Jordi Puig sorprèn amb 'Herbarium Glaciale', una sèrie fotogràfica que transforma la natura en memòria i el fred, en gest artístic

"Herbarium Glaciale neix d'un projecte fracassat", assegura el fotògraf empordanès Jordi Puig, un projecte frustrat i vinculat al festival Temps de Flors i al centre d'art contemporani Bòlit de Girona que, tot i que es va acabar traduint en una paret farcida de postals de roses i flors, la primera inquietud, aquell afany provocador, el duia a col·locar un congelador enmig de la Rambla plena de flors congelades. Aquella idea va fallar tècnicament, però Jordi Puig no va deixar d'investigar congelant flors perquè el resultat l'impressionava massa. Així ha sorgit una sèrie fotogràfica sorprenent que s'allunya dels seus treballs anteriors, més centrats en retrats, objectes i paisatges, i que li permet "una aproximació més lírica, pictòrica i emotiva". El resultat, doncs, s'exposa per primera vegada a la galeria Mosaicart, al carrer de la Força, de Girona, des d'aquest dimarts fins al 30 de maig. La inauguració s'ha previst per aquest dijous 7 de maig, a les set de la tarda.

Aquesta proposta de Jordi Puig té un punt d'intimitat profunda amb la vida més essencial. El primer gest és el de sortir a passejar pel seu entorn proper i recollir flors que troba. Són flors que neixen durant la primavera i que l'artista submergeix en aigua, líquid que, lentament, es converteix en gel. "Aquest procés transforma la flor, tan efímera per naturalesa, en una presència suspesa, atrapada en un instant que no és ni vida ni mort, ni líquid ni sòlid, sinó un estat liminal on el temps sembla detenir-se", descriu Jordi Puig qui, aleshores, aprofita per immortalitzar aquest moment efímer de gran bellesa que, en poc temps, desapareixerà. El fotògraf admet que la imatge que es genera l'ha sorprès, sobretot perquè el connecta amb certs moviments pictòrics: "Hi trobem ecos del barroc floral holandès, en la seva tensió entre bellesa i decadència; referències a l’impressionisme, en les dissolucions de forma i llum i fins i tot ressonàncies d’abstracció lírica, quan la flor deixa de ser objecte per esdevenir pinzellada, taques, moviment intern".

Jordi Puig confessa que aquest és un "treball de contemplació i de matèria", però també "la recerca de formes subtils però potents de dir el pas del temps". Així, explica Puig, "el gel no és només un mitjà de conservació sinó una superfície viva i simbòlica. Actua com a lent, com a filtre, com a pell. Les imatges no són artificioses: no hi ha manipulació digital, només la interacció física entre flor, aigua i fred, i l’observació atenta a través de la càmera. Cada peça és única, irrepetible, producte d’un procés natural guiat però no controlat del tot, on l’atzar juga un paper central".

Subscriu-te per seguir llegint