més a tu, evidentment. És sensacional.

Els dos personatges s'equilibren?

Crec que sí perquè són prou diferenciats i crec que, de fet, un no funciona sense l'altre. Són dos personatges que es necessiten perquè funcioni l'espectacle. Sí que és veritat que és una comèdia i són dos personatges que no tenen res a veure amb en Peyu i l'Albert Pla, però que sí que en determinats moments del xou la gent ens identificarà. Hi ha coses que són molt meves i hi ha coses que són molt de l'Albert.

"Ajudar a la meva xicota amb les cabres és el meu hobby, la meva via escapatòria. Fer humor, fer riure, pensar gags, és una cosa que va molt enllà del que som i jo necessito no oblidar-me una mica de què collons som realment"

Com compagina Peyu la seva vida de mestre formatger amb tot aquest món de l'espectacle i dels mitjans? No sé si ha agafat una volada tan gran que el fa sentir còmode?

Ho fem com podem. Tot és difícil de compaginar, sobretot, el fet de tenir dues filles petites, a més a més, i tots els projectes que portem paral·lelament. Això de mestre formatger és una broma. Qui fa formatges és la meva xicota i és ella la que està al peu del canó cada dia treballant. Per a mi és el meu hobby, la meva via escapatòria. Poder ajudar-la amb les cabres, que l'ajudo bastant, sobretot en el manteniment i el bricolatge, que és una cosa que a mi sempre m'ha agradat. Arreglar tancats, perquè quan tens cabres cada dia n'espatllen alguna, per a mi és com la meva via d'escapament de tota la resta de coses que faig.

Potser també l'ajuda a tocar de peus a terra, sentir la realitat.

Sí, al final, nosaltres fem una feina que és tan mental... Els éssers humans venim del que som, purament animals que ens hem complicat molt la vida, i la feina que nosaltres fem no té cap sentit. Fer humor, fer riure, pensar gags, és una cosa que va molt enllà del que som. Fer algun tipus de feina que et retorni una mica en el contacte amb què som realment, és a dir, animals, construir una cosa, imaginar-te-la i que, de cop i volta, físicament es faci realitat i tot tingui sentit i puguis remenar terra, animals... Bé, jo ho necessito per no oblidar-me una mica de què collons som realment.

Subscriu-te per seguir llegint