Eloi Salvat, llibreter: "No tinc ànima de comerciant. A mi m'agrada llegir i la factura que he de pagar és tenir una llibreria"

Eloi Salvat (Figueres, 1983) va estudiar i va exercir com a periodista durant uns quants anys, però la crisi del 2008 el va fer entrar de ple dins el món del llibre i les llibreries treballant durant un temps a la llibreria Vitel·la de l'Escala, dirigida per la llibretera Gemma Garcia. Amb aquell bagatge, fa deu anys, Eloi Salvat i la seva companya, Maria Gifre, van fer un pas endavant arriscat: obrir una llibreria al carrer Sant Pau de Figueres, davant un dels espais monumentals més controvertits de la ciutat, la Sala Edison, a la qual van manllevar el nom. Aquests deu anys han servit per consolidar un negoci que ha esdevingut un espai per a lectors i lectores inconformistes.

Entren turistes a la seva llibreria?

Entren perquè fan el turista. Molts entren, no diuen res, fan una volta i surten. És el més habitual. Sí que hi ha un perfil de turista, sobretot francès, que ja ens coneix, que va venint recurrentment i que, a vegades, ve a buscar llibres. Sobretot, el francès busca molt el llibre d'autor espanyol, l'original espanyol, que potser no troba tant a França.

Hi ha gent que aprofita els viatges per visitar llibreries.

Sí, és com el ritual d'anar a les esglésies. Hi ha una cosa curiosa amb les llibreries, que no és exclusiva d'aquí, i és que hi ha gent que fa col·leccions d'un mateix llibre en molts idiomes. I el més recurrent, el que més busquen, és El petit príncep. Així, a l'estiu sí que venem molts exemplars en català i en castellà, perquè la gent que viatja està obsessionada amb aquest llibre i va comprant-lo en tots els idiomes que va trobant.

I vostè, quan viatja, també va a veure llibreries?

No, generalment, no. Jo no acabo de ser bibliòfil, no sé si ho dic bé, però a mi, l'objecte com a tal, no m'atrau tant sinó més el contingut. Si és una llibreria catalana o espanyola, sí, però com que no domino idiomes, generalment no hi entro perquè tampoc compraré res. També és una manera de fer net perquè si veus el llibreter allà, penses: "ara està fent això, ara està fent allò", i entres en un bucle per deformació professional.

Vist des de fora, el de llibreter sembla un ofici molt bonic, però potser es desconeix una mica tot el que hi ha darrere.

Les llibreries juguem una mica amb aquest factor romàntic, però de romàntic no en té res, perquè estàs de cara al públic i pateixes els mateixos estreps que pateix qualsevol persona en aquesta situació. A part, la feina bucòlica que la gent idealitza de llibreter, per a nosaltres, acaba representant un 5% de la nostra feina, un percentatge molt petit d'aquella cosa que la gent es pensa que estàs fent tot el dia.

Que és?

Llegir, i no, a la feina no pots llegir perquè no tens temps. El fet aquest de compartir llibres amb els clients és això, un 5%. La resta és administració, neteja, en el cas nostre, si és una cosa petita i no tens ningú que t'ajudi, magatzem, reclamacions, albarans, factures...

Abans d'obrir l'Edison ara fa deu anys ja feia de llibreter.

Vaig començar gràcies a la meva sogra, Gemma Garcia, a Vitel·la, a l’Escala. És més, ni m’ho vaig plantejar ni m’ho havia plantejat mai, si volia ser llibreter, ni què representava. Senzillament, l’any 2010-2011, ella tenia una editorial, que encara manté, i va voler obrir la llibreria a l’Escala. Llavors jo feia esports a les ràdios i als diaris, però la cosa anava de baixada. M’havia quedat sense feina a la SER per la crisi del 2008 i havia anat saltant del Diari de Girona a Tiempo de Juego a la Cope, havia fet una substitució a ComRàdio i anava agafant el que em sortia. També vaig estar un any i mig molt xulo a Televisió Costa Brava de s’Agaró, però realment de tot el que feia, i intentava fer moltes coses alhora, no en sortia un sou. I m’ho va plantejar i vaig dir que sí sense pensar. Necessitava feina, m’agradava llegir i m’hi vaig llançar.

Així, no és vocacional?

