Maria Rodríguez Arjona: "El voluntariat m'ha ensenyat a fer alguna cosa per la comunitat sense esperar res a canvi"

"A casa, la cultura ha tirat molt sempre", explica Maria Rodríguez Arjona, enginyera de professió i presidenta des del 2017 de l’associació cultural Optimist de Roses. Va començar quan tenia poc més de vint anys i continua encara al peu del canó. La seva mare formava part d'aquell nucli fundacional així que ella, des que va néixer, va alimentar-se dels espectacles que programaven. Ara que l'entitat compleix trenta anys ho celebren organitzant una primera Fira de Teatre Familiar, el 4 i 5 d'abril. En aquesta entrevista, la presidenta explica també que l'entitat fa un canvi en el seu funcionament: abandona Rialles de Catalunya, en procés de desaparèixer, i passen a ser programadors independents.

Amb els seus antecedents, ser presidenta d’Optimist era quasi una qüestió natural.

Jo he crescut vivint l’associació des de dins. No m’hi dedico professionalment, però Optimist és una associació sense ànim de lucre que funciona des del primer dia amb voluntaris. Fem una tasca que a molts altres llocs la fan professionals i ho fem des de fa trenta anys.

Els seus pares ja hi eren.

Sí, l’associació la van fundar diverses persones, gent interessada en la cultura, entre elles, la meva mare. De fet, hi ha tota una generació que hem crescut amb l’associació que els nostres pares van muntar.

Com es van conèixer?

Quan nosaltres anàvem a la llar d'infants de Roses hi havia gent que li interessava la cultura. En el cas dels meus pares, en aquella època, ells venien de Barcelona i van veure que, en comparació amb l'oferta cultural de Barcelona, no hi havia res per a les famílies. Així, van decidir muntar l'associació i començar a portar un espectacle al mes de teatre familiar.

Qui formava part d'aquest nucli inicial?

Eren Francesc Giner, Fina Puigdomènec, Yanna Arjona, Laura Sabí, Laura Seguí, Joan Juanola, Joan Ruiz, Anna Ribera i Rosa Siñol. Després, pel mig hi ha hagut altres juntes, gent que ha vingut, gent que ha marxat.

L'any 2017 vostè passa a ser la presidenta. Per què accepta aquesta responsabilitat?

Jo havia crescut vivint l'associació des de dins. Va haver-hi una època que em vaig despenjar una mica més, quan tenia divuit anys i vaig anar a la Universitat, però no m'havia desvinculat mai del tot. A més, també hi havia una part d'integrants dels inicis, pares que els seus fills ja havien crescut i per als qui, fer-se'n càrrec dia a dia, havia perdut una mica el sentit perquè, al final, les activitats que fem, en general, van destinades a nens fins als 12 o 13 anys, com a molt. Jo en tinc 30 i els continuo veient i continuo emocionant-me, però són espectacles per a un públic familiar. Aleshores, va coincidir que hi havia gent que semblava que volia agafar el relleu i tenien nens petits i jo, potser perquè he crescut amb això o perquè a casa meva la cultura és una cosa que ha tirat molt sempre, van proposar fer traspàs de poders. Haig de dir que, fins avui dia, sobretot Fina Puigdomènech i Yanna Arjau, que era la meva mare, mai s'han desvinculat del tot i sempre que hem necessitat un cop de mà han estat aquí.

Com funcionen?

Al llarg dels anys hem fet molt de contacte i vincle amb la majoria de les companyies de teatre familiar de Catalunya. De fora també en coneixem unes quantes. Això, doncs, ens dona contactes, informació de primera mà de tot el que es va movent en el panorama de la cultura familiar de Catalunya. Nosaltres seguim les mostres de teatre que es fan com la d'Igualada o la fira de Terrassa, per veure quines són les novetats. A partir d'aquí, i com també som gent que ens agrada la cultura i ja ens movem pel nostre propi oci, anem buscant diferents espectacles que creiem que poden encaixar o que ens agradaria portar a Roses.

En què es fixen a l'hora de programar?

D'entrada, intentem fer una programació que sigui tan diversa com sigui possible pel que fa als gèneres teatrals, és a dir, que hi hagi titelles, música, dansa, teatre de text, teatre mut, teatre musical, una mica de tot. Realment fem una programació bastant extensa, set espectacles l'any, una cosa que no és normal trobar en un poble. Habitualment, a altres poblacions trobes un parell d'espectacles en tota la temporada dedicats al públic familiar. Nosaltres, de moment, intentem mantenir els set espectacles l'any com el primer dia: un espectacle al mes menys el gener perquè cau en Reis i a l'estiu tampoc perquè Roses és un lloc molt turístic i hi ha moltes coses. L'únic cop que hem parat en trenta anys va ser un mes perquè ens van tancar per la pandèmia els teatres.

Respecte a la temàtica dels espectacles, què els interessa?

De tant en tant, ens agrada portar temes, no et diria polèmics, però sí d'actualitat, relativament polítics, i que els pares que vagin al teatre puguin fer un treball posterior amb els seus fills. Per exemple, abordar amb ells el tema de la mort o d'intel·ligència emocional, que hi hagi una mica de rerefons en les històries. De tant en tant, també ens agrada apostar per alguna cosa una mica més arriscada, perquè creiem que és important i que també s'ha de poder parlar de tot. També espectacles distesos, com és d'esperar.

