Manuel Forcano: "Marco Polo va ajudar a inflamar la imaginació dels europeus i a descobrir un món nou"

Era l’any 2009 quan Proa va editar el llibre La descripció del món. Llibre de les meravelles de Marco Polo amb traducció del poeta i professor d’hebreu i arameu, Manuel Forcano (Barcelona, 1968). Disset anys més tard, la mateixa editorial el recupera reeditant-lo amb el nom que l'ha fet conegut, Llibre de les meravelles. "Per a nosaltres, llegir-lo o traduir-lo, en el meu cas, era una manera de viatjar també perquè pots viatjar agafant una maleta i un avió o ho pots fer llegint. Això és el que van fer tots els oïdors de les cròniques de Marco Polo: viatjar escoltant el que deien. Avui dia, molta gent potser només ha estat en alguns països gràcies als llibres que ha llegit", assegura Forcano.

El llibre de les meravelles torna a les llibreries.

Marco Polo és un clàssic i no passa mai de moda, sempre desperta interès. L'editorial Proa, la titular de la traducció, que la va publicar primer, ha tingut a bé de tornar-la a rescatar, com qui diu. Quan nosaltres la vam fer, la vam titular amb el nom original de l'obra de Marco Polo, un nom molt desconegut, Le devisement du monde, que vol dir la divisió del món o la descripció del món i, de subtítol, Llibre de les meravelles, però en el fons tothom coneix l'obra de Marco Polo com Llibre de Meravelles i l'editor, en aquesta ocasió, va decidir posar aquest títol que tothom coneix, que tothom identifica. Vaig acceptar, perquè al final són les editorials les que volen que el llibre arribi a tothom tot i que Llibre de les Meravelles no és un títol, és el nom del gènere. A l'edat mitjana, tots els llibres de viatges i els que explicaven coses noves, es deien així.

N'hi ha molts d'aquests llibres de meravelles?

Sí, de l'edat mitjana n'hi ha molts, no només el de Marco Polo, perquè tots els viatgers o tots els cronistes que sentien coses o els explicaven coses i explicaven una novetat, doncs, titulaven els seus llibres Llibre de Meravelles. Així, en el fons, hem agafat un títol molt comú, però clar, Marco Polo s'endú la palma perquè és l'autor per excel·lència dels llibres de meravelles.

Amb el seu, Marco Polo encén l'imaginari col·lectiu dels viatges?

No només, però el seu va ser el més estès, va ser el que va tenir més impacte i tant és així que, fins avui, parlem d'ell, el tenim de referència i el llegim amb fruïció, perquè el que explica, posant-nos en situació a l'edat mitjana, són veritablement moltes novetats, coses noves de terres molt llunyanes que la gent no sabia ni que existien. Només cal recordar que Marco Polo no escriu sinó que dicta el llibre a Rustichello de Pisa, el seu company de cel·la a la presó, i que la gent feia cua a fora, a la finestra, per escoltar perquè eren històries meravelloses. Per tant, veritablement, el llibre sí, va ajudar a inflamar la imaginació dels europeus a l'edat mitjana i a descobrir un món nou. Un món que era molt llunyà i que es comença a conèixer gràcies a ell.

Vostè diu que la gent escoltava aquells relats fascinants. La narració oral era imprescindible en aquells temps.

Evidentment, a l'edat mitjana és poca gent que sap llegir. El llibre és molt oral. Rustichello de Pisa era un escriptor que escrivia novel·les de cavalleries i, evidentment, té els rudiments literaris per fer-ho bé, però en el fons, ell recull també la dicció oral de Marco Polo perquè hi ha moltes marques d'oralitat a dintre del text, es nota que no s'està llegint, s'està explicant en veu alta. Els trossos que de debò són molt elaborats literàriament són de Rustichello de Pisa, però a vegades, quan s'expliquen anècdotes o episodis més lleugers, notes molt l'oralitat. Hi ha preguntes i és com per mantenir l'audiència desperta. Això és bonic també, és bonic.

"Quan Marco Polo, que no escriu sinó que dicta el llibre a Rustichello de Pisa, el seu company de cel·la a la presó, la gent feia cua a fora, a la finestra, per escoltar perquè eren històries meravelloses"

El llibre, però és el record d'un viatge.

