Joan Chamorro: "El que m'ha mogut sempre és l'amor pel jazz i després l'amor per compartir l'ensenyança"

Dinou joves integren la Sant Andreu Jazz Band, una formació única al país que actua diumenge al Festival de Jazz de Figueres dins la seva gira dels vint anys. Dues dècades d’èxits que enguany els duran a tocar a Nova York i al Palau de la Música, a Barcelona. Joan Chamorro, el seu fundador i director, només pensa en present. El seu desig, diu, és que "els nens continuïn amb moltes ganes, que sembla que les tenen, i jo també perquè, al final, el motor soc jo i mentre jo tingui il·lusió, força i ganes tirarem endavant perquè val la pena l’esforç de veure que gent jove està dedicant-se a això".

La Sant Andreu Jazz Band va iniciar-se fa vint anys i s'ha convertit en un projecte important. Per què va decidir impulsar-lo?

Quan vaig començar no pensava en el futur. Estava a l’escola de música municipal de Sant Andreu i hi feia classes de saxo i de combo, d’agrupacions. Com jo sempre he sigut un home de big band i toco el baríton, volia dirigir-ne una i vaig tenir la possibilitat de fer-ho a l’escola. Després de lluitar amb la direcció, vaig aconseguir anar muntant la que seria la Sant Andreu Jazz Band. Era el 2006 i el primer disc el vam fer el 2009. Paral·lelament, vam començar a treballar també amb Andrea Motis i, tant ella com la Sant Andreu, van començar a sonar fort, a fer palaus, es va fer una pel·lícula... Tot això anava sortint perquè el projecte funcionava. Funcionava la metodologia. Veies nens de 8, 10, 13 o 14 anys tocant jazz i tocant realment molt bé, amb entusiasme i passió i això va impactar. A partir d’aquí, vaig pensar que era tan maco que estaria bé documentar-ho i vam començar a gravar cada any. A hores d’ara ja portem setze Jazzings, que és com es diuen els discos de la Sant Andreu. Alguns d’ells són dobles, triples i quàdruples, és a dir, que igual portem trenta discos.

Quin esforç tan gran.

Era per documentar, però també, pensant pedagògicament com era l’evolució de gent que començava amb 10, 12, 14 anys i al llarg de tota la seva infància, adolescència i joventut. Així podem veure a nens com Andrea Motis en vídeos des que té 12 anys i això és molt maco a nivell pedagògic, però també musical. I té molta potència en els temps que vivim en què estem pendents molt de l’audiovisual. Es pot veure com aquesta persona va creixent. I com l’Andrea hi ha Rita Payés que va començar amb 12 anys i va estar sis anys amb nosaltres. Però mai vaig pensar que arribaríem a fer vint anys, que faríem una pel·lícula el 2011 i que tindria molt d’èxit, que aniríem a Nova York l’any passat i que trauríem un segon premi. El que m’ha mogut a mi és l’amor pel jazz, òbviament, perquè m’agrada i després l’amor per compartir, l’ensenyança, en aquest cas.

Ara ja no estan a l'escola

No, des del 2011, és un projecte totalment independent. No depenem de cap institució, no rebem diners de cap institució, els alumnes tampoc paguen res i nosaltres podem tirar endavant perquè fem concerts. Per això podem fer discos o portar gent de fora.

Fàcil no deu ser.