De tant en tant, també ens agrada apostar per alguna cosa una mica més arriscada, perquè creiem que és important i que també s'ha de poder parlar de tot"

Quan deia que, de moment, esperaven mantenir els set espectacles l'any, no vol pas dir que perilli, no?

Fins aquest any estàvem sota el paraigua del que era Rialles de Catalunya, una agrupació d'entitats de la qual en soc encara secretària, però que està tancant. Rialles de Catalunya fa la mateixa feina que fa Optimist a Roses, però a altres llocs.

Per què es dissol Rialles de Catalunya?

Perquè els pobles s'han anat desvinculant. És complicat a escala política mantenir el teixit associatiu a Catalunya en general. A Roses, de moment, tenim sort i els polítics, en general, sempre ens han donat suport. Sí que és veritat, en làmbit del mateix ajuntament, que econòmicament no seria viable tenir aquesta programació. Ha passat a molts pobles que el mateix ajuntament s'ha posat en contra de les entitats que fan aquest tipus d'activitats i això ha portat a tancar el Rialles d'aquelles poblacions o s'han passat a la Fundació Xarxa. Nosaltres vam valorar què volíem fer i, al final, hem decidit anar cent per cent per lliure. A veure si ens en sortim, aquesta és la incògnita: què vindrà ara.

És complicat a escala política mantenir el teixit associatiu a Catalunya en general"

L'Ajuntament els dona suport?

Sí, evidentment, ens dona suport i, de fet, ens ha habilitat com a programadors al programa .cat per accedir a una línia de subvencions de la Generalitat. Així, d'alguna manera, l'Ajuntament de Roses externalitza, com si nosaltres fóssim una empresa externa, tota la gestió i la producció de la programació de teatre familiar del poble. Ara, doncs, estem a l'expectativa de com ho fem per aguantar econòmicament perquè, també és veritat, cada cop costa més que la gent vingui al teatre. Fa vint anys, un diumenge de març, no tenies res a fer amb els teus fills més que anar a la plaça. Ara hi ha tantes coses a fer amb els nanos, tanta tecnologia, tantes experiències, que és complicat i cada cop costa més que la gent esculli el teatre. Però, bé, per aquest motiu amb l'excusa dels trenta anys d'Optimist, hem muntat la fira de teatre i hem renovat tota la imatge. L'objectiu és fer-ho una mica més atractiu per a les noves generacions i tirar endavant.

El teatre familiar a Catalunya té molta tradició.

Molta. Hi ha companyies molt bones, que surten fora de Catalunya i guanyen premis internacionals, companyies que porten trajectòries de vint, trenta o quaranta anys. Recordo la companyia Estaquirot Teatre que van plegar l'any passat, perquè ja es jubilaven. És un luxe tot el que tenim aquí.

Fa vint anys, un diumenge de març, no tenies res a fer amb els teus fills més que anar a la plaça. Ara hi ha tantes coses, tanta tecnologia, tantes experiències, que és complicat i cada cop costa més que la gent esculli el teatre"

És una porta d'entrada perquè els nens estimin el teatre.

Sí, totalment. És molt difícil enganxar a un jove de quinze anys que no hagi anat mai al teatre, després és molt complicat. Jo recordo que a Roses, a la meva època, el teatre era gratuït fins que tenies 16 anys. Jo, amb 14, hi anava sola perquè la gent de la meva edat no hi volia anar. Jo els deia, però si és gratis. Aleshores, era l'única persona jove que hi anava i només hi havia la gent més gran o els jubilats. A mi tothom em coneixia. Sí que és veritat que mamar teatre des de petita, potser no fa que t'hi enganxis, però sí que valoris la cultura del teatre, a la persona que puja sobre un escenari per fer una feina. Com totes les arts, el teatre t'aporta coses que altres activitats no t'aportaran.

La majoria de les companyies dedicades al teatre familiar senten que pateixen greuges respecte a les que fan teatre per a adults.

Sí, i normalment les companyies familiars adapten contes, històries reals, i, en moltes ocasions, són històries que parteixen de zero. A més, fan una feina pedagògica elaborant un dossier pedagògic perquè molts d'aquests espectacles arriben a les escoles. És a dir, que a banda d'actors, són productors, escriptors, pedagogs, psicòlegs....Fan molt bona feina. Nosaltres, com a Optimist, també ens encarreguem de la programació escolar de Roses i dels pobles del voltant. Molts nens, l'únic contacte que tenen amb el teatre sovint és a través de les escoles.

Quin és el secret perquè Optimist porti trenta anys en actiu?

No ho sabria dir. Hi ha hagut èpoques que teníem el teatre a vessar i altres que no ens coneixien. Al final és voler estar al darrere. Hi ha una part que m'ha ensenyat el voluntariat que és treballar literalment per amor a l'art. Sortir de la voràgine de les nostres feines tradicionals i voler fer alguna cosa per la comunitat sense esperar res a canvi. Nosaltres ho fem a través del teatre perquè ens apassiona, però això és possible gràcies a les institucions que ens donen suport i a la gent que ve als espectacles que són persones de la meva edat que anàvem junts al teatre quan érem petits i que ara porten els seus fills. Això passa de generació en generació.

Subscriu-te per seguir llegint