Lurdes Portas: "He tardat seixanta-dos anys a exposar, però és un parèntesi. Pinto per gaudir de l'aquí i l'ara"

Quan Lurdes Portas era una nena la seva àvia li deia que voldria que li donessin una pesseta per cada paper que feia malbé. Es passava, diu, el dia retallant i pintant papers. Una mica més gran, a sis anys, un oncle seu li va dur de Suïssa una caixa de Caran d’Ache. "Va ser com si em regalés or i la vaig guardar anys i anys", reconeix Lurdes Portas. Quan mira enrere es recorda a si mateixa sempre pintant o amb un llapis a la mà. L’art l’ha acompanyada en cada moment de la vida. Ha estat un recurs que li ha permès conèixer-se millor, assaborir el present, sempre des de la intimitat. Fins ara que, convidada per l’Ajuntament de Roses i dins el cicle Mirades Pròpies, exposa la seva obra per primera vegada, i fins al 3 de maig, a la sala Ca l’Anita. "Sempre he pintat per gust i la veritat és que no necessitava cap exposició, però estic molt contenta amb la reacció de la gent", confessa l’artista.

Lurdes Portas va néixer a Sant Jaume de Llierca, a la Garrotxa, però viu, des del 1991, a Roses on ha treballat sempre a l’escola Narcís Monturiol com a educadora infantil. Explica que, quan li va tocar la plaça definitiva a Roses, van decidir amb el seu home instal·lar-se al poble. "Ell va deixar la feina d’Olot i vam venir a viure aquí", comenta. Abans de viure a Roses, ho van fer durant set anys a Olot. Aquell temps, Portas, que ja feia de mestra, el va aprofitar per assistir als monogràfics nocturns que feien a l’Escola de Belles Arts, un centre que tot just s’iniciava. "Era una ensenyança no reglada, però estaven molt bé perquè, des de la base, agafaves cultura pictòrica. Els impartien gent molt diferent, però vaig aprendre molt a dibuixar i a reconèixer i treballar amb diferents materials", explica.

Ja a Roses, Lurdes Portas es va continuar formant assistint a classes amb l’Àurea, Albert Pujol, Teresa Turigas i, finalment, amb Joan Comella. "Sempre m’ha agradat anar a aprendre. Com he estat autodidacta, sempre he volgut poder preguntar si tinc un dubte i que me’ls resolguin. Saber que aprenc", argumenta. Ella, admet, que "la pintura és un aprenentatge constant, són reptes que se’m presenten". Això l’ha dut a treballar amb tota mena de tècniques i materials: aquarel·les, ceres, olis, llapis, textures, entre altres. A més, cada obra acabada la condueix a una altra. Per exemple, a l’exposició s’hi pot contemplar una peça protagonitzada per una figura japonesa que li va requerir molt temps i un treball minuciós. Acabat aquest, Portas va voler "deixar-se anar" amb una nova obra feta amb espàtula on el gest era protagonista.

"La meva pintura és molt íntima, la faig per mi. He tardat seixanta-dos anys a exposar, però és molt anecdòtic això, com un parèntesi", explica tot afegint que ella ho fa "per gaudi; quan pinto estic aquí i ara, no hi ha res més que jo, el quadre, la pintura i el repte en aquell moment. No hi ha res més a fora".

A l’hora de crear i inspirar-se, Lurdes Portas comenta que ella parteix, principalment, d’idees i "del repte que tingui en aquell moment". Reconeix que no sol fer paisatge perquè, diu, aquest "l’has de gaudir en el moment". Les seves obres tenen un vessant més intimista i personal, sovint més oníric. En algunes peces, per exemple, hi plasma els quatre elements. Respecte al que la gent veu en els seus quadres, si la imatge difereix del seu punt de partida, Lurdes Portas no pateix perquè "les mirades en l’art són personals".

Cultivar la imaginació

Durant dècades, Portas ha treballat amb infants petits. Reconeix que saber dibuixar i explicar-se dibuixant l’ha ajudat molt. També veure com ells creen sense límits ni prejudicis. "Els nens són creatius de per si. Tu t’has de posar a la seva alçada perquè, per a ells, tot és vàlid i tot és màgic i imaginatiu. Això m’ha dut a cultivar sempre aquesta part més imaginativa", reflexiona.

Encara avui, Lurdes Portas es pregunta per què la gent no pinta. Ella recepta aquesta pràctica, que ella ha experimentat tota la vida, o qualsevol altra activitat creativa, sigui fer ceràmica, escriure o llegir, que et permeti estar amb tu mateix, activitats que "t’absorbeixen i et permeten estar en el moment present i per a tu, a diferència de les pantalles que et fan estar pels altres". Portas té molt clar que "l’important ets tu, no pots viure la vida dels altres". Dins aquesta línia assegura que "quan tu pintes no hi ha res bé ni malament, i menys quan ho fas com jo, totalment per a un mateix, des d’un lloc conscient i sense un interès extern més enllà de gaudir. És tan divertit posar colors, treure’ls i si no et surt bé tirar-lo o girar el paper i fer-ne un altre a sobre". De fet, diu irònicament, que si radiografiessin les seves teles, els especialistes trobarien dos o tres quadres, com a mínim, superposats. Un regal inesperat.

Subscriu-te per seguir llegint