Sí, completament. Marco Polo està a la presó, a Gènova i el posen a la cel·la amb un escriptor que és qui diu aquella famosa frase: "Explica'm els teus viatges". I Marco Polo comença a explicar en veu alta. Llavors rememora, recorda i arriba a un punt, a vegades, de sofisticació que, entenem nosaltres, que ja és una elaboració un pèl posterior. És a dir, segurament, des de la presó explica els records en línies gruixudes, però els viatges medievals tots tenen en comú una característica: que el temps és molt elàstic perquè escriuen de memòria i, a vegades, es diuen trajectes que són impossibles de fer, a peu o a muntura, perquè no recorden bé els dies, perquè en el seu moment no prenen nota.

Marco Polo va estar-se vint-i-quatre anys fora de casa.

Sí, però disset els passa a la Xina i allà devia prendre notes perquè aquesta part sí que està molt ben precisada, de distàncies, de dies.

Què ho fa?

Era la seva feina allà, segurament, fer viatges, tot i que no sabem què hi feia exactament perquè no ens ho diu. A vegades treballa com a governador, com a cobrador d'impostos, sembla, altres sembla que estigui al cas de les tintoreries perquè parla molt dels tints o dels teixits. Sabem que fa itineraris pel país en nom de la cort mongola i devia prendre notes de distàncies, de llocs, de centres de producció perquè és el que més interessa explicar en el llibre, on es fa or, on es fa seda, paraula que més es repeteix en el llibre. Entenem que moltes d'aquestes notes arriben a Venècia i ell les té allà i després pot precisar la crònica que surt de la presó, però, a vegades hi ha també aquests moments de temps elàstic que no sabem, que no entenem com fa un trajecte tan curt amb tant de temps, o tan llarg amb tan poc de temps.

Ell no hi va com a viatger.

Ell va com a mercader. La Ruta de la Seda, mal dit en singular perquè ha de ser dit sempre en plural, les Rutes de la Seda, perquè hi ha molts camins, la transcorren les tres m: mercenaris, és a dir, soldats que treballen a sou; missioners, gent que vol estendre les seves fes de qualsevol signe i mercaders que van a fer diners. La família Polo, perquè ell va amb el seu pare i amb el seu oncle, que misteriosament desapareixen del relat, però estan allà amb ell els vint-i-quatre anys, van a fer diners, fortuna i negocis. El que passa és que arriben a la Xina, treballen pel Khan, no sabem en què exactament, com ja he dit, però tornen amb productes per comerciar. Són mercaders. És a dir, no és un viatger que va a viatjar i a explicar el món, no. És un mercader que va a fer negoci, a veure on es produeix la seda, on hi ha or, fa una Lonely Planet de la Xina perquè els viatgers europeus, quan hi vagin, sàpiguen on han d'anar. Al mateix temps, però veu el món, veu coses que són noves i les explica a la seva crònica.

Així El llibre de les meravelles és una guia, no?

La part de la Xina és una guia de mercaders i, per a mi, com a traductor, la més avorrida, però va ser la que va tenir més èxit perquè després que surt la crònica i circula, és la més copiada, la més reproduïda i traduïda a Europa: els itineraris per la Xina per indicar on es produeix seda, quina seda fan, com la broden amb els fils d'or i en quins llocs està i quina distància hi ha de ciutat a ciutat. El manuscrit català més antic que es conserva de Marco Polo, del segle XIV, és la part de la Xina només, és parcial, perquè era la que interessava als mercaders, la Lonely Planet dels mercaders.La crònica marca tot l'Orient, però en el fons té una intenció comercial.

Més en un temps, el segle XIII, on encara hi ha molt món per descobrir.

Ells volen saber on van si és perillós, si poden anar-hi, si poden viure bé, quines són les condicions... En el llibre tot això queda amagat com experiències d'un viatger, però, en el fons, són indicacions pels futurs mercaders que l'han de seguir.

D'aquesta obra no ens ha arribat l'original, però, en el seu moment, va ser molt traduïda.

L'original, que es creu devia estar escrit en el franco-véneto de Rustichello de Pisa, igual que escrivia les seves novel·les de cavalleries, no s'ha conservat. El llibre va ser immediatament traduït a moltes altres llengües i el que ens han arribat són les traduccions contemporànies, però l'original en franco-véneto no el tenim. Llavors es considera avui com un original la traducció francesa, la catalana, la castellana, l’alemanya, la italiana, que són molt contemporànies, que es devien fer tot just després de començar a circular el llibre i que, a més, van agafant cossos diferents, perquè la traducció italiana serà bastant diferent.

