Tono Folguera, productor de 'Balandrau, vent salvatge': "En el rodatge hi havia un esperit molt especial, sabíem que estàvem fent una pel·lícula diferent"

Tono Folguera (Barcelona, 1966) és un dels grans productors de cinema del país. L'any passat va ser reconegut com a productor català de l'any per la revista Screen International. L'avala el fet que els últims anys, ha produït algunes de les pel·lícules més ben valorades de la cinematografia catalana com 10.000 Km (2014), Els dies que vindran (2019), Libertad (2021), Alcarràs (2022) o Suro (2022), ambientada a l'Empordà, terra amb la qual manté un vincle personal molt especial. Cal recordar, per exemple, que ja va dirigir, el 2013 amb David Fernández de Castro i Román Parrado, el documental Entre el Cel i la Terra, La Guerra dels Aiguamolls. L'última aposta del productor tampoc ha passat desapercebuda i ha suposat tot un fenomen a les sales catalanes. Parlem de Balandrau, vent salvatge que porta quatre setmanes en el top 10 de les pel·lícules més vistes a l'Estat, sense haver rebut suport de cap cadena estatal i només amb el taquillatge a Catalunya. Aquest dissabte 14 de març, a les vuit del vespre, Tono Folguera i el coproductor Guille Cascante seran a la projecció del film que es farà als Catcines de Figueres, organitzada pel cineclub Diòptria.

Quina és la feina d'un productor?

Normalment, a Catalunya és una empresa petita, amb una persona al davant que s'encarrega d'anar buscant temes o recepcionant-los per fer sèries, documentals o pel·lícules, i des de la llavor de la idea, fer-ho créixer en dos àmbits. Un, el més important, el creatiu que implica desenvolupar el projecte juntament amb el guionista, el director i la resta d'equip, des que és una idea que acaba en un guió i, després, es trasllada amb unes imatges per acabar essent una pel·lícula que es veurà als cinemes o una sèrie per a la televisió. Tot aquest procés, el productor és qui el pilota. L'altra part, que és la que coneix més la gent, però que no és la més important, però sí fonamental, és buscar tot el finançament per fer la pel·lícula, coordinar bé tots els equips i contractar tothom, és a dir, posar tota la màquina en marxa perquè sigui realitat.

Vostè ha estat al darrere de moltes pel·lícules que han aconseguit un èxit molt gran a Catalunya. Deu tenir un olfacte especial per detectar el talent.

Més que olfacte, és sort o també saber detectar persones amb les quals et ve de gust treballar i que tenen una visió especial de les coses, perquè dirigir una pel·lícula és de les coses més complicades que pot haver-hi. Molt poca gent està capacitada per dirigir una pel·lícula i aquest és un dels problemes que té l'audiovisual, que tothom es pensa que pot fer una pel·lícula o té dret a fer una pel·lícula. Ningú pensa que té dret o pot fer un auditori, un poliesportiu o un edifici. En cinema, els directors i les directores són gent, i molt poquets, els que estan tocats per la vareta màgica i són capaços de fer una pel·lícula. Jo he tingut la sort de trobar-me, sobretot, amb molts nous realitzadors i realitzadores que, per casualitats de la vida, han acabat a prop meu i he tingut la virtut de saber veure que eren gent amb talent i ja està. La resta ha sigut acompanyar-los en el procés i gaudir-lo amb ells. Odio la paraula descobrir talents, perquè jo no he descobert a ningú, simplement, la vida ens ha posat junts i sí que he sabut acompanyar-los i buscar els mitjans perquè poguessin expressar el que volien.

Quan sorgeix la possibilitat de fer la pel·lícula Balandrau, vent salvatge? Vostè ja havia participat del documental que s'havia fet sobre aquella tragèdia.

