L'horror viscut al front d'Aragó per un jove soldat republicà narrat en unes cartes d'amor inèdites a la seva promesa

"Solsament per tu vull viure", li escrivia l’any 1937 Alfons de Batlle i de Molar (1916-1997) a la seva promesa, i, més tard, muller, Maria Assumpció Tuèbols i Llauró (1919-2015). Alfons tenia vint-i-un anys i escrivia aquests mots des del front on va ser enviat com tants altres milers de joves. Ella era la seva esperança enmig de la desolació. Aquest fragment forma part d’una de les vuitanta cartes corprenedores, que en certs moments glacen la sang, entre els dos joves, una correspondència extraordinària com se’n va adonar, només llegir-la per primer cop, l’historiador i periodista Xavier Martí Ylla. Es tracta, segons explica, "de l’aplec de cartes conegut més important escrit des del front de l’Aragó i, concretament, de les batalles entorn de Terol" del qual, a diferència del front de l’Ebre o, encara menys, del de Lleida, existia encara un gran buit dins la historiografia catalana. L’estudi en profunditat d’aquestes missives, que s’allarguen durant quinze mesos, s’inclou dins la completa biografia que Martí ha dedicat a Alfons de Batlle qui, tant ell com la seva dona, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, exercirien de mestres a diferents escoles empordaneses durant el nou règim, però sempre molt estimats destacant pels mètodes pedagògics.

Xavier Martí Ylla està estretament vinculat a l’Empordà. Tot i néixer a Madremanya, la seva mare és filla de Cabanes, de la família del Trull Ylla. Martí va exercir el periodisme des de l’any 1987 fins al 2000. Paral·lelament, va desenvolupar projectes sobre història fins que aquest vessant professional va prendre més pes, especialitzant-se en història contemporània i, sobretot, en història industrial. Entre els seus temes d’estudi destaquen l’habitatge obrer i les colònies industrials a les quals ha dedicat llibres i exposicions. L’any 2021, amb motiu del centenari de la Cambra de la Propietat de Girona, li van encarregar fer un volum. Aleshores va conèixer al president de la Cambra, Esteve Hugas, qui va fer-li partícip del tresor que custodiava la família: les cartes d’Alfons de Batlle, el seu sogre.

"S’ha comparat les decisives batalles entorn de Terol amb el setge de Stalingrad per les condicions climatològiques que van passar, amb dies i nits amb temperatures que oscil·laven entre els 18 i els 22 graus sota zero"

Xavier Martí incideix que la importància d’aquest epistolari "rau en el fet que Alfons de Batlle explica la situació terrorífica que vivien les tropes republicanes en aquelles batalles". L’historiador recorda que, en alguns llibres d’història i salvant les distàncies, "s’ha comparat les decisives batalles entorn de Terol amb el setge de Stalingrad". Aquesta comparació es justifica per la situació climatològica en la qual els soldats van combatre. Cal recordar que va haver-hi dies i nits que ho feien amb temperatures que oscil·laven entre els 18 i els 22 graus sota zero.

"Condicions infrahumanes"

"Molts no portaven el vestit adequat, anaven descalços, dormien a sobre la neu, en unes condicions absolutament infrahumanes. És una barbaritat", descriu Martí. En el llibre s’apunta que es van produir 15.000 baixes per congelació en menys de tres mesos: 10.000 en el bàndol sollevat i 5.000 en el lleial. Això va passar entre el desembre del 1937 i el febrer del 1938. Alfons de Batlle combatia en diferents batallons, però bàsicament era portalliteres i anava a recollir els ferits, cosa que l’obliga a viure el conflicte en primera línia. "Va viure situacions tràgiques, no dramàtiques, tràgiques. S’escapa d’algun bombardeig tot i que el fereixen, veu morir molts companys. Eren un exèrcit empobrit. Com havien de guanyar la guerra", es pregunta Martí.

