L'art provocador del Mestre de Cabestany a Sant Pere de Rodes i el culte al fragment

Manuel Castiñeiras, catedràtic d’art medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona, no va poder reprimir l’emoció, dijous passat, en tancar la seva intervenció per presentar l’exposició Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany. La creació d’un mite que ha comissariat per al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). "Ha estat una exposició complicada, complexa, però un gran pas endavant no només per la història del romànic sinó també pel coneixement del monument", reconeixia davant de més de dues-centes persones, entre elles una gran delegació arribada des de l’Empordà, territori absolutament reivindicat sigui amb el material exposat o amb personatges citats entre ells Carles Fages de Climent, Esteve Trayter, Joan Subias i Galter o Jaume Barrachina. Castiñeiras va assegurar que "sense la sinergia no es pot treballar" i aquesta exposició, que treu a la llum peces úniques i inèdites i que està plantejada com un flashback que va des de la tragèdia de la destrucció a l’edat d’or del monestir, n’és el gran exemple. De fet, ha suposat la suma de molts treballs previs i esforços d’experts i amants de l’art romànic català fascinats per l’enigmàtica figura del Mestre de Cabestany, l’escultor batejat com "el Picasso del segle XII" que va ajudar a mitificar Sant Pere de Rodes amb la seva obra singular i única.

"El Mestre de Cabestany era un artista pertorbador que juga amb nosaltres. Fa una peça que sembla antiga, però no ho és. Juga amb el temps en què viu", va afirmar el comissari convençut que la seva obra "ens interpel·la des del passat". En aquest sentit, estudis recents han determinat que el Mestre de Cabestany va reutilitzar per a la portada de Sant Pere de Rodes marbres d’estàtues i relleus antics de Carrara i del Proponès, una illa al costat d’Istanbul, a Turquia, que devien arribar "de les ruïnes romanes i gregues del voltant". Aquest reaprofitament de relleus romans i la imitació de l’art antic i paleocristià són, segons l’historiador, els trets que distingeixen les seves creacions: "Aquesta modernitat es manifesta en l’ús conscient de l’art dels antics per crear obra nova, un art original i trencador". També en agafar trossos de peces diferents i crear una nova obra. Manuel Castiñeiras parlava, doncs, "de renaixement" abans del Renaixement.

Amb el pas dels segles, la figura del Mestre de Cabestany ha esdevingut un mite. L’historiador Josep Gudiol i Ricart ja el va descriure, l’any 1944, com "un escultor romànic extraordinari que es caracteritza pel gust per les figures monstruoses, la deformació, un cànon extravagant i unes composicions desorganitzades". Castiñeiras va insistir en la seva manera "excepcional i única d’entendre l’escultura", tal com es pot constatar en aquesta exposició on s’exhibeix, fins i tot, el timpà de Cabestany que és "la pedra angular" que va bastir el discurs de Gudiol i sobre el qual ha girat tota la mitologia creada sobre l’escultor. Així, malgrat ser un artista anònim itinerant, la historiografia internacional li ha anat atribuint un conjunt d’obres escampades per l’arc mediterrani occidental que van des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Catalunya. Castiñeiras reconeixia que les figures de l’artista "són humanes, però tenen una força animal".

Però què es coneix realment del Mestre de Cabestany? De fet, no se sap massa res, ni tan sols si era de Cabestany. Sobre l’origen de la seva formació hi ha diferents hipòtesis, però sí que se sap que devia haver estat a Itàlia i a la Toscana. El comissari de l’exposició creu que l’escultor va ser cridat per treballar a Sant Pere de Rodes perquè "el mateix monestir -que gaudia de la protecció papal- era una provocació també, amb una arquitectura que sembla romana enmig del cap de Creus". Va defensar, a més, que l’artista va entendre "què era Sant Pere de Rodes i el que volia ser".