Jaume Ciurana de Símbol Editors em va enviar a l'oficina el llibre de Jordi Cruz, 3 nits de torb i 1 de Cap d'Any i em va dir que el llegís. Ho vam fer i vam veure que era una història molt potent. En primera instància vam decidir fer un documental i que el dirigís Guillem Cascante, que ara és el coproductor de la pel·lícula i també és el productor de Crims. Fa vint anys que fem coses junts i vaig pensar que per fer aquest documental s'hauria de recrear molta imatge, perquè hi havia uns arxius de TV3 i poca cosa més, però has de fer durant una hora i mitja entrevistes i aquestes s'han de trufar amb imatges. Vam pensar que la gent de Crims són els que millor recreen del no-res coses meravelloses a cada capítol. El documental va ser un èxit i va funcionar molt bé a tots els nivells. És un d'aquests documentals que la gent recorda, va ser un èxit d'audiència a TV3. Però ja quan el rodàvem, ens dèiem que d'això, qualsevol país normal estaria fent una pel·lícula, que si fos una muntanya dels Estats Units o dels Alps, ja hi hauria una pel·lícula feta.

"Un dels problemes que té l'audiovisual és que tothom pensa que pot o té dret a fer una pel·lícula, quan molt poca gent està capacitada. Ningú pensa que té dret o pot fer un auditori, un poliesportiu o un edifici"

I van decidir posar fil a l'agulla.

Ens vam quedar amb aquest run-run. També la situació política del país ha canviat els darrers quatre o cinc anys i ha permès produir en català amb certa ambició de producció. Fa cosa de quatre anys era impossible plantejar-se una pel·lícula com Balandrau. Totes les pel·lícules que jo havia fet en català les he hagut de fer en cooperativa, sense que ningú cobri, perquè era impossible rodar en llengua catalana. El govern actual ha continuat amb aquesta línia i així ens hem pogut plantejar una pel·lícula com Balandrau.

Va ser fàcil convèncer a tothom?

Va ser bastant ràpid que s'apuntés tothom a Catalunya, perquè eren molt conscient que es tractava d'una història molt nostra. Sí que és cert que a fora de Catalunya ens va costar molt que entenguessin que s'havia de fer aquesta pel·lícula. També ens ha passat ara als cinemes, que la resposta a fora tampoc ha sigut massa bona.

Passar d'un format de documental a un de pel·lícula, què els ha permès?

Són dos formats radicalment diferents. En el documental estàs fent una radiografia el més fidel possible a la realitat i, en canvi, una ficció et permet imaginar-te com eren aquestes persones, com és el que va passar, posar-hi també part de la teva imaginació i de creació. Per això, sempre, al principi de les pel·lícules basades en fets reals es posa que està inspirada o basada en fets reals i que s'han modificat coses, i això et permet no ser tan fidel al que va passar. Quan fas fets reals, per mi, una cosa important és que evidentment que canvies moltes coses, perquè si no no podries fer en hora i mitja una pel·lícula que s'entengués, però has de ser fidel a l'esperit i al que va passar. Amb Balandrau, segurament, del que més orgullós estic és que hem aconseguit això, que la gent que ho va viure en primera persona, des dels familiars, els supervivents, els Bombers fins a la gent de Camprodon, quan veuen la pel·lícula, els artificis, entre cometes, que hi hem hagut de posar, quasi que no es detecten i això és molt bonic quan passa.

Amb tantes emocions pel mig, com de complex ha estat el projecte?

Hi ha gent que s'aproxima d'una forma matusera. Jo, al llarg de la meva carrera, he fet documentals molt sensibles i moltes pel·lícules també basades en fets reals, com Mediterrani (2021) d'Open Arms o La mort de Guillem (2020), i tinc molt clar que no pots fer una pel·lícula a la contra dels protagonistes reals dels fets. Ja des del documental teníem relació amb moltes de les famílies i vam fer aquesta feina d'honestedat, d'explica'ls-hi. Quan fas una pel·lícula d'aquesta mena, sempre has de conviure amb una petita contradicció, que allò que estàs rodant pot ser que hi hagi algú que no li vingui de gust.

I en aquest cas, com va ser?

