Rescaten les vides de dones anònimes del poble medieval de Santa Creu de Rodes al segle XV

Margarida Pradella i Guillema Bonamiga eren dues dones que van viure a principi del segle XV al poble de Santa Creu de Rodes, a tocar el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, gran centre de culte i pelegrinatge. D’elles se sap a quina casa vivien, quin era l’ofici familiar i detalls de la vida quotidiana. També la relació que tenien amb el monestir. Això ha estat possible partint, d’entrada, de l’estudi del capbreu de la celleria del monestir de Sant Pere de Rodes (1420) trobat fa anys per Arnald Plujà, però, sobretot, fruit de la recerca de la historiadora Sònia Masmartí i l’arqueòloga Anna Maria Puig. La documentació ha demostrat que bona part dels capbreants eren dones, fet que es justifica, segons Masmartí, perquè devien ser o pubilles o vídues. Aquest últim estat, diu la historiadora, "és un indici de decadència del poble", però al mateix temps posa sobre la taula una altra evidència: que "Santa Creu de Rodes era un paradís de les dones, un matriarcat".

Ara aquest estudi, que il·lumina les vides d’aquestes dones anònimes, però també d’altres biografies femenines, forma part del projecte Escenaris de la història impulsat per la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya per canviar la mirada i crear nous relats sobre el patrimoni, no només mostrant-los des del punt de vista de la història o de la història de l’art sinó de la microhistòria i les relacions socials i de poder. Ho fan posant el focus en un personatge històric real, principalment femení, i duent a terme una recerca biogràfica i històrica profunda. Amb la voluntat d’arribar al gran públic, es crea un text més narratiu que, en el cas de Santa Creu de Rodes, ha anat a càrrec de la novel·lista Imma Cortina (Manresa, 1959) que ha servit per bastir la visita guiada Mestresses de Santa Creu. També se n’ha fet una adaptació dramatitzada que es presentarà a les Jornades Europees del Patrimoni, a l’octubre.

Escenaris de la història és un projecte d’abast nacional que es desplega a museus d’història i monuments de tot Catalunya -ja en són disset- i respon a "una recerca en clau de gènere, de creences i de poder, és a dir, de noves perspectives o maneres de mirar la història i els relats que expliquem", explica Carme Bergés, cap de l’Àrea de Monuments i Jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. En el cas de Sant Pere de Rodes, diu Bergés, "fins ara s’havia treballat sempre mirant el monestir com un unicum (en llatí, singularitat irrepetible) i ara ens esforcem a mantenir-lo a partir d’aquesta tríada, símil de l’estructura medieval: els que fan la guerra al castell, els que treballen al poblat de Santa Creu i aquells que resen al monestir". La finalitat "és entendre una mica que un element no pot funcionar sense l’altre perquè a redós del monestir hi ha un poblat que li dona servei i que la seva evolució va una mica en paral·lel als moments tant de màxima esplendor com de decadència del monestir".

Retrat fidedigne de la gent que hi vivia

A Sant Pere de Rodes s’ha aprofitat la recerca històrica i arqueològica per construir "un retrat molt fidedigne de com era aquest poblat, un relat molt més complex, però, al mateix temps, més coherent i unitari". Fer-ho ha suposat un esforç important, com remarca Sònia Masmartí, però al mateix molt emocionant en veure el munt d’informació que aflorava gràcies "a combinar història i arqueologia", una pràctica poc freqüent, però que la historiadora defensa ferventment.

Per aquest projecte s’ha triat Margarida Pradella i Guillema Bonamiga perquè necessitaven dues dones amb cases reconegudes al poble. La de Guillema és la de la plaça del poble, una de les més antigues i grans, mentre que la de Margarida està al raval de sa Petja, a migdia de l’església, fora i ran dels murs de la vila. L’any 1420 Margarida declara tenir en aquest lloc dues cases contigües, un casal i dos horts i que per cada casa paga una gallina per Nadal al monjo obrer del monestir. D’ella se sap que era originària d’un mas de les muntanyes del cap de Creus i que va heretar de Marimon Pradella una casa a Santa Creu de Rodes amb els horts annexos, dues vinyes dins el mateix terme de la parròquia, que sumaven tres vessanes, entre altres terres. Margarida estava casada amb Berenguer Matalí, un cognom antic que perdurarà durant generacions. Se sap també que els seus avantpassats havien estat pastaners del monestir, això és, la persona que s’ocupava de pastar la massa per fer el pa. La descoberta d’un forn al costat de la casa referma la dada.

En el cas de Guillema Bonamiga, ella viuria en una de les cases grans de la plaça que heretaria del pare. Se sap que la seva família provenia de Montpeller i que va ser l’avi, Joan Bonamic, qui al primer quart del segle XIV es va instal·lar a Santa Creu. Ho fan, diu Masmartí, perquè aquest era "un poble emergent. A partir del segle XII que comences a trobar les primeres cases i al XIII-XIV és quan Santa Creu creix i viu el seu apugeu. Els veïns no tenen massa terres i sembla que es dediquen al turisme de l’època, és a dir, que aprofitaven el flux de pelegrins que anaven al monestir o al servei del monestir. Tothom passava per Santa Creu".

La visita guiada Mestresses de Santa Creu ja s’ha inclòs dins la programació permanent del monestir empordanès, però cal reservar prèviament. Sí que es farà sempre coincidint amb el 8M, el Dia de la Dona. Serà, a més, una visita que anirà ampliant continguts perquè, a hores d’ara, ja disposen de dades biogràfiques de moltes altres dones.

Subscriu-te per seguir llegint