Destrucció i vandalisme

Durant la presentació, Manuel Castiñeiras no va amagar que parlar del Mestre de Cabestany a Sant Pere de Rodes era com obrir una porta a històries que anaven molt més enllà de l’art i del romànic: "És parlar de la creació de mites lligats a un monument i un indret, el cap de Creus, però també d’una traumàtica història patrimonial de destrucció, dispersió i recuperació tardana en què el vandalisme dona pas a la sublimació romàntica i el col·leccionisme". Segons ell, només "l’antropologia i la història contemporània poden ajudar a entendre el fenomen de la fragmentació d’un monument que abans de ser-ho només era un símbol del poder feudal".

El comissari tenia clar que el protagonista d’aquesta història no era tant la figura del Mestre de Cabestany com "un buit, la destrucció, el no-res". En aquest sentit, Castiñeiras es referia a la portada romànica occidental de marbre de Sant Pere de Rodes feta pel Mestre de Cabestany, que havia estat una de les més espectaculars de l’Europa medieval, dedicada al patró Sant Pere. Segons el comissari, l’escultor, quan va realitzar "aquest moble de pedra", va idear-lo perquè "visualment les seves línies connectessin amb l’arquitectura del monestir". Segons ell, això evidencia que "el Mestre de Cabestany era més que un escultor, va tenir un sentit arquitectònic del que estava fent, era una connexió perfecta entre l’extern i l’intern".

Aquesta portada, però va ser destruïda al primer terç del segle XIX i només n’han quedat fragments, cossos i caps tallats, alguns reunits en aquesta exposició. S’estima que només han sobreviscut entre un 5 i un 10% del total, tot i que regularment van apareixent nous fragments. Tal destrucció va ser causada, segons l’historiador, "per la desídia dels monjos, el vandalisme del poble i l’avidesa antiquària del segle XIX". Documentació inèdita conservada a l’arxiu de l’abadia de Montserrat han confirmat ara que l’any 1800 l’abat del monestir va escriure una carta al president de la congregació benedictina tarraconense advertint de la desprotecció en la qual quedava el monument perquè els monjos, quan van marxar a Vila-sacra, no havien pogut endur-se tots els tresors que preservava. Fins i tot, la correspondència treu a la llum que s’havia ordenat la demolició del monestir, cosa que no va succeir, o com els monjos es van vendre fustes de retaules, portes, finestres, ferros, teulades o reixes. "Aquest buidatge va deixar l’edifici sense protecció i convertit en un esquelet fàcilment presa de la rapinya i vandalisme".

"Relíquies d’un cos trossejat"

La portada fabulosa, que "connectava amb la gran arquitectura del món antic", també va ser objecte del desig i això va comportar la destrucció i desmantellament dels marbres arribant, avui dia, "nua i muda" i amb només uns pocs fragments recuperats i altres del tot perduts i que només es coneixen per fotografies, dibuixos i descripcions. Segons el comissari, la destrucció d’aquest conjunt romànic "va donar pas a la revalorització i el culte contemporani al fragment". De fet, molts d’aquests relleus i capitells trencats de la portada, "veritables relíquies d’un cos trossejat", com deia Marguerite Yourcenar, "van ser reaprofitats pels monjos i la població per bastir portes, finestres, menjadors, murs, balcons o fites de vinyes". Tots aquests espais estan marcats en un mapa a l’exposició, tasca minuciosament elaborada per les historiadores Sònia Masmartí, vinculada professionalment al monestir, i Laura Bartolomé, qui va dedicar la seva tesi doctoral al Mestre de Cabestany l’any 2010. Justament, Bartolomé té previst oferir una conferència sobre el tema a la biblioteca de Figueres, el 8 de maig.

Molts dels fragments de la portada es van dispersar per llocs allunyats de l’Empordà com Cambridge o Massachusetts. Malgrat la fragmentació, però el comissari té clar que "el monument està viu en tots aquests trossos". Per a ell, allò que pren més importància ara són "les microhistòries de les peces" més i tot "que la peça original".

