De mainell a monument funerari i de capitell a taula d'autòpsies: les múltiples vides de les "relíquies" d’una portada mítica, la de Sant Pere de Rodes

L’any 1893, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) va viatjar fins al monestir de Sant Pere de Rodes, abandonat el 1789 pel trasllat de la comunitat, per trobar-se, segons ell, amb "un esquelet en què tot s’ho havien endut". Dies més tard, va visitar Llançà on el peixater del poble li va explicar que al cementiri hi havia "fragments" procedents del monestir. Junts s’hi atansaren i contemplaren un monument funerari construït a partir de capitells, columnes i restes d’escultura antiga. Aquella columna, que actualment custodia el Museu de l’Empordà de Figueres, podria ser el mainell de la portada del monestir, segons la historiadora de l’art, Laura Bartolomé (El Far d’Empordà). Com aquesta, moltes altres peces i fragments es van anar escampant pel territori emprenent "una segona vida" després de la viscuda durant segles al monestir i integrant-se com a part "del mobiliari urbà" dels pobles de l’entorn. Alguns van tenir destins curiosos com el cos de sant Pere que va acabar com a fita de terme o uns capitells que van convertir-se en "taula de morts en el dipòsit municipal" de Llançà i que el col·leccionista i mestre figuerenc Esteve Trayter va canviar-li a l’enterrador per una taula de marbre de cafè.

El viatge de molts d’aquests fragments no es va acabar aquí sinó que van iniciar "una tercera vida" quan van passar a formar part de museus i col·leccions privades a l’Empordà, Girona, Barcelona, Anglaterra i els Estats Units. És el cas de la col·lecció arqueològica del ja esmentat Esteve Trayter, formada per quaranta-nou capitells, columnes i làpides "d’estil bizantí i gòtic", entre elles peces de la portada, fotografiats per Josep Maria Cañellas -imatge que apareix a l’Àlbum Rubaudonadeu-, que va vendre al comte de Peralada, Tomàs de Rocabertí, per 1.500 pessetes, una petita fortuna per a un treballador de l’època. Així ho testimonia el rebut que es preserva a l’Arxiu del Regne de Mallorca, i que l’arxivera Inés Padrosa ha aconseguit localitzar recentment durant una de les seves incursions de recerca. La venda, que inclou peces de la portada de Sant Pere de Rodes, es va formalitzar el 28 de juliol de 1893.

De tot això, i molt més, va parlar Laura Bartolomé divendres passat en una sala d’actes de la biblioteca de Figueres plena a vessar, entre d’altres, d’experts en la història d’un dels monestirs benedictins més importants del país des del segle IX i que, avui dia, desperta mil passions per tots els misteris que encara amaga i que, fins i tot, ha protagonitzat una gran exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya, encara visitable fins al 28 de juny, centrada, sobretot, en el mestre de Cabestany, l’autor/a, com va matisar la historiadora, anònim o cap de taller que va esculpir al segle XII la portada, que representava la vida, la mort i la resurrecció de Crist, a través de la qual s’accedia a l’interior de l’església, "una gran obra d’art, la més important del nostre art romànic" si s’hagués conservat -ara hi ha un mur llis- a la mateixa alçada o "superior" que la portada de Ripoll, que sí que ha perviscut.

L’obra va ser fragmentada encara no se sap ben bé per encàrrec de qui ni a través de quines mans

El repte de Laura Bartolomé, que va aconseguir amb escreix, era fer "un viatge retrospectiu" no només en el temps sinó emmarcant-lo en tota mena de factors, materials i simbòlics, per entendre "la veritable història del mestre de Cabestany" a Sant Pere de Rodes, així com el destí d’una "obra que ens pertany i que ens explica molta part de la nostra història". Una obra, la portada de Sant Pere, que va ser fragmentada i esmicolada encara no se sap ben bé per encàrrec de qui i a través de quines mans, però que rere aquesta fragmentació, aquests bocins escampats a modus de "relíquies" pels pobles de la vall, amagarien, segons ella, "una qüestió simbòlica" tenint present "com el monestir havia exercit una pressió jurisdiccional i fiscal des de l’època medieval sobre tots aquells pobles, una situació gairebé asfixiant de la qual n’estaven farts". Això, va afegir, "podria haver legitimat la fi d’una època i l’inici d’uns nous temps". Bartolomé va descartar que "hi hagués cap mena d’afany lucratiu perquè molts van ser reaprofitats de la mateixa manera que els materials de runa" que, per cert, sí que l’abat del monestir havia donat permís per endur-se després que la comunitat abandonés el monestir. Així és lícit que se’ls trobi en cases de Selva de Mar i Port de la Selva.

