Elisabeth Anglarill: "No soc una persona esotèrica, però hi ha llocs amb els quals connectes i Empúries n'és un"

Elisabeth Anglarill (Barcelona, 1967) és periodista i treballa a Televisió Espanyola com a directora de documentals i guionista. També ha publicat diferents llibres de no ficció, alguns amb coautoria i altres propis, fins ara, que presenta Los malos muertos (Siruela), la seva primera novel·la de ficció amb una trama dividida en dos temps -l'any 1912 i el 2012- amb un escenari compartit, l'Escala i el jaciment d'Empúries, i dues morts violentes. Després de presentar el llibre a Saragossa, Palma de Mallorca i aquest dijous 14 de maig a la llibreria Nollegiu del PobleNou, a Barcelona, a l'autora li agradaria aturar-se també a les ruïnes d'Empúries, un dels escenaris principals de la novel·la. "M'agradaria molt, però no depèn de mi", admet.

Què significa Empúries per a vostè?

Un espai que em fascina. A vegades hi ha llocs amb els quals connectes. No soc una persona esotèrica, en el sentit de dir que vaig tenir una altra vida allà, ni molt menys, però sí que hi ha llocs amb els quals estableixes un vincle ràpidament i, en aquest cas, no et diré que em conec cada pedra, però força.

Del periodisme a la literatura. Què ha motivat aquest salt?

La ficció sempre ha estat present a la meva vida i ja m'havia presentat a concursos amb relats, però no m'havia enfrontat a un projecte tan ambiciós i tan llarg amb la voluntat de publicar-lo. Suposo que el salt de periodista a novel·lista és com orgànic perquè, al final, estem explicant històries i les eines són les mateixes: les paraules. Primer deixes volar la teva imaginació, no has de ser fidedigna a la realitat, tot i que va bé ser versemblant. Aleshores ets tu qui manes els teus personatges i no a la inversa, com quan fas una informació i t'has de cenyir estrictament a la realitat i ser molt fidel als testimonis. Crec que aquest vincle, definitivament, és el d'explicar històries de maneres diferents.

En aquesta història, l'Escala és l'escenari escollit. Quina relació hi manté?

Tota la vida, des que estava a la panxa de ma mare, que m'he bellugat per l'Empordà, per la Costa Brava, perquè ha estat el lloc familiar d'estiueig, que ha anat variant en funció dels anys. Vam començar a Begur i vam anar pujant cap al nord. Aleshores tinc molts records infantils de l'Escala, d'Empúries, de tota la badia de Roses; és un lloc que m'és molt pròxim i potser, com que no tinc un poble perquè soc de ciutat, m'he autoadoptat allà mateix. És el meu lloc de referència, on vaig a recarregar piles, on m'agrada seure'm davant de la mar i gaudir del so de les onades, del verd dels pins, i sobretot m'agrada molt més a l'hivern que a l'estiu, ara com ara. Quan tens 20 anys és diferent, però ara t'asseguro que sí.

El salt de periodista a novel·lista és com orgànic perquè, al final, estem explicant històries i les eines són les mateixes: les paraules"

A més, descriu l'Escala amb profusió de detalls. És com si ens fes una passejada pels seus llocs estimats.

Ho són, m'ho he patejat molt.

També inclou elements que li són molt propis d'ara i d'abans, com el parlar salat, la tramuntana...

He de dir que hi ha un coneixement que s’adquireix recorrent-lo i l’altre que he hagut d’adquirir a la biblioteca de l’Escala, sobretot la part històrica. He consultat l’arxiu, he estat moltes hores mirant revistes antigues per veure que no es parlava igual o les cançons que es cantaven en aquella època. Suposo que per deformació professional, perquè soc periodista, he anat a informar-me a les fonts, a documentar-me i, igual que ho faig per la part més criminalística, també ho he fet per la part històrica. He anat a buscar ser el més versemblant possible, tot i que la història sigui absolutament de ficció..

Los malos muertos són morts que molesten, morts inoportunes?

No hi ha mai bons morts, però hi ha morts lògiques o esperades, però Los malos muertos són els que indignen, els que pertorben un entorn, els que apareixen en el lloc on no haurien d’estar i no encaixen gens i que, per tant, sacsegen tot l’entorn, sigui familiar o, en aquest cas, el de tota una localitat.