No, en absolut. És una cosa que he anat aprenent a mesura que m'hi he anat trobant. Però això d'estar de cara al públic, tenir una botiga... no tinc ànima de comerciant. A mi m'agrada llegir i la factura que he de pagar és tenir una llibreria. I arribat el moment, doncs, vaig decidir tirar per aquí, i ara ja no em plantejo canviar. Si això continua funcionant, doncs, seguiré aquí.

"Preferim no vendre un llibre a mal recomanar-lo, tot i que això no entri dins els cànons del capital"

Ara ja fa una dècada que va obrir la seva llibreria a Figueres. No sé si imaginava que resistiria deu anys.

No, no, la veritat és que no, ni molt menys. Vam obrir aquí amb la meva companya, la Maria Gifre, a més, de forma inconscient, d’aquelles coses que si no les fas així no les fas i, si ho hagués de fer ara, potser ja no ho faria. Jo estava a l’Escala, que a més a més és el meu poble, i treballar al poble de tota la vida, quan ja havia marxat uns anys i havia tornat, arrossegant una mica el cognom familiar, sempre és aquella cosa que et vols fer un lloc al món i allà no me’l podia fer. I treballar amb la família també té els seus avantatges, però també dificultats, i llavors, quan vam saber que la llibreria Masdevall tancava, vam pensar que Figueres, en aquell moment, no tenia llibreries i per què no ho provàvem. I va ser dit i fet. Ho vam decidir la tardor del 2015. Vaig quedar-me a Vitel·la fins al 28 de febrer del 2016, i el 15 d’abril obríem aquí. Per tant, en un mes i mig, amb 45 dies, ho vam obrir tot. Va ser dir-nos: no ens ho pensem gaire, ho provem. Però no teníem un duro i amb un pressupost mínim vam fer els mínims. La família ens va ajudar en espècies, és a dir, el meu pare, que és un manetes, ens va ajudar a muntar coses, pintant... L’avantatge era que jo ja coneixia tota la cadena de distribució i va ser molt fàcil en aquest sentit. I així vam obrir.

Sense un objectiu definit?

No, ni ara tampoc. És un objectiu molt diari, molt a curt termini, fins on arribem. Perquè amb la pandèmia, el primer pensament aquells dies va ser: "hem arribat fins aquí". Veníem de Nadal, havíem pagat totes les factures i no teníem un duro al banc, perquè encara no havíem amortitzat la inversió inicial i ens vam veure amb el magatzem ple de llibres perquè ja havíem rebut el 80-90% de llibres per Sant Jordi. I vam pensar que hauríem de tancar. Però les coses van canviar. Van fer el Sant Jordi a casa, és a dir, teníem llibres i podíem portar-los a casa. I allà vam salvar l’economia d’aquells dos mesos.

Van sentir la solidaritat de la gent o l'estima que tenen als llibreters i als llibres.

Sí, ens va sorprendre gratament perquè, és clar, portàvem poc temps aquí, bé, ja eren uns 4 anys i molta gent ja ens coneixia, i la resposta va ser excepcional. A més, era una cosa molt casolana. La Maria feia tota la logística i em deia a quines cases havia d'anar. I jo, amb el carro de la compra, plogués o no plogués, hi anava. Recordo que les escenes eren dantesques amb el cotxe amunt i avall, amb el certificat aquell d'autoresponsabilitat que acreditava que jo estava repartint a domicili. Va ser tot com molt primari, molt bàsic i molt analògic, però així ho vam salvar. I, al maig, quan es va començar a obrir una mica, la resposta de la gent també va ser excepcional.

Això li va fer estimar una mica més l'ofici o interioritzar que ja era un llibreter?

Jo visc amb la síndrome de l'impostor. Amb la tonteria ja fa quinze anys que soc llibreter, però encara no m'ho crec. M'ha passat sempre amb tots els rams on he estat, és una cosa més personal meva, perquè veus gent amb uns bagatges molt bèsties o amb unes llibreries, unes activitats i unes relacions excepcionals que jo no he buscat mai. També ho podria haver fet, però no és la meva manera de ser i, per tant, com que no m'hi sento còmode, prefereixo tenir una cosa petita, controlada. Però, davant dels que per mi són monstres del món llibreter, a casa nostra jo em sento molt insignificant i no m'ho he acabat de creure mai. Sí que és veritat que puntualment, quan ve algú amb qui pots tenir una conversa interessant i veus que hi pots parlar obertament de tot, penses que potser alguna cosa he après pel camí, però la sensació de l'impostor continua en mi.