"Els Polo, veritablement, no eren venecians de soca-rel, sinó gent que pertanyia a la República de Venècia, però un cop torna del viatge, no abans, amb tota la fama, llavors sí, els Polo apareixen en els registres i a les llistes de l'arxiu de les grans famílies de Venècia"

Com és això?

Perquè hi haurà gent que l'anirà ampliant i faran el Milione, una versió de la crònica de Marco Polo molt més ampla, d'afegits posteriors, no és el llibre original.

Són afegits que fa Marco Polo?

No, no. Que algú fa perquè la crònica comença a funcionar i Marco Polo morirà. L'obra és el final de la seva vida.

El llibre va generar riquesa a la família?

Sí, molta fama i és aquesta la fama que dura fins avui dia, sí, sí, el llibre. Els Polo, però són una família, originalment, no gaire acomodada de Venècia. Són mercaders, però no apareixen en els arxius de les grans famílies venecianes que formen part del Consell de la República, de cap de les maneres. De fet, hi ha una tradició que diu que va néixer a Korčula, que és una illa al mig de l'Adriàtic, avui a Croàcia, que era una possessió veneciana, però no és Venècia. Per tant, no sabem si els Polo, veritablement, no eren venecians de soca-rel, sinó gent que pertanyia a la República de Venècia, perquè la seva illa estava sota la bandera veneciana. Però un cop torna del viatge, no abans, amb tota la fama, llavors sí, els Polo apareixen en els registres i a les llistes de l'arxiu de les grans famílies de Venècia.

Marco Polo segueix els passos del seu pare, que també era mercader i que havia estat molts anys fora, no?

És una família de mercaders. El pare i l'oncle fan el primer viatge que Marco Polo sí que incorpora a la crònica. De fet, ell comença explicant el viatge del seu pare i del seu oncle, però el passa ràpidament, però és el viatge que provoca el segon viatge, on ell ja s'afegeix amb disset anys. Per tant, es veu obligat a explicar al seu pare i al seu oncle en el primer viatge, però després, quan comença el seu viatge, que és el segon, el pare i l'oncle estan allà amb ell sempre, però no els esmenta per res.

És una mica estrany.

Això no sabem si és perquè els copistes o els traductors dels segles posteriors no els interessava saber d'ells res, que els treuen. O bé si és Marco Polo que, amb molta crueltat, els deixa en silenci. És un misteri perquè el pare i l'oncle que estan amb ell disset anys a la Xina i fan el viatge i tornen junts, vint-i-quatre anys després a Venècia, no apareixen per res. Ni si tenen set, gana, ni si s'enyoren o s'han enfadat, ni si treballen del mateix, no diu res. Deixen aquest buit, aquest silenci, que sap greu.

El llibre de les meravelles

Autor: Marco Polo (traductor Manuel Forcano/Francesco Ardolino)

Editorial: Proa

Pàgines: 720

Preu: 28 euros

No devia ser un viatge fàcil.

Gens. Anaven a la fi del món, mai més ben dit, a l'altra punta del món. Evidentment, ell, en ser jove devia tenir el cervell més tou per aprendre totes les llengües que va haver d'aprendre pel camí, el turc, el persa, el xinès, evidentment, el mongol. El xinès es dubta que en sapigués perquè la llengua de l'administració de l'imperi és el mongol i el mongol sí que el sabia, perquè treballa per la cort mongola i, per tant, estava obligat a saber-lo, però, evidentment, tants anys a la Xina, segurament que acabaria parlant alguna cosa del xinès.

Marco Polo viurà una època d'esplendor al servei del gran emperador mongol Kublai Khan.

Sí, però és una època d'esplendor pels mongols, no pels xinesos, els xinesos estan sotmesos pels mongols. D'aquí la teoria que Marco Polo no parla de la cultura xinesa pròpiament, no explica moltes coses de la Xina perquè són noves i són interessants, però la Xina com a civilització, en el fons, no és el seu tema, perquè per a ell és un poble sotmès, una civilització que s'ha trencat i que els mongols han dominat. Els amos del món són els mongols que dominen tot el continent asiàtic pràcticament. Per tant, la Xina és un dels pobles més sotmesos i tampoc li dona tanta rellevància, però a allò que produeixen sí perquè ell és un mercader.