A la seva novel·la, com a mínim, n'hi ha un parell d'aquests morts, però també persones, com la policia Alex Sabell, que volen saber qui són, donar-los pau.

Sí, és aquesta necessitat de justícia que té l'Alex i que va una mica lligada també a coses que van brollant del seu interior i que tenen a veure amb els morts, però que formen part del seu passat. En aquesta novel·la hi ha tant secrets dels morts com secrets dels vius. A mesura que s'avança en la lectura, es pot veure que a la família de l'Alex també hi ha secrets i que això a ella la sacseja i també té una necessitat important de saber, que extrapola a qualsevol persona que s'hagi trobat; no concep que no se sàpiga qui és o a qui pertanyen les restes òssies que s'han trobat al jaciment i que es tanqui el cas com si res.

La novel·la l'estructura en dos temps: un l'any 1912 i l'altre el 2012, i ambdós comparteixen l'escenari del jaciment d'Empúries i l'Escala.

Sí, els fets que succeeixen el 1912 tenen una continuïtat en el temps que es perllonguen fins al 2012. A més a més, hi ha aquest crim per resoldre que no es resol fins al 2012. Per tant, sí, aquestes dues trames es van combinant.

A la del 1912 recrea un moment molt especial: l'inici de les excavacions a Empúries i com els escalencs ho vivien, de manera contradictòria.

És un moment en què tot estava per fer i, evidentment, la legislació no tenia res a veure amb l'actual. Avui dia, el que és patrimoni i el que no ho és està molt marcat i establert, i no hi ha cap dubte. Però en aquella època hi havia el dilema, tampoc estava acotat. Era el moment de l'eclosió de les expedicions arqueològiques a molts llocs i al jaciment d'Empúries s'havia oficialitzat l'excavació per part de la Junta de Museus, s'havia decidit que això seria oficial. A més, hi havia molt d'interès per part de les autoritats i les institucions per identificar allò que s'estava excavant allà com la història oficial del país. D'aquí aquests discursos tan encesos de Puig i Cadafalch, per exemple, i de la defensa aferrissada que fa Jaume Gavaldà, que és el director de les expedicions, de la defensa del patrimoni, que allò que es troba no només a l'entorn acotat d'Empúries, sinó als voltants, a les vinyes dels propietaris, doncs, han de començar a pensar, i això és el que estan intentant explicar a la gent d'allà, que és patrimoni i que, per tant, pertany a tots i no només a ells, que no ho han de posar a una vitrina a casa o vendre-ho a qui els faci la millor oferta, sinó que han de pensar que és quelcom important i que té un valor afegit, més enllà d'unes monedes.

És el naixement de la consciència que és un llegat que cal protegir.

És el moment en què està sorgint aquest concepte a casa nostra i, per això, és tan interessant. A banda que s'estava començant a descobrir el gruix important d'Empúries.

En aquest moment, al costat dels grans noms, imagina a Mateu Mercader, un jove arqueòleg.

Mateu parteix d’una idea abstracta, aquest idealisme d’un moment efervescent. Ell, doncs, és un jove amb il·lusions, que vol dur a terme la feina amb la major serietat possible, que creu en allò que fa. Però un cop arriba al jaciment també es troba amb moltes contradiccions i es desorienta molt. Tampoc sabem ben bé cap a on tirarà: si aprofitarà el seu accés directe a les ruïnes per fer espoli d’antiguitats o es decantarà per la defensa del patrimoni, com sembla que apunta al principi. Això ho deixo a l’aire.

Cert, hi ha una certa incertesa. També en el jaciment.

Sí, m'interessava crear un clima ambigu.

Jugo amb la idea que la pròpia novel·la és com un jaciment on vas excavant, excavant, i cada cop que baixes vas trobant una altra capa"

Alguns dels escenaris que retrata en aquell 1912 ens són ben presents ara, com Villa Teresita, l'actual Hostal Empúries.

L'hostal, originalment, era Villa Teresita, i després ha sofert múltiples variacions, intervencions i ampliacions, però si vas a l'hostal hi ha penjades algunes fotografies d'en Josep Esquirol, que n'hi ha alguna que és la mateixa Villa Teresita. Aleshores és molt fàcil, avui dia, fins i tot, distingir el perfil de la façana. Aquestes fotografies de Josep Esquirol tan bones de les ruïnes m'han resultat una gran inspiració, perquè veient-les és molt fàcil entrar tu dintre la fotografia i començar a sentir el soroll del pic i la pala i de les vagonetes sobre els raïls, perquè realment transporten. Això també ha estat una font d'inspiració important.