"Jo visc amb la síndrome de l'impostor. Amb la tonteria ja fa quinze anys que soc llibreter, però encara no m'ho crec"

Hi ha molts models de llibreters i per a tots hi ha lloc.

Jo crec que sí. Quan vam obrir, molta gent del meu entorn em deia que, si no m'espavilava fent actes, fent venir la gent, creant comunitat, duraria quatre dies. Però jo els deia que, si havia de fer tot això per sobreviure, preferia tancar perquè al final cada negoci té l'ànima del seu propietari i la meva ànima és més monàstica, és més de reclusió, de lectura en solitari. Jo no he participat, ni dubto que participi mai, en un grup de lectura. Entenc i concebo la lectura com una cosa molt personal i interioritzada que, de tant en tant, m'agrada compartir-la, però a petita escala. Però el meu caràcter, de forma inconscient i innata, l'he traslladat al negoci. Per tant, jo no soc, ni em sento, un dinamitzador cultural com a tal; soc un lector que vol estar a prop dels llibres. I quina manera tinc? Doncs, tenint una llibreria. I com ha de ser aquesta llibreria? Sí que podria fer el teatre un temps, però no em sentiria còmode amb mi mateix. Per tant, soc més amant del silenci, en aquest sentit, de la cosa a petita escala, de no fer gaire fressa, de no exposar-me gaire a cap nivell perquè no sé conviure amb aquesta pompa.

Vostè va a contracorrent.

Com que no és vocacional, si no tinc la llibreria no em deprimiré. De fet, jo he somiat moltes vegades d'anar a reposar a supermercats, treballar en una cosa que pugui tenir un horari, una feina senzilla, mecànica i poc cridanera. Prefereixo ser a la llibreria, i tant de bo duri molts anys, però tinc assumit que potser un dia s'acabarà i per a mi no serà un trauma a escala interna. Recolliré els meus llibres, me n'aniré cap a casa i faré una altra cosa. Si pel camí, mentre això duri, puc crear comunitat... Que també en creem a la nostra manera, a petita escala, perquè amb clients molt habituals generes amistat. Jo he plorat molt amb clients que s'han mort, alguns grans, d'altres no tant, d'altres força joves. Acabes abraçant molta gent i compartint penes i alegries amb moltíssimes persones. Amb això ens donem per satisfets perquè, al final, potser no soc un gran amfitrió, en el sentit que no faig venir tothom sempre que publiqui un llibre perquè estigui content, però sí que tothom és benvingut i respectat.

Els lectors ja saben a quin tipus de llibreria van quan visiten l'Edison.

D'aquest perfil de client en tenim molts, que, pel que fa al caràcter, s'assimilen una mica, t'hi veus reflectit i penses: aquest és com jo, sé què busca i, per tant, no el molestaré, passa una molt bona estona aquí i acaba, a vegades, comprant o no. També pel perfil de llibre que compra. Gràcies potser a aquesta manera de ser o de fer, aquesta gent se sent còmoda aquí i també té dret a poder trobar aquella cosa introbable que no surt als mitjans i que tu tens de fons i que, a vegades, t'ho fa saber. Perquè una de les coses que més content em fa és quan ve una persona d'aquestes i s'hi està una bona estona, no diu res, va mirant i, al final, t'acaba donant l'enhorabona pel fons que has construït.

"He somiat moltes vegades d’anar a reposar a supermercats, treballar en una cosa que pugui tenir un horari, una feina senzilla, mecànica i poc cridanera. Prefereixo ser a la llibreria, i tant de bo duri molts anys, però tinc assumit que potser un dia s’acabarà i per a mi no serà un trauma a escala interna"

Aquí realment hi ha la feina del llibreter.