La gran majoria de famílies i de supervivents van confiar en nosaltres. Fernando Trullols, el director, és una persona molt espiritual que té una manera molt especial de connectar amb la gent i van confiar molt en ell. Vam fer una projecció privada amb tots els familiars que van voler, perquè la poguessin veure primer ells. No pots imaginar la reacció que pots tenir, és inimaginable per mi, perquè el que van viure va ser una situació molt dramàtica, però és veritat que la reacció després va ser molt bonica i hem compartit amb ells moments molt intensos, a les preestrenes, amb els actors que han pogut conèixer els pare de les persones que han interpretat. Realment ha sigut la part més emocionant. L'estrena a Camprodon, per exemple, va ser un dels dies professionals més bonics de la meva vida. Hi havia molts familiars, molts bombers al cinema que van venir d'uniforme gairebé tots i l'aplaudiment final va ser espectacular. Es va produir una cosa molt bonica també de veure, que al principi van aplaudir la pel·lícula, però de seguida s'estaven aplaudint entre ells.

"Aquesta no és una pel·lícula en contra de la muntanya ni en contra de res sinó que és de reconeixement i també d'amor i respecte cap a la muntanya. També als cossos de rescat que són gent que mereixen, no que els fem una pel·lícula, si no que els en fem vint"

Moments així potser donen sentit a tot el que un està fent, no? Veure com una pel·lícula pot ajudar a curar ferides.

Sí, clar, i per això hem sigut molt respectuosos a l'hora d'ensenyar el rescat de les víctimes, de crear amb aquest elenc d'actors meravellosos que hem tingut, uns personatges que, tothom diu, eren uns joves supermacos. Això facilita tot el que ve després, poder veure la pel·lícula i dir que també és un homenatge a ells, que la muntanya té aquestes coses, que ells no van fer res malament i van tenir la mala sort d'enxampar una de les pitjors tempestes que hi ha hagut a la història i s'hi van quedar. Però no és una pel·lícula en contra de la muntanya ni en contra de res sinó que és com una pel·lícula de reconeixement i també d'amor i respecte cap a la muntanya. També als cossos de rescat. D'això estic molt satisfet perquè tenia molt clar que són gent que mereixen, no que els fem una pel·lícula, que els en fem vint com fan a tot arreu i nosaltres encara no l'havíem fet.

Durant el rodatge, quin va ser el repte tècnic més complicat? Potser recrear el torb?

No teníem massa referències de com fer-ho. Primer i el més complex va ser rodar en exteriors. L'any passat no va nevar i estàvem tots preparats en els hotels per rodar a la zona de Vallter i no hi havia neu, estava de color verd i ens vam haver de moure ràpidament cap a la vall de Boí on, per sort, ens van acollir de seguida. Aquí, la col·laboració de Ferrocarrils de Catalunya ha estat molt intensa facilitant-nos aquests moviments ràpids. A la vall de Boí va ser molt dur perquè les condicions van ser molt complexes, l'equip va haver de caminar molt, hi havia dies que no es podia dinar, però hi havia un esperit molt especial, de saber que estàvem fent una pel·lícula diferent i això va fer que tothom anés un pas més enllà. Per mi, com a productor, ha estat la més complexa. Pels actors i per l'equip, va ser el rodatge del torb a dintre del plató. Tècnicament va ser un repte que quedés bé i crec que hem aconseguit un torb al nivell de Hollywood, tothom ens ho reconeix. Era recrear dintre d'una nau unes condicions atmosfèriques terribles.

Com ho van fer?

Amb uns ventiladors enormes, fabricant neu que, una bona part, eren partícules de cel·lulosa, una mena de plàstic que als pobres actors els hi entrava als ulls, perquè tots anàvem amb equips de protecció i ulleres, com durant la Covid, però ells no. Això va durar una setmana i a mi encara m'al·lucina que ho resistissin, però van aguantar-ho, patint, realment, dolor. Quan acabàvem cada seqüència, la manera de saber que havíem parat era amb una sirena d'aquestes de fàbrica perquè no veies res. Havíem d'esperar que baixés el fum perquè la gent veiés on estava i no es fes mal. Aquest va ser el repte i el que més angúnia em feia perquè si fem una pel·lícula que el torb falla.... però, no, és al·lucinant el que hem aconseguit.

