"Vaig trobar un mico en el lavabo d'una habitació d'hotel"

Eimear McBride (Liverpool, 1976) és una escriptora irlandesa reconeguda per una prosa intensa i radicalment íntima. El 2018 va ser reconeguda entre les deu millors escriptores actuals en llengua anglesa segons The Times Literary Supplement. La seva novel·la Hotel desconegut segueix una narradora sense nom que travessa ciutats i hotels -d’Avinyó a Oslo i de Praga a Auckland- en un intent de fugir de la seva identitat. Els espais de pas esdevenen llocs de memòria, dol i negociació amb el passat. Entre el registre d’entrada i el de sortida, el viatge exterior reflecteix un profund desplaçament interior, i l’hotel es converteix en un escenari central de la literatura del trànsit i el desarrelament. A totes les habitacions troba el mateix: l’escriptori en un racó, la moqueta amb taques, els llençols encartonats, les cortines marrons, l’ascensor que grinyola, els sorolls que venen del passadís, l’allitament fugaç amb algun desconegut, el pati o el carrer de fora des d’on a vegades veu la pluja i d’altres un volcà… McBride participa en l’actual edició del Festival MOT de literatura, i aquest divendres (20hores) fa una xerrada a la biblioteca pública Carles Rahola de Girona.

Entre nosaltres: viuria per sempre en un hotel?

Definitivament no!

Per quin motiu? No sembla que la protagonista de la seva novel·la s’ho passi malament del tot.

Trobo que els hotels són massa solitaris per a quedar-s’hi durant molt de temps. Així que molt menys m’agradaria viure-hi per sempre.

Una vegada netejada, una habitació d’hotel encara conserva l’esperit del seu ocupant anterior? Hi queda sempre un no sé què de tots els hostes que han passat per allà?

No, i aquest és el punt. Les habitacions d’hotel són un lloc on tu pots ser qui vulguis ser, durant un temps. I després s’esborra tot rastre, no hi queda res de qui ha passat per allà.

"No em puc imaginar res pitjor que estar atrapat dins d’un complex hoteler amb un munt de turistes durant una setmana o dues"

Com han canviat els hotels des del segle XIX fins a l’actualitat?

M’imagino que els hotels del segle XIX eren llocs molt glamurosos, on la gent socialitzava amb els seus companys residents. Això és, si més no, la imatge que ens n’ha arribat gràcies al cinema i la literatura. Avui dia els hotels rares vegades són glamurosos, això d’entrada. I a més a més, solen ser molt anònims.

Algunes persones viatgen a milers de quilòmetres de distància, només per a quedar-se dins de l’hotel durant un parell de setmanes: és aquesta una bona manera de viatjar?

Francament, no entenc l’atractiu dels hotels ressort, que és com s’anomenen aquests hotels als quals vostè fa referència, i als quals efectivament va gent a passar les vacances. Considero que el propòsit del viatge ha de ser experimentar una altra cultura, conèixer-la de primera mà, i no tancar-te a dins d’un hotel, per còmode que sigui. No em puc imaginar res pitjor que estar atrapat dins d’un complex hoteler amb un munt de turistes durant una setmana o dues.

Què és el més estrany que ha trobat en una habitació d’hotel?

Doncs una vegada, en una habitació d’hotel, vaig trobar un mico en el lavabo. Això va ser bastant estrany. No ho troba?

Si més no, jo no n’he trobat mai cap, i espero que em duri la sort. I el més estrany que li ha passat, també en un hotel, micos a banda?

Una vegada em vaig allotjar en un hotel on tot estava pintat de color negre, fins i tot les finestres. Quan em vaig despertar a mitjan nit, em vaig pensar que m’havia quedat cega (riu).

Creu que un pot escapar d’ell mateix, viatjant?

Mai podràs escapar de tu mateix, però viatjar pot ser una gran distracció!

Però també pot comportar un perill: si viatges molt no acabes perdent les teves arrels?

Depèn si vols perdre-les o no. En cas que no ho vulguis, viatjar també et pot fer molt més conscient de la teva procedència i el teu origen.

"Mai podràs escapar de tu mateix, però viatjar pot ser una gran distracció!"

Irlanda és un país d’arrelada cultura religiosa. Com a irlandesa, té sempre present la fe catòlica, independentment de si viatja o no?

Pot algú que ha sigut criat com a catòlic, escapar-ne realment? Jo ja no practico el catolicisme, però reconec que sempre formarà part de mi.

També com a irlandesa: la cervesa la té sempre present?

Això ja li dic que sí!

Subscriu-te per seguir llegint