Sí. Nosaltres, de mitjana, rebem uns vint correus de novetats o llibres destacats al dia. Alguns són patrons molt de novetat mensual o setmanal, perquè això depèn del distribuïdor i, per tant, pot ser que en un correu només hi hagi un llibre o pot ser que en un correu hi hagi un Excel amb 500 línies, que això passa amb els grans grups com Planeta, Random... Tot el que hi ha en aquesta llibreria, llibre a llibre, l'he escollit jo. Ha estat una feina de despatx, moltes vegades aquí, moltes vegades a casa, a qualsevol hora del dia o de la nit, d'anar mirant què surt i anar demanant llibre, llibre, llibre. Això és el nostre dia a dia pel que fa al catàleg, però sobretot els primers anys va ser una feina no només d'uns dies ni d'unes setmanes o mesos, sinó de dos o tres anys. Jo venia amb una idea del que havia de tenir, així per sobre, però quan ja has bastit una mica la llibreria, quan ja és una mica digna, perquè vam obrir amb quatre coses, ara anem a buscar el que tu creus que ha de tenir una llibreria digna, que és el que tu voldries tenir a casa, sempre des del meu punt de vista. Aquí va entrar la segona fase, que va ser la d'anar a buscar, i descobrir en molts casos, perquè els llibreters descobrim llibres i editorials cada dia, els clàssics de totes les èpoques i de diferents gèneres, és a dir, anar a buscar aquelles peces que, per a mi, són elementals i que, en molts casos, no en vens ni un l'any, però que per la teva tranquil·litat d'esperit creus que has de tenir. Al final, és dir: si hagués de tancar la llibreria, què m'enduria? Evidentment, a la taula de novetats hi ha els més venuts i el que em permet pagar tot això que vull tenir i que no vendré. Per tant, tindré Les ombres de Grey i les novetats de Sant Jordi que toqui, és a dir, jugaré el joc, només faltaria, perquè al final no me'n sortiria.

Una llibreria és un espai molt important dins una societat.

En soc conscient. Quan venc uns assaigs de Montaigne a algú que no coneix Montaigne, penso que obrim una porta a l'esperança, que aquella persona descobrirà una cosa que és extraordinària. Que potser després et ve al cap d'un temps i et diu que no encaixa amb ella, però ja he après alguna cosa d'aquella persona i la puc continuar assessorant, però generalment això no passa. Quan vas a allò segur, a aquella cosa que és antiga però tan moderna alhora, i permets que aquella persona d'aquella comunitat ho pugui tenir, encara que ara és molt fàcil comprar-ho a qualsevol lloc des del mòbil, però que tens l'opció de venir i veure-ho i preguntar-ho a algú que ho ha llegit abans i que ha quedat marcat per això, doncs, és extraordinari. Que una comunitat pugui tenir aquest accés, quedar-s'ho a casa, guixar-ho i rellegir-ho, quan ho mires amb aquest prisma, val la pena.

Encara hi ha lectors que s'arrisquen a descobrir i es deixen assessorar?

Vivim en un món on anem tots molt direccionats, però hi ha persones amb la ment molt oberta, tot i que potser és la cosa més complicada que té aquesta feina: poder intentar deduir què li pot encaixar a aquella persona, però és un repte, un joc, i és engrescador i aquí és aquell 5% de què parlàvem, aquell moment que potser et passa un cop al dia o dos cops a la setmana, i que hi ha dies que no et passa, però quan et passa quinze anys després de ser llibreter encara tens aquelles papallones a la panxa de dir: "he fet alguna cosa important", almenys per aquella persona, perquè si aquella persona pot sentir mínimament el que vaig sentir jo llegint això, li estàs regalant un moment de gaudi personal. És quan penses que has fet alguna cosa bona per la comunitat aprofitant un modus vivendi, que és una llibreria.

En aquests deu anys ha vist evolucionar el tipus de lectors?

Veus les tendències tot i que els patrons són molt semblants. Gairebé pots endevinar, diria dia a dia o setmana a setmana, quin perfil de llibre vendràs, quin perfil de client et vindrà, perquè sí que tot segueix un patró pel que fa a vacances, d'edats... Sí que hi ha uns certs canvis, sobretot amb la qüestió infantil, també amb l'adult, perquè els editors cada cop són més conscients de fer coses més breus, d'atenció més curta, és a dir, el típic llibre juvenil o infantil amb molta lletra està desapareixent, almenys pel que fa a les vendes, i s'està imposant allò gràfic, el còmic sobretot. També llibres per a adults més curts, amb frases més curtes, més periodístiques, no tan literàries. Així que sí que vas veient una evolució, però és una evolució també de la societat, no és exclusiva del món del llibre. Com a curiositat, tenim un client, un nen que va néixer el 23 d'abril de fa deu anys, vuit dies després d'obrir nosaltres. Ara té deu anys i aquests dies extres. Fa gràcia veure'l perquè va venir molt al principi d'haver nascut amb els seus pares i va venint tot sovint. Quan el veig, penso que la llibreria té la seva edat i com ell, d'altres, que has vist que començaven a llegir els primers contes, després lletra de pal, lligada, impremta, i ara ja gairebé t'estan comprant llibres d'adolescent i has anat veient la seva evolució i, en part, els has acompanyat en el seu creixement lector. Això també és una cosa excepcional.

És veure néixer un lector.

Literalment, des que acabava de sortir de la panxa de la seva mare fins avui, que ja és un nano que ja va gairebé a l'institut.

Això és un privilegi i li ho dona la llibreria.

Un privilegi absolut. És d'aquells intangibles que, tot i que no tinc la vocació de llibreter, m'omplen l'ànima, a mi i a qualsevol company.

I fan oblidar l'estrès de, posem, Sant Jordi?

Jo entenc que la gent, quan ho viu des de fora, la veu com la festa més bonica de Catalunya i de l'any. Jo ho entenc, però el problema que tenim des del sector és que, sobretot les llibreries independents, som autònoms, generalment els que som molt petits, i t'estàs jugant el teu propi sou, perquè la resta de l'any només fas que pagar, i la campanya de Sant Jordi és el teu sou anual agrupat en un sol dia en què depens de tot i no controles res. Depens primer del temps, que és una de les coses que més ens fan perdre el son perquè un Sant Jordi amb pluja o molt de vent pot suposar que treballis un 30 o un 40% menys, cosa que vol dir que aquell any tindràs un sou un 30 o un 40% més petit, la qual cosa no et permetrà ni pagar les factures. És a dir, la teva economia personal depèn d'un sol dia i, si aquell dia, pel que sigui, estàs malalt, doncs, hauràs d'anar amb 40 de febre a fer Sant Jordi. I si et falla una persona, si et trenques una cama... que no ha passat mai, però és un neguit extra.

"Un Sant Jordi amb pluja o molt de vent pot suposar que treballis un 30 o un 40% menys, cosa que vol dir que aquell any tindràs un sou un 30 o un 40% més petit, la qual cosa no et permetrà ni pagar les factures"

Diu extra perquè preparar-ho i tancar-ho, abans i després, és un enrenou, no?

Sant Jordi són dos mesos de preparació i un per desfer, tot per un sol dia. Amb l'afegit que el 99% de les persones són molt amables, però sempre et trobes històries que et van desgastant. No demanes que la gent sigui comprensiva, però almenys que no et recrimini que no tinguis un llibre o que no l'atenguis prou. Nosaltres ens hem trobat gent molt desagradable, jo i qualsevol persona que treballi per Sant Jordi en una llibreria, que representa un percentatge molt petit, però sí que vens tan cansat i fatigat mentalment i físicament, el dia t'exigeix tant, que són aquelles petites pulles que no haurien de sumar tant, que hauria de sumar més allò bo, que és la majoria, però que et va desgastant per dins, i al final també et va fent ser més fred.

El lector habitual diria que es salta Sant Jordi.

El lector que busca quelcom més diferent, la setmana de Sant Jordi se'ns despedeix, perquè és una festa molt pensada per a persones que no compren llibres habitualment o que segueixen la tradició, la qual cosa és fantàstica i ho agraïm, tothom és benvingut, però quan ho veus des de dins i penses: tu estàs comprant aquest llibre perquè l'has vist per televisió, però si vols gaudir de la lectura no vagis per aquí, ves per allà. Tens aquella temptació de dir-ho, però no ho dius perquè al final t'interessa vendre-ho i perquè tampoc vols ofendre, perquè sembla que segons com ho dius gastes una superioritat, que no és el cas. Però penses que, si en compres un, compra'l bo.

Molts d'aquests llibres mai es llegeixen.

M'agradaria saber quin percentatge de llibres de Sant Jordi no s'acaben llegint, però jugues al joc perquè formem part d'aquest ram i, per tant, hi hem de jugar, però al final tens la sensació que tot és una qüestió purament comercial que es vesteix d'una diada molt emblemàtica, molt romàntica i molt atractiva, que, evidentment, ho té, però s'ha prostituït una mica per part del sector aquests últims anys, almenys els que conec jo, fins a arribar a uns punts una mica indecents pel que fa al que es publica, però també al tracte que rebem les pròpies llibreries per part de certs grups. Si ets La Casa del Libro tens uns privilegis, però si ets l'Edison de Figueres o la Bookman tu ets l'últim. Per tant, aplicant aquest canibalisme capitalista, penses que no anem bé. Al final va tot molt induït i els que vivim intensament, almenys per dins, la literatura i el que expliquen els llibres, no tant l'objecte sinó el contingut, ho vivim com una cosa molt contradictòria.