S'aconsegueix, imagino, perquè darrere hi ha una feina prèvia molt intensa.

Aquí ha sigut fonamental la figura de Fernando Trullols, el director. Tot i que era la seva primera pel·lícula, ell ha sigut ajudant de direcció de pràcticament tots els directors de cinema d'aquest país. Va començar amb Berlanga, i ha treballat amb Cesc Gay, Saura, de molta gent. Té molta experiència i coneix a molta gent i això ens ha permès, amb el pressupost que teníem, que era un pressupost normalet de pel·lícula catalana, doncs, tenir uns materials que ens anaven deixant amics seus d'efectes especials. És a dir, va haver-hi tota una sèrie de complicitats també amb els Bombers, que ens van ajudar moltíssim a donar versemblança als rescats, amb els helicòpters, amb tot. Va haver-hi tota una conjunció de coses que teníem la sensació que estàvem fent alguna cosa més que una pel·lícula.

Balandrau, vent salvatge li quedarà fixada en la memòria, imagino.

Sí, sí, i la prova és el dia de la preestrena que estava tot l'equip tècnic, que normalment no acostuma a passar perquè tothom està enfeinat. Les petites coses que t'arriben per Instagram o missatges... són detalls que et fan pensar que has fet una pel·lícula que ha transcendit, que està a la societat. També els Bombers han tingut una aproximació molt afectuosa cap a nosaltres, com d'un agraïment que no ens mereixem, però que sí que entenem que, com va passar amb el documental, aquesta pel·lícula també aportarà el seu granet de sorra a sensibilitzar, que quan vas a la muntanya o quan surts al mar has de pensar-t'ho dues vegades, agafar material apropiat, no fer imprudències. És el poder que té l'audiovisual i el cinema. A vegades, tu pots fer una campanya institucional de conscienciació dels perills que té la muntanya, que és meravellosa, que si vas ben equipat és la millor experiència de la teva vida, o si vas mal equipat pot ser un infern. Jo crec que qualsevol persona que vegi Balandrau s'ho pensarà dues vegades a l'hora de fer la motxilla o de mirar la previsió abans d'anar a la muntanya.

L'ha sorprès l'èxit de públic o ja l'intuïa?

Aquí tenia la mateixa sensació que amb El mestre que va prometre el mar (2023), de veure que has fet, segur, una pel·lícula que connecta amb l'audiència. Normalment, jo faig més cinema independent que és molt més contingut en l'àmbit dramàtic. Aquí teníem clar que estàvem fent una pel·lícula més per a un públic ampli, per gaudir a la sala de cinema. Jo veia que era una pel·lícula que hauria de funcionar bé, però no haver pogut tenir una implicació de televisions públiques o privades de fora de Catalunya, en el moment de treure-la ens va costar. També que fessin crítiques alguns diaris de fora. A Catalunya, la promoció va anar com un tret, però fora no. Els cinemes no ho acabaven de veure clar, i, per sort, el primer cap de setmana va ser un boom. Vam haver d'ampliar sessions i sales, però és una pel·lícula que l'ha fet créixer el públic. Hi ha pel·lícules que tu surts molt fort, amb moltes còpies, amb moltes sessions, i Balandrau és el cas contrari. Va sortir amb molt menys del que mereixia i han sigut els espectadors que el primer cap de setmana van demostrar que aquesta pel·lícula interessava. Normalment, passa el contrari, que a la segona setmana perds còpies. Doncs, en aquest cas, a la segona vam ampliar sales. Estem molt contents del resultat, evidentment, de nombre d'espectadors, malgrat l'única estella clavada que tens és que està sent un fenomen que no hem aconseguit treure'l de Catalunya, que tota la taquilla pràcticament és a Catalunya. No hi ha manera que entenguin que també els interpel·la amb ells, fora de Catalunya.