En el seu relat no només s'esmenta Esquirol sinó que també apareix Caterina Albert i la seva vinculació amb Empúries, que és molt important.

Sí, em va semblar que si la novel·la estava ubicada en aquella època i a Empúries, passar per sobre de Caterina Albert era com una mica injust, perquè va ser una figura important, que a més va fer aportacions; ella no hi estava de pas. Es parla de prohoms, però ella també era una prodona de la ciutat, la seva família, però ella també. Puig i Cadafalch i Caterina Albert són els dos únics personatges reals que apareixen amb diàleg a la novel·la, perquè d'Esquirol se'n fa esment, però no apareix com a personatge mai.

A l'altre fil temporal, el 2012, tenim la trama més policíaca. És quan apareixen dos cadàvers: un actual i l'altre del 1912.

Són dos morts amb cent anys de diferència, però estan lligats, d'alguna manera.

També trobem robatoris de patrimoni en els dos fils temporals.

Òbviament, de robatoris de peces valuoses sempre n'hi ha hagut, però és una qüestió que continua vigent. Era una manera de fer una mena de denúncia social, d'emfatitzar que són notícies reals, no mentides, que passen cada dia. Tampoc m'estic inspirant en un fet concret.

La Interpol disposa d'un web dedicat a delictes contra el patrimoni cultural.

Sí, treballen en col·laboració internacional quan es tracta d'expolis que arriben al país, per exemple, a través de subhastes per ser blanquejades i que provenen de països en conflicte. Països com el Yemen, on és molt difícil rastrejar les peces perquè tampoc estan ben identificades ni classificades, doncs hi ha tràfic i arriba fins a Europa, al món occidental en general. Després també hi ha alguns espolis, potser de menys abast, com anar amb un detector de metalls a les proximitats de jaciments, potser no entrar a les zones acotades, sinó a l'exterior per buscar monedes antigues o coses així. I això passa a Espanya cada dia.

Los malos muertos

Autora: Elisabeth Anglarill

Editorial: Siruela

Pàgines: 368

Preu: 21,95 euros

I robatoris a museus?

Que jo sàpiga, aquí això no passa. Bé, va passar al Louvre, però no és l'habitual.

Com ha estat el procés d'escriptura d'aquesta primera novel·la perquè té una trama complexa?

Sí, amb força personatges i amb moltes capes. Jugo amb la idea que la pròpia novel·la és com un jaciment on vas excavant, excavant, i cada cop que baixes vas trobant una altra capa i el lector es pot quedar amb la lectura d'entreteniment, que és absolutament vàlida, divertida i amena, però si vol anar aprofundint pot anar trobant altres interrogants, altres qüestions, i no cal quedar-se a la superfície, si no vol. Això no es fa així com així, és un exercici complex, he pogut donar temps a la novel·la i deixar-la reposar una estona. Una estona vol dir un temps i això et dona una distància que després, quan la tornes a reprendre, li pots treure el greix que li sobra i anar una mica més a l'essència i fer que tot lligui bé. En aquest sentit, m'he sentit una privilegiada, he gaudit molt de l'escriptura perquè realment és un lloc on em trobo molt còmoda i m'agrada, però això no treu que també jo mateixa digui que m'he embolicat una mica amb una trama sofisticada que podria haver fet més simple.

Que sigui policíaca és perquè li interessa el gènere o per què la història ho demanava?

Soc molt lectora de novel·la policíaca, però una cosa és ser lectora i una altra, escriptora. Va ser un repte que em vaig posar a mi mateixa i a més a més potser al principi només vaig iniciar la novel·la policíaca en el temps passat, el 1912, però sí que vaig notar la sensació que la volia portar a l'època contemporània, volia afegir-hi un personatge femení que tingués molta força i aquest és l'Àlex Sabell. Aleshores ja em vaig complicar amb les dues trames. Tinc alguns referents de novel·la policíaca que, en aquest sentit, no diria que m'hi emmirallo, però sí que estan com ressonant dins de la novel·la.

Subscriu-te per seguir llegint