Cada negoci té l’ànima del seu propietari i la meva ànima és més monàstica, és més de reclusió, de lectura en solitari"

El món del llibre és una maquinària que no s'atura.

És una sortida endavant constant. Alguns editors et diuen en confiança que publiquen un llibre i, si aquell funciona, els permetrà pagar els tres anteriors que no els han funcionat. Ho fan fins que troben el llibre que els permet pagar tot allò endarrerit. Un article recent deia que de la meitat dels llibres que es publiquen a l'Estat espanyol no se'n ven ni un sol exemplar.

Després de Sant Jordi, la trituradora de llibres deu treure fum.

Sí, és aquesta perversió, pur capital. Faig això, em funciona, fantàstic. No em funciona, ho trituro, literalment faig pasta de paper i a una altra cosa. Ens omplim la boca d'ecologisme, de buscar alternatives al sistema, i anem a comprar llibres pensant que fem una acció bona i, segons què comprem, no tot, evidentment, estem fent just el contrari.

Des de la llibreria, la mirada està posada en el dia a dia.

Sí, com que hem arribat més lluny del que comptàvem arribar, deu anys ens fan cert vertigen, fins i tot la sensació de baixada, que no, perquè em queden molts anys per jubilar-me, però sí que no hi ha cap objectiu a la vista. És continuar amb la mateixa filosofia, les mateixes ganes de llegir o més, perquè com més temps passa, més llibres tens pendents de llegir.

Deu tenir una pila ben llarga.

No te l'acabes i un llibre et porta a dos llibres més, i un client et diu que ha descobert tal cosa, perquè nosaltres som molt receptors de recomanacions, i te l'apuntes i penses: "quan pugui el llegiré", però no pots mai perquè vas fent el dia a dia. Hauríem de viure quatre vides i tancar-nos en un monestir i llegir vint hores al dia per intentar atrapar una mica allò que voldries llegir i, tot i així, no te'n sortiries.

Hauríem de viure quatre vides i tancar-nos en un monestir i llegir vint hores al dia per intentar atrapar una mica allò que voldries llegir i, tot i així, no te'n sortiries"

La lectura exigeix concentració, un temps, un espai.

Exacte. Abans de ser pare disposava de tardes per llegir. Ara ho faig de manera fragmentària. Tinc les meves rutines perquè, si no me les autoimposo, és molt fàcil deixar-te anar i distreure't, però m'he d'autodisciplinar perquè l'atenció se te'n va. El dia se't fa molt curt i no pots acabar llegint el que voldries i el que penses que hauries de llegir per poder fer bé la teva feina. Al final, llegir ens és un recurs molt útil perquè molts clients ens pregunten què hem llegit, què ens ha agradat últimament. Et fan confiança, ho proven i quan hi ha aquest match, quan els ha encantat la recomanació, amb això ja em dono per pagat.

Recomanar té un risc.

És el més complicat perquè només un mateix pot saber què vol. A partir d'aquí, em pots donar pistes per intentar ajustar-me, des del meu punt de vista i els meus gustos, a què et pot agradar a tu, però si a sobre és un tercer que fa la feina... Si ve algú que vol regalar a una tercera persona i et diu que té 40 anys i treballa de bomber, això el defineix? No. I el més complicat és quan et demanen una recomanació de llibres d'autoajuda o creixement personal, com se'n diu ara, o poesia. En aquest punt, amb els anys, hem après a dir que no. Els diem que, si necessiten aquest tipus de llibres, potser la persona té una mancança interna. És com anar a la farmàcia i demanar un medicament. Si el farmacèutic no sap quina malaltia tens, no et podrà recomanar un medicament. Doncs, amb els llibres, el mateix, però ens hi continuem trobant. Amb això, doncs, som molt francs. Preferim no vendre un llibre abans que mal recomanar-lo, tot i que això no entri dins els cànons del capital, però el que hem procurat en deu anys és guanyar-nos la confiança de la gent. Això ho hem fet molt i espero continuar-ho fent, poder dir a la persona: no agafis res perquè no ho tenim clar. Si ho tenim més clar més endavant, ja acabarem trobant alguna cosa.

Subscriu-te per seguir llegint