L’exposició Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany. La creació d’un mite, que restarà oberta fins al 28 de juny en un soterrani del museu nacional utilitzat com a reserva, es divideix en tres seccions i, com s’ha dit, no es planteja en ordre cronològic sinó a través d’un muntatge brillant ideat per Albert Vallverdú, una mena de flashback des del moment del desmantellament del monestir passant per la seva edat d’or fins a incloure Sant Pere de Rodes dins l’art de l’Europa del segle XII. Així, el visitant podrà veure peces d’art romànic, sarcòfags romans, obres reutilitzades o brutalment fragmentades, relats de viatgers, informes de desmantellaments i testimonis de la progressiva recuperació de la memòria del monestir.

De l’Empordà al món

L’exposició, doncs, aplega un centenar d’obres d’escultura, pintura, manuscrits il·luminats, dibuixos i documents impressionants cedits tant per particulars com per institucions properes al monestir com la Selva de Mar, Port de la Selva, Vilabertran, Peralada o Figueres, d’on arriba excepcionalment l’Àlbum Rubaudonadeu, dipositat a la biblioteca Fages de Climent, i el magnífic Mainell (columna) exposat habitualment en el Museu de l’Empordà, dipòsit de la Diputació de Girona, però també de grans museus del país com el Frederic Marès que ha cedit la seva joia de la corona -un marbre de Carrara de la portada- o europeus com el British, el Louvre, la Biblioteca Nacional de França des d’on arriba la impressionant Bíblia de Sant Pere de Rodes copiada a Ripoll entre el 1010 i 1015 i il·lustrada el 1050-1060, o els mateixos Museus Vaticans. Respecte a la portada destruïda i trossejada durant el primer terç del segle XIX i malgrat que no es conserva cap dibuix per fer-ne la reconstrucció, Castiñeiras ha partit del material dispers i fotografies antigues per proposar al visitant una possible composició, parcialment inspirada en la que va recrear anteriorment Jaume Barrachina i la que va suggerir la també historiadora de l’art, Laura Bartolomé qui també ha col·laborat en aquesta exposició i en el catàleg que l’acompanya.

Cal destacar que la inauguració de la mostra, inclosa dins el programa Barcelona 2026 Capital Mundial de l’Arquitectura, va sorprendre a tots els visitants, molts d’ells grans coneixedors i admiradors de la figura del Mestre de Cabestany. Pepe Serra, director del MNAC, va arribar a qualificar l’exposició de "fabulosa i de nivell internacional" destinada a "canviar el relat previ sobre un monument extraordinàriament valuós des del punt de vista patrimonial i extraordinàriament popular per als catalans". Aquest punt de popularitat, però és el que, segons ell, no ha permès a la gent ser conscients "de la vida que ha tingut o dels mites i de les llegendes que l’envolten". Malgrat tot, Pepe Serra va defensar la construcció "d’un relat propi, que és l’únic que nosaltres podem fer i els altres no".

De misteris i surrealisme

Quan Castiñeiras assegurava que l’exposició era un gran pas endavant en el coneixement de l’art romànic no exagerava. Tampoc va amagar en cap moment els referents que han servit de base per avançar en l’estudi. És el cas d’un conjunt de fotografies i apunts reunit per Joan Subias, entre 1925 i 1939 i conservat per l’Institut d’Estudis Catalans, que, juntament amb el fons Gudió de l’Arxiu Amatller d’art hispànic i el fons Joaquim Fort i Ribot, han ofert moltes claus per interpretar les restes de la portada i el material perdut. "Les fotografies ens mostren cossos trencats com una pintura surrealista", va definir l’historiador qui també va parlar de misteris, ja que algunes d’aquestes peces fotografiades van ser localitzades als anys 60 i 70 en diverses excavacions de Miquel Oliva.

Manuel Castiñeiras va confessar que "estudiar la portada del monestir era un camí ple de perills" i va defensar que Sant Pere de Rodes no va tenir un salvador sinó que va sobreviure a la memòria per ser ruïna o un espai ple d’enderrocs o runes. Segons l’historiador, "la condició d’abandonament li va conferir una superioritat moral davant altres monuments romànics hiperrestaurats de Catalunya, ja que com a ruïna complia l’ideal romàntic".

Subscriu-te per seguir llegint