Sílvia Soler publica 'Érem tan joves': "Ens hem de poder permetre el gust per la nostàlgia"

Sílvia Soler (Figueres, 1961) torna a les llibreries amb una nova proposta que porta per títol Érem tan joves i que forma part de la col·lecció Joie de vivre d’Univers. L’escriptora buida els seus àlbums de fotos i els transforma en paraules que descriuen diversos moments vitals especials, seleccionats per l’autora. El llibre recull captures dels seus avantpassats, de família, de viatges, amistats i també una petita secció final dedicada a aquelles instantànies "impossibles o somiades". Soler admet que la descripció fotogràfica és un exercici literari que li agrada. "Si no ens paralitza, ens hem de poder permetre el gust per la nostàlgia", sosté.

Soler relata que no sap ben bé quan va néixer la llavor del projecte, però sí que reconeix que es va començar a gestar quan estava acabant d’escriure Cor fort. L’autora sosté que les fotografies li agraden molt i que, per això, tenia ganes de fer aquest buidatge i triar una sèrie de captures especials que evoquen moments plàcids, alegres i, de vegades, pescats al vol.

Entre les fotografies que descriu es poden trobar episodis familiars (alguns previs a l’existència de l’autora), festes, viatges o trobades on apareixen membres del nucli de Soler: pare, mare, germans, parents i amics en escenes quotidianes. A la part final, s’hi pot trobar un apartat amb fotografies que mai han existit, però que l’autora desitjaria que fossin reals, i també una de somiada: la de tota la seva família al complet.

Nostàlgia i romanticisme

L’escriptora, que celebra la possibilitat de participar en una col·lecció que parla de coses boniques que fan venir ganes de viure, admet que és una persona que gaudeix de la nostàlgia, un sentiment que reivindica sempre que "no paralitzi". "És inevitable no mirar enrere i, sovint, enyorar-nos", reconeix.

De fet, aquesta és també una de les voluntats del llibre, que espera que faci recordar als lectors els seus propis àlbums de fotografies. De fet, Soler es mostra a favor de les captures en paper i, fins i tot, en blanc i negre, les quals recorda que han perdurat en el temps. "Ara fem fotos compulsivament i segur que hi ha gent que les conserva i arxiva, però en el meu cas n’he perdut moltes pel camí", insisteix.

També considera que el fet de no disposar de la tecnologia actual permetia tenir unes imatges més imperfectes, però més autèntiques. "Hi havia aquesta cosa més romàntica", afegeix. "Estàvem pendents de captar el moment per la raó que fos i ara estem més pendents de l’estètica".

La importància de la família

La família de Soler és la protagonista del llibre, una estructura que per a l’autora és clau. "És molt important, per a bé o per a mal, perquè ens permet parlar de tot, però també ens condiciona i ens marca, ja que es tracta d’una cosa molt natural", assenyala. De fet, afegeix que, si no estimés la seva, probablement escriuria igualment sobre ella, tal com han fet milers d’autors.

De fet, els progenitors de l’escriptora surten en moltes de les fotografies descrites al llibre. "Sempre he intentat mantenir viva la memòria dels meus pares, i per això, encara que els meus fills no els hagin conegut, podrien explicar bastant com eren", subratlla. Un dels motius és la literatura de la mare de Soler, conjuntament amb la seva. "Però sempre he intentat no traspassar el meu dolor per la pèrdua, i crec que me n’he sortit", conclou.