"Balandrau va sortir amb molt menys del que mereixia i han sigut els espectadors que, el primer cap de setmana, van demostrar que aquesta pel·lícula interessava, són ells els que l'han fet créixer"

Ho pot acabar d'entendre per què passa això?

Segur que si la tempesta hagués passat a les Rocoses o als Alps, tothom hauria anat al cinema. No tenir el suport de cap cadena de l'Estat, Movistar sí que ha entrat, però no té el poder de promoció que pot tenir qualsevol altra televisió, especialment Televisió Espanyola, que era la que esperàvem que entraria, fa que Balandrau no sigui vista com una pel·lícula estatal, que és una cosa molt catalana. És que no hem aconseguit ni crítiques als diaris de fora de Catalunya quan aquí ha estat un boom. Ha estat la pel·lícula que ha tingut la promoció més gran a la història del nostre país, a nivell català. Sí que Pa Negre va ser un boom, però va venir després dels Goya, que van revifar-la. Balandrau ha sigut sense festivals, sense premis, sense res. Pensàvem que, amb aquest boom, a fora acabaríem d'arrencar, però no ho hem aconseguit. Estic segur que la veuran milions de persones de la resta de l'Estat, perquè per sort avui en dia hi ha les plataformes i, en aquest cas, Filmin, que sense ells no l'hauríem pogut fer. A través de Filmin i de Movistar, doncs, la veuran milions de persones i, des d'aquest punt de vista, estic tranquil. Sí que et fa ràbia que no l'hagin vist al cinema, però això ja és romanticisme. Ells s'ho han perdut.

Li sap greu?

Al principi m'ho prenia amb ràbia, però, després, et dius que potser també no passa res perquè, de tant en tant, fem una pel·lícula per nosaltres, com ho fan tots els països, totes les llengües i totes les cultures. Si fem una bona pel·lícula que ens interessa a nosaltres i a la resta no els acaba d'interessar, també tenim dret com a societat i com a cultura a explicar les nostres històries per nosaltres. I si la resta les volen veure, fantàstic i si no no passa res. Crec que això ens dona una certa normalitat.

Portar la gent al cinema amb una història així també té molt de mèrit.

La pel·lícula porta al top 10 de la taquilla des de fa quatre setmanes i només amb les còpies de Catalunya. Està superant pel·lícules que tenen el doble o triple de còpies.

Quantes són ara?

El màxim que ha tingut eren un centenar i aquesta setmana encara continuem en setanta-set cinemes, és a dir, molt forts. Encara queda Balandrau per estona.

Quant temps pot durar una pel·lícula a la cartellera?

Si no va molt bé, un parell de setmanes. I si va molt bé, dues o tres. I sis, set o vuit setmanes és un èxit increïble. A vegades hi ha pel·lícules, com passarà amb Balandrau que segurament hi ha cinemes que d'aquí tres o quatre setmanes encara estarà.

I fora de l'Estat?

Curiosament, les vendes internacionals que porta Filmax estan anant molt bé. S'ha fet una venda gran per tot Llatinoamèrica i ja està allà. I ara un distribuïdor l'ha d'anar col·locant de país a país, però ara ja està a tota Llatinoamèrica, a diversos països d'Europa, a Austràlia, estem començant. A més, a diferència de la majoria de pel·lícules, ha anat més enllà de la ciutat de Barcelona. El gruix dels nostres espectadors no estan a la capital i això ha sigut molt bonic. La resposta a Girona ha sigut meravellosa, però també a Vic, a Manresa, a Terrassa, a Tàrrega, a Tarragona, a les Gavarres... Hi ha un munt de sales de fora de Barcelona on ha funcionat molt millor que a les de Barcelona. I això és bonic, també, de veure. Que una pel·lícula doni un cop de mà a cinemes que necessiten benzina perquè tenen menys població que Barcelona. Doncs, això també ens ha fet molt feliços, veure que és una pel·lícula molt de territori i poc de ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint