Enric Pujol fa emergir els seus "quaderns ocults" per explorar la condició humana rere la màscara

El dibuix ha estat, per a l’historiador Enric Pujol (Figueres, 1960), un llenguatge expressiu que l’ha acompanyat sempre, des de petit. Tot i rebre classes de Diego Torrent al Casino Menestral i algun curs per correspondència, d’influenciar-se involuntàriament amb les interminables lectures de còmics o el cinema, es defineix com un creador autodidacte. "Procuro fer uns dibuixos molt automàtics, involuntaris, espontanis, que la ment vagi per lliure. És aquell gest primer, com deia Goethe, i això està molt bé perquè surten coses", reconeix. Coses que, a vegades, retreballa posteriorment o que manté amb aquell traç inicial, però que acaben alimentant centenars dels "quaderns ocults" que acumula des de fa dècades i dels quals, ara, amb motiu de l’exposició Rere el rostre, la màscara, a l’espai Can Viola de Maçanet de Cabrenys, han emergit una trentena que giren entorn un mateix tema: el de la màscara que ens acompanya a tots i allò que aquesta amaga, que no és altra cosa que "la nostra condició humana".

Feia dotze anys que Enric Pujol no exposava obra públicament. El darrer cop ho va fer a l’extinta galeria Ventós de Figueres amb una mostra sobre l’apocalipsi i el ressorgiment. Tenia divuit anys quan Pujol va donar a conèixer aquesta faceta creativa amb una exposició al també desaparegut bar Rosa. Ho va fer amb uns dibuixos de gran format creats amb tinta i ròtring i inspirats en Els cants de Maldoror, una obra de finals del segle XIX, l’única que se li coneix a l’escriptor francès Isidore Lucien Ducasse, amagat rere el pseudònim del comte de Lautréamont. Aquesta és una obra referent per al moviment surrealista que enalteix aspectes gens profans com el sadomasoquisme, l’obscenitat, la putrefacció o la deshumanització. Més tard, Pujol ja presentaria una exposició sobre Figueres i els monstres a la galeria Canaleta de les que se’n faria una col·lecció de postals.

L’artista reconeix que, essent figuerenc i en aquells temps, era inevitable no estar influït pel surrealisme, pel món més oníric, l’automatisme o el desig de "construir-se un món propi" que, admet, creu haver aconseguit, tot i que és "el més difícil de fer". "L’art és l’estil de cadascú, es facin servir els recursos que siguin, són aquestes constants o elements que, alhora, també es converteixen en la teva presó", reflexiona. Per a Can Viola, Enric Pujol selecciona una petita part d’aquestes constants temàtiques que es repeteixen dins el seu imaginari, en aquest cas, com "rostre i màscara s’identifiquen perquè els rostres no deixen de ser màscares i, sota el rostre propi, encara n’hi trobaríem una altra, de màscara". El creador no oblida que el mot "persona" en el teatre grec antic designava la màscara que duien els actors. El psiquiatre Carl Jung ja fa esment de la màscara i que, a vegades, "es confon la personalitat real amb la màscara, que és el risc".

Fascinació de llarga durada

Enric Pujol és conscient que "les màscares tenen un gran atractiu dins l’art", però explica que, en el seu cas, sovint és un tema que "surt espontàniament, no és intencionat". Recorda "la fascinació" que han despertat les màscares africanes sigui en el cas dels grans tòtems de l’art com Picasso. "Buscar aquest atavisme tan anterior ha estat una pulsió de la contemporaneïtat, de la modernitat", confirma Pujol qui no amaga que a ell també l’ha seduït. "Vulguis que no tens moltes influències", diu, tot i que, a voltes, ell mateix és incapaç de localitzar-les. "Com hi ha aquesta preeminència del fet i tu mateix no veus coses que altres veuen amb una nitidesa. Al final, ets el primer sorprès amb allò que surt, amb allò que fas. Després ho racionalitzes i, a vegades, t’estranya i tot que els dibuixos parlin de tu mateix: de coses personals o de coses que t’han influït", se sincera.

Rere aquesta exploració de la màscara hi ha una immersió en la part més íntima del jo, com explica Enric Pujol. I rere l’última màscara apareix la mort, "rere totes les màscares que tenim, hi ha la condició humana". En aquest punt, l’artista esmenta la figura de l’humanista Erasme de Rotterdam (1466-1536) i a la seva obra Elogi de la follia (1511). "Després de tot, què és la vida humana, sinó una representació en què tothom actua cobert amb una màscara i cadascú interpreta el paper corresponent fins que el director l’obliga a retirar-se del prosceni?". Aquest joc de màscares, afegeix, "és d’una gran complexitat" que no només afecta els humans, també aquells "que anomenem 'animals', com si nosaltres no ho fóssim, d’animals. I, de l’altra, els monstres". Homes, animals i monstres apareixen i reapareixen en aquesta obra suggestiva, de colors vius, que inquieta, poblada de mirades i de personatges estranys que semblen emergir d’un món ocult, el dels somnis, el de l’inconscient. Alguns d’ells no amaguen la màscara que els protegeix i, fins i tot, l’exhibeixen com Diable que plora. Altres, però se n’alliberen com a l’obra Màscara daurada.

A la inauguració de l’exposició, duta a terme fa pocs dies, cal destacar la participació del també artista i dissenyador Marcel Dalmau qui va introduir l’obra d’Enric Pujol. Rere el rostre, la màscara es podrà admirar fins al 3 de maig.