Bona part de la conferència, però va girar entorn l’art del mestre de Cabestany. Cal tenir present que Bartolomé és experta en aquest creador anònim al qual va dedicar la seva tesi doctoral, presentada l’any 2010 i mereixedora d’un excel·lent cum laude. La singularitat d’aquest autor, a banda de la qüestió tècnica i d’estil, té a veure amb el material que va emprar per fer la portada, concretament, marbres antics. "No penso que s’hagi de veure com una qüestió de reaprofitament sinó com un gran tribut a la tradició dels antics perquè el mestre de Cabestany es va moure dins un llinatge d’escultors que a mitjan segle XII, tant a la Provença com a la Toscana, estaven recuperant els materials, les tècniques i les formes d’aquesta antiguitat clàssica i de l’escultura romana", va assenyalar Bartolomé albirant la possibilitat que aquells marbres antics procedissin d’un entorn local -hi havia pedreres de marbre al cap de Creus que pertanyien al monestir- o, fins i tot, d’Empúries, tot i que també es va obrir a altres possibilitats com que els trobessin en el subsol d’un edifici romà ubicat rere el mateix monestir, com va proposar l’arqueòloga Anna Maria Puig, ja que arrel d’unes excavacions van descobrir alguns blocs a uns nivells datats del segle VIII i IX. Ambdues van estar d’acord que el reaprofitament que va fer l’escultor era molt interessant perquè "agafes una cosa que té un símbol i la converteixes en símbol d’alguna cosa nova" per "legitimar les històries dels primers cristians que era el que li interessava al comitent de la portada, és a dir, qui la va pagar, en aquest cas, els comtes d’Empúries". Un bon exemple d’aquest "renaixement avançat", com el va descriure la historiadora de l’art, Mariona Seguranyes, és el mateix timpà de Cabestany que, segons Bartolomé, ha estat identificat com un marbre "no només antic sinó com la tapa d’un sarcòfag dels primers cristians".

A l’hora d’evocar la figura del mestre de Cabestany, Laura Bartolomé va citar a la primera persona que en va parlar: l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart (1904-1985) qui entre 1941 i 1944 va fer una troballa "sorprenent" a partir de l’anàlisi de dos timpans, un trobat en un antiquari (ara en els fons del Metropolitan Museum of Art de Nova York) i un altre a l’església de Cabestany, al Rosselló. Gudiol va copsar una manera d’esculpir original, innovadora i inconfusible i una habilitat per narrar històries sobre el marbre. Gudiol va ampliar la mirada fins a abastar vuit obres situades entre el Rosselló, el Llenguadoc i el nord de Catalunya en les quals va trobar les mateixes característiques. Entre aquestes, un cap aparegut a les ruïnes del monestir de Sant Pere de Rodes que l’any 1948 l’arquitecte atribuirà, al mateix temps que ho va fer Joan Subias (1897-1984), a la portada i a la mà del mestre de Cabestany. Encara avui dia apareixen fragments de la portada que meravellen a la gent. El secret potser resideix en que és, com va dir Laura Bartolomé, "una obra col·lectiva" que va atraure l’atenció d’un munt d’experts que, al llarg del segle XX, van voler recuperar la seva memòria. "Quan veus una obra sencera del mestre de Cabestany és com un teatre de llums i ombres", va resumir. En el cas de la portada de Sant Pere de Rodes, plena de misteris.

Subscriu-te per seguir llegint