Però qui era Alfons de Batlle? Nascut a Girona, descendia d’una il·lustre nissaga d’hisendats. "Les propietats de l’avi Baltasar Molar arribaven fins a Maçanet de Cabrenys i la Vajol", diu Martí. Alfons de Batlle sempre es va considerar llersenc. Quan neix, els pares el porten amb una dida a Sant Gregori on s’estarà fins als cinc anys. Aleshores, "el seu avi el fa dur a casa seva, a Llers, i no amb els pares. Més endavant anirà intern als Fossos i d’adolescent, als Maristes de Girona". Aquesta separació dels pares és, segons Martí, "la primera gran tragèdia" que viurà Alfons de Batlle. De fet, ell mateix ho va constatar en unes breus memòries, d’una vintena de folis, que va escriure quan tenia vuitanta anys en què diu que "encara li pesa no haver sentit l’amor dels pares". La segona tragèdia serà, sens dubte, la guerra, on va quintat, i les atrocitats que va viure i veure.

Cartes d'adolescent que estima per primera vegada

La vuitantena de cartes que s’han conservat són totes les que va enviar Alfons de Batlle a Maria. Les d’ella no es conserven perquè ell, en tres bombardeigs, va perdre les pertinences i es va quedar "amb el que duia a sobre". La primera carta que es preserva, però la va escriure abans del conflicte bèl·lic, el 1935, tot i que el gruix principal -setanta- són de quan ell és mobilitzat. La desena de cartes d’abans tracen la relació amorosa entre la parella. Les primeres "són cartes d’adolescent que denoten un amor absolut i on ressona la veu d’un jove que estima per primera vegada (....) L’Alfons escriu amb una urgència emocional gairebé desesperada". En aquelles missives es mostra com un home vulnerable, angoixat "de perdre l’única cosa que dona sentit a la seva vida". L’historiador explica que en la darrera etapa, entre 1935 i 1936, "la veu d’Alfons es torna més fosca, més apocalíptica". Maria s’havia convertit "en el seu projecte vital" i certs silencis i malentesos el fan navegar entre la gelosia i la culpa. Segons Xavier Martí, "la força de les cartes rau en la seva cruesa afectiva, en la manera com barregen amor, dolor i necessitat de sentit".

Quan Alfons marxa a la guerra "deixarà enrere les súpliques amoroses per passar a escriure des de trens, casernes i fronts". En una de les cartes, fins i tot, escriu: "En el front és un bon puesto per oblidar i morir". Segons el biògraf, allà naixerà "una veu més madura, potser menys literària, però més conscient de la vida i de la mort". Per Martí, "és un retrat íntim d’un jove abans de ser travessat per la història". D’entrada, Alfons és enviat a un campament per fer pràctiques. És a la província de València, però no queda clar amb certesa si és a Algemesí, on, diu Martí, hi farà diverses estades. S’hi estarà un mes. Quan és mobilitzat passarà a formar part del Servei de Sanitat Militar, "una branca sovint ignorada, però fonamental per a l’exèrcit republicà". L’historiador escriu en el capítol Viure (i morir) per ella: "L’Alfons no està destinat a primera línia de trinxeres, però hi ha d’anar i viu constantment envoltat de morts, de crits, de corredisses. Les seves cartes no idealitzen el paper del soldat: el presenten com un cos cansat que només vol tornar a casa (...) ell no mata, però tampoc pot salvar tothom".

Alfons de Batlle. Mestre empordanès

Autor: Xavier Martí Ylla

Editorial: Norfeu

Pàgines: 272

Al capítol L’horror: cartes des del front, l’historiador incideix com la censura travessa les cartes de l’Alfons. "Sempre, al llarg de tota la història i a qualsevol lloc del món, quan hi ha una guerra, la correspondència se censura i, per tant, determinades coses no les podia dir", comenta Martí. En aquest sentit, Alfons de Batlle li detallava a Maria algunes coses, sobretot les condicions que patien, però altres no podia explicar-li com on es trobaven ni on havien lluitat la nit abans ni on anirien la setmana vinent. A dues cartes que es publiquen es veuen els senyals de la censura: una està gairebé tota la quartilla esborrada i amb el segell 33, distintiu de la seva companyia. D’altres tenen parts guixades, esborrades i, evidentment, es desconeix totes les que no van arribar.

El llibre Alfons de Batlle. Mestre empordanès (Norfeu) es presenta el divendres 13 de març, a les vuit del vespre, al castell de Llers. L’autor del llibre s’acompanyarà de l’historiador Pere Gifre. S’ha escollit Llers per fer aquesta primera presentació perquè és on la parella vivia i on sentien que pertanyien.

Subscriu-te per seguir llegint