Amb el llibre, Marco Polo desmenteix mites que potser tenia Occident sobre Orient?

Sí, hi ha llegendes, evidentment, moments escatològics. La gent creia que el món s’acabava, que hi havia arbres que indicaven la fi del món. Marco Polo, a mesura que viatja i que amplia el seu itinerari, va veient que molts d’aquests mites són falsos i els va desmentint com la creença que hi havia un rei cristià a l’Orient que vindria a socórrer la Cristiandat dels perills i les envestides de l’Islam, el Preste Joan. Marco Polo el busca i veu que no existeix. És gràcies a la seva crònica que Europa ho accepta i el comença a buscar en una altra banda. És, aleshores, quan els missioners catòlics que baixen cap a Àfrica, trobaran el Negus d’Abissínia, però ja parlem dels segles XV i XVI. Això ajuda a fer caure la vena dels ulls sobre molts mites, moltes llegendes, coses que no tenen cap sentit. En aquest sentit, el llibre és molt alliçonador i molt bo per als europeus, perquè els diu prou de ximpleries.

"Marco Polo, a mesura que viatja i que amplia el seu itinerari, va veient que molts d'aquests mites són falsos i els va desmentint com el del Preste Joan, un rei cristià a l'Orient que vindria a socórrer la Cristiandat dels perills i les envestides de l'Islam"

Quan el va traduir, va trobar algun passatge que el va sorprendre?

Recordo queixar-me perquè he tingut la sort i el privilegi de traduir, amb Margarida Castells, a Ibn Battuta, que és el gran viatger musulmà del segle XIV i és molt més viu, molt més calent en el sentit de molt més humà. Marco Polo em semblava molt fred, molt concís, explica grans coses, inflama la imaginació, però, personalment, no ens explica res. Ja per començar la desaparició del pare i del de l'oncle, però d'ell mateix tampoc pràcticament no diu res. No sabem si estava casat, si tenia dona o dones... Tots aquests detalls, si possiblement van aparèixer a la crònica primera, la Inquisició, la censura eclesiàstica, segurament va pelar moltes coses. Estic segur que Marco Polo devia explicar costums molt rars de molts pobles que va conèixer, però que, després, la censura eclesiàstica de l'edat mitjana no ho va deixar passar, perquè segurament serien immorals o perquè les seves pràctiques no eren massa modestes.

Ens pot posar un exemple?

Ell té un episodi molt famós a la vall de Camul, abans d'entrar a la Xina. És una vall perduda en mig d'unes muntanyes, abans d'entrar en el desert del Gobi, i i diu: "Aquí tenen un costum que és que, quan arribes, els marits donen les dones als estrangers". Això que és, antropològicament parlant, una forma de regeneració genètica molt interessant i molt important en segons quins llocs, on hi havia una endogàmia massa tancada que provocava naixement de monstres, el fet que arribessin gent de fora, doncs, evidentment, els hi donaven les dones a jeure amb aquests estrangers perquè hi hagués una renovació genètica. Però és clar, Marco Polo diu: "Aquí tenen aquest costum" i no diu res més. Què vol dir? Doncs que si tu eres un estranger i has arribat a aquesta vall, a tu segurament també et van oferir les dones. Però això a l'edat mitjana, a Venècia, al segle XIII, això no ho pots dir, això no ho pots explicar, perquè això és una barbaritat amb els ulls morals de l'Església, que això ho faci un mercader cristià no pot ser, un cristià no pot jugar a això. I tot i que tampoc diu res del pare i de l'oncle, evidentment també devien gaudir d'aquestes dones. Per tant, Marco Polo calla moltes coses, però no sabem si les va callar ell o les han callat els de després. Si ha sigut la censura eclesiàstica, si és la moral del segle XIII que encintura el relat de Marco Polo amb uns tons morals que el fan que ens el dibuixin com una persona massa pudorosa, massa freda, en aquest sentit, i sempre hi ha l'excusa de dir que no és un italià, que és un venecià, és a dir, un europeu del nord. I és un mercader, no és un literat.

Que es reediti ara significa que l'interès per aquest llibre encara es ben viu.

Sí, perquè és un clàssic i és bonic el que explica, però és veritat que si el compares amb altres viatgers n'hi ha de més agosarats, de més càlids a l'hora d'explicar coses, més còmplices amb el lector. Marco Polo és molt fred.

Subscriu-te per seguir llegint