No, entre altres raons perquè estàs treballant amb una diferència d'edat molt gran. A la Sant Andreu han coincidit, per exemple, una nena de sis o set anys amb joves de vint-i-un. Aquí, doncs, hi ha la part humana no solament la musical, sinó que has de treballar amb gent perquè això funcioni i buscar un equilibri perquè els que toquen més tinguin cura també dels que toquen menys, perquè soni tot equilibrat. Quan veus un vídeo de la Sant Andreu o escoltes la seva música, no notes que hi ha un nen de vuit anys i un de vint-i-un que estan molt bé perquè això és el treball, com aconseguir que això soni bé. A l'època que començàvem, un crític de jazz deia que érem la big band de jazz més jove d'Europa. Fa vint anys no hi havia gent jove o hi havia molt poca gent jove que tocava jazz. Per jove no vull dir gent de vint anys, sinó gent de deu o de vuit. Això és el que realment és important per mi perquè quan tens divuit o dinou anys ja saps moltes vegades el que vols. Es tracta d'aconseguir que nens s'interessin per aquest tipus de música, que vulguin fer-se-la seva. I per fer-ho, han de practicar i estudiar, escoltar música i buscar referents. Això, crec que va ser una de les coses que formen part de la importància del projecte, més enllà de nosaltres mateixos, de l'èxit de l'Andrea, de la Rita, de l' Elia, de la Sant Andreu o de Joan Chamorro. No, l'èxit és haver aconseguit fer veure que la gent jove, sense voler-ho, vegi a altra gent jove tocant jazz amb il·lusió, ganes i passió. Això va ser, en un moment donat, molt important.

I avui?

Ara ja és diferent, han passat molts anys i hi ha molta gent que toca jazz i joves i a les escoles es fan grups de jaz, surten Big Bands de gent molt jove. D'alguna manera estic content perquè, una mica, van ser la referència en aquells anys.

Se sent un privilegiat d'estar a les vides d'aquests joves en formació?

Absolutament. D’alguna manera et sents una mica com un pare perquè jo m’estimo la gent, en general. Soc una persona amorosa, en el sentit que m’agrada que la gent sigui feliç i no m’agrada veure patir. Són coses que jo trasllado a la meva professió que és la música i l’ensenyança. Veure gent dedicant-s’hi, ja no dic Andrea amb aquesta carrera meravellosa que té o la Rita, que és increïble, dic en general. Tinc alumnes, per exemple, de tretze anys, que estan totalment imbuïts per la música de jazz, és la seva passió i passen hores escoltant i hores estudiant. Avui dia, com està el món de boig amb les xarxes socials i les pantalles, veure joves tan implicats en una cosa que els ocupa temps i que els fa créixer musicalment i personalment... Una cosa que té el jazz és la capacitat de poder improvisar, de poder ser tu. No només interpretes un paper, sinó que tens la capacitat de poder dir i fer un discurs. Això és molt potent a nivell personal, perquè pots opinar, dir no i agafar un altre camí. Si això ho extrapoles a la societat i a l’individu, és molt important. Al final, estàs ajudant que la gent sigui més lliure i no dependre tant de l'opinió generalitzada.

No sempre deu ser fàcil treballar amb joves.

Cert, no tot són roses. És com un pare amb un fill, no? Més enllà de tot això, que és molt puntual, jo continuo estant content i orgullós, més quan et donen reconeixements. Aquest abril, per exemple, vaig a Nova York per rebre el Global Citizen Award per la meva feina i penses, carai, no només és aquí sinó que ha traspassat les fronteres i a Nova York, des de la Meca del que és el jazz, al Lincoln Jazz Center de Wynton Marsalis, em reconeixen amb un premi internacional global. No puc estar més content i més orgullós i que això, d'alguna manera, tot i els dubtes que un té durant tota aquesta carrera, si ho fas bé o malament o intentant millorar, doncs, penses, no anem tan malament, anem bé, estem fent una cosa molt maca i m'omple d'orgull.

M'agrada pensar especialment en el present que és una de les coses que, per a mi, són importants, el valor del present. Per què estudiem? Per què estem dedicant-nos a això? Perquè això ja automàticament ara, en aquest moment, ja ens aporta felicitat, energia, esforç, coses que són molt importants"

Aquesta big band és potser la que a vostè li hauria agradat formar part quan era un adolescent o un infant?

Jo és que vaig començar tard. Quan veig aquests nens que comencen amb vuit o deu anys i d'aquesta manera, escoltant moltíssim, escoltant referències dins del món del jazz, llegint solos i gaudint... Jo vaig començar als divuit i no d'aquesta manera, especialment. És clar, ja m'hauria agradat a mi començar amb vuit anys, però això és passat i no m'agrada pensar en el passat. M'agrada pensar especialment en el present que és una de les coses que, per a mi, són importants, el valor del present. Per què estudiem? Per què estem dedicant-nos a això? Perquè això ja automàticament ara, en aquest moment, ja ens aporta felicitat, energia, esforç, coses que són molt importants. Pensar en el demà, sí, tenim un concert, demà passat en tenim un altre, però el més rellevant és l'ara. I això és el que jo ensenyo: ensenyar per ara, no per a quan acabis la carrera. Això passa molt als conservatoris, que estudien molt per acabar les carreres i quan el jove acaba sent un precipici davant seu perquè ha estat estudiant molt durant deu anys per poder acabar i ara pensa què faig. En el nostre cas, un nen quan té vuit anys potser ja ha tocat al Palau dues vegades o quan en té quinze ja ha gravat trenta discos. I quan en té vint-i-un ja té un currículum, amb una carrera i ha tocat en espais no només de Catalunya sinó també a Nova York o a Europa. Òbviament, quan surten de la San Andreu, cada un té les seves carreres i és increïble i jo m'alegro.

Un dels trets de la formació és la marcada presència de noies.

Sense pretendre-ho, sense buscar paritat de res, a l'època de Magalí Datzira, d'Andrea Motis, d'Elia Bastida, hi havia la meitat de noies. I això que el jazz sempre ha sigut una miqueta d'homes. Si mirem els discos, les dones eren les cantants. Hi havia alguna pianista, alguna baixista, però a la Sant Andreu va coincidir, pel que fos, que eren la meitat. I això, sense buscar-ho, també és important perquè al final, com persones que som, també necessitem referències i quan som joves, les busquem inconscientment. Si tu trobes una noia que està tocant la trompeta, que a més canta, que té un cert èxit, t'adones que les dones també poden fer jazz. I això va passar.

Fer jazz i cercar la seva veu.

Sí, crec que potencio precisament això, tant vocalistes com instrumentistes, que tinguin al final la seva pròpia veu, que no sigui només copiar o imitar. Com els nens imitem, copiem, però després tenim la nostra manera de parlar, de fer, doncs, en la música fem el mateix. Iniciem així, però en acabat intento donar ales dins de les meves possibilitats, quan estan amb mi a la Sant Andreu, perquè puguin desenvolupar les seves veus personals.

Quan t'agrada molt i t'apassiona el que fas, el temps el treus d'on pots"

A Figueres, quin repertori presentaran?

Serà una barreja del que vam gravar l'any passat al Palau de la Música, de Duke Ellington i temes que enregistrarem el dia següent a la plaça Real per ballarins, una música molt swingada. Aixi que aquests temes també els incorporarem. O sigui, que és un repertori que hi ha alguns dels temes ja hem tocat bastant, i altres que seran, no novetat, perquè els tocarem també al Festival de Jazz de Terrassa, però serà material nou, amb la qual cosa també hi ha aquella cosa de temes nous, il·lusió, ganes, nous solos, noves sonoritats. Penso que serà un repertori molt atractiu per la gent.

Ara que vostè anirà a Nova York, també hi van ser amb la big band, no?

Sí, l'any passat vam participar en el concurs Essentially Ellington. Hi havia trenta big bands, perquè era el 30 aniversari. Vint-i-set eren dels Estats Units, una d'Europa, és a dir, nosaltres, una del Japó i una d'Austràlia. I vam quedar segons. Quedar primers era impossible, però quedar segons va ser tot un repte i un èxit. Tornar ara a rebre aquest premi és un somni.

Amb tota aquesta activitat, ja li queda temps per tocar?

Jo he estat d'estudiar molt sempre. Ara tinc un fill petit i molt temps no tinc, però ara mateix estic fent les mescles d'un disc. Aquest en traurem set. També treballant en diversos projectes que sortiran l'any vinent. Quan t'agrada molt i t'apassiona el que fas, el temps el treus d'on pots. Jo estic tocant més de contrabaix que de saxo, ara mateix, i amb el contrabaix no estàs tan al capdavant. Em vaig mantenint.

Subscriu-te per seguir llegint