L’estiu plàcid que va viure Zenobia Camprubí a la cala Montjoi de Roses

Francesc Galí recorda que sempre, a casa, la seva àvia Josefina Camprubí li parlava amb molta admiració de la seva cosina, l’escriptora, traductora i activista social Zenobia Camprubí Aymar (1887-1956). El vincle que tenien era molt estret, ja que, l’any 1928, va anar a viure amb ella i el poeta Juan Ramón Jiménez, el seu marit, a Madrid. Molt temps abans, quan encara Josefina no havia nascut, l’any 1910, Zenobia va passar l’estiu a Roses, a la casa Camprubí, a la cala Montjoi de Roses, propietat aleshores dels seus oncles. D’aquell estiu en queden testimonis gràfics excepcionals. Aquest paratge empordanès, aleshores quasi salvatge, i aquells que el van habitar i gaudir reviuen ara al llibre Zenobia Camprubí i els secrets de cala Montjoi (Cal·lígraf) de Francesc Galí, qui ha viscut tot això com "un viatge de descoberta gratificant" entorn la història de la seva família i el vincle amb Montjoi, un lloc mític al qual ell també se sent molt vinculat. El llibre, que és molt coral i barreja crònica, novel·la i assaig, el presenta el pròxim divendres 13 de març al Teatre de Roses, el 19 a la biblioteca de Figueres i el dia 20 a la llibreria Ona de Barcelona.

Fa uns mesos, aquest llibre va aparèixer en castellà, una edició publicada per la Fundació Casa-Museu Zenobia-Juan Ramón Jiménez de Moguer, poble natal del poeta. No és casual, ja que Francesc Galí va dipositar en aquest centre un munt de cartes inèdites escrites, principalment entre els anys 1935 i 1936, per Zenobia -al llarg de la vida en va fer més de sis mil- i que ell les conservava com un llegat rebut de la seva àvia Josefina. Aquestes cartes van ser el motor original per escriure aquesta història que ara apareix publicada en català de la mà de l'editorial empordanesa Cal·lígraf. També la insistència del poeta Juan Jesús Aznar. Galí admet que, a diferència de l’anterior llibre que havia escrit, Empordà elèctric, aquest "no ha estat fàcil". Només cal veure els nombrosos personatges que hi apareixen i els detallats arbres genealògics que inclou dels Camprubí, els Aymar, els Llançanenc i els Pi-Sunyer, totes famílies unides per haver viscut, i viure, a Montjoi.

Dividit en dues parts, "Zenobia" i "Montjoi", el llibre presenta cronològicament la història de Zenobia Camprubí entrellaçada amb molts altres relats familiars i amb el marc geogràfic i emocional de la vall de Montjoi sempre present. L’autor, però, inicia el camí lluny per cercar els orígens de la família de Zenobia, els Aymar, protestants que van haver de fugir de la persecució a França al segle XVII i que van fer parada a Anglaterra per, finalment, establir-se a les Bahames, Nova York -va ser una de les famílies fundacionals- i Puerto Rico on el 1879 es casaran Raimundo Camprubí Escudero i la jove Isabel Aymar Lucca. Un any després la parella va tornar a Catalunya i, els estius, va llogar una casa colonial a Malgrat de Mar on Zenobia Camprubí Aymar va néixer el 1887. De petita va sentir amor per la lectura, la música i la cultura gràcies a la seva àvia materna, Zenobia Lucca de Aymar. A l’edat de vuit anys, la nena viatja a Nova York amb la mare, on retornarà el 1904 per estudiar a la Universitat de Columbia i "convertir-se en una dona extravertida i segura".

A Juan Ramon Jiménez, Zenobia el coneix l’any 1913 a la famosa Residencia de Estudiantes de Madrid, però tres anys abans, el 1910, a l’estiu, la jove passa uns mesos a la casa Camprubí, a cala Montjoi, amb tota la família, "el lloc més salvatge de la costa espanyola", com el va descriure ella mateixa en una carta a l’amiga Mary Lagencrantz. Aleshores, la vall de Montjoi era "un lloc perillós on es practicava el contraban", un indret amb molta activitat on vivien de dues a tres-centes persones en masos entre Montjoi de Baix i Montjoi de Dalt. "Tot eren camps de blat, oliveres, ametllers, tarongers i fins i tot plàtans", s’explica en el llibre.

A la casa Camprubí, Zenobia viuria un estiu realment plàcid que aprofitaria per "remar fins a cala Pelosa", sortir a pescar o compartir confidències amb Eugènia Darna, la dona del seu oncle José. No és estrany, ja que Eugènia i Zenobia es portaven només dos anys. De fet, Eugènia, besàvia de Francesc Galí, sempre la va considerar com una cosina. En una carta del 1946 que es transcriu al llibre, Zenobia recorda can Camprubí així: "La casita era una monada en un alto, solita entre dos playas. En una de estas, la casa refugio que mi tío construyó para los pescadores, con su buena huerta y arriba en la cabeza del valle Montjoy de d’Adalt, la casona antigua en la que todavía quedaba un San Cordelio en la capilla ya desaparecida". Tot i que es creu que Zenobia podria haver tornat l’estiu següent a Montjoi, l’autor apunta que no es pot certificar. Malgrat tot, aquella casa continuaria formant part de la seva existència, fins i tot, després d’exiliar-se el 1936 amb el seu marit, quan passarien per Figueres i Portbou, exili del qual ja no tornarien mai més "per honestedat i coherència".

Aconseguir la casa Camprubí amb una timba de cartes

Tal com descriu al detall Francesc Galí, gràcies a les moltes cartes que ha pogut trobar a Montjoi, la casa Camprubí, construïda abans del 1837 i que la gent més gran de Roses anomena can Rubí, la va comprar el 1884 el general de Brigada Fèlix Camprubí Escudero, germà de Raimundo -pare de Zenobia- i de Josep -marit d’Eugènia- a Joaquín Vergoñós i Cadenet. L’autor recull també la llegenda que Félix va guanyar-li la casa en una partida de cartes. El 1891, Félix mor i li deixa la casa de Montjoi en usdefruit a la seva dona Teresa Grau, que no tenia fills, i d’hereus els seus germans, José i Raimundo, que la van rebre a la seva mort l’any 1911. Al llarg dels vint anys següents la casa queda mig abandonada. En part devia influir que el 1920, José va fer una mala inversió i es va quedar en la ruïna. Moriria al cap de poc deixant Eugènia vídua amb sis fills. Als anys 40, Zenobia va animar els seus germans a renunciar a l’herència i deixar-la en propietat a Eugènia, cosa que no es concretaria fins a principis dels anys seixanta. La casa, però, es va salvar perquè els antics masovers, Ramona Marès Coll i la seva família, coneguts com els Llançanenc, van anar pagant les contribucions fins als anys 50.

Zenobia Camprubí i els secrets de cala Montjoi

Autor: Francesc Galí

Editorial: Cal·lígraf

Pàgines: 212

Preu: 20 euros

Compromís social

Amb aquest llibre, Francesc Galí es va plantejar un repte: com explicar la història de Zenobia des que neix fins que marxa a l’exili el 1936, tot i que la ressegueix fins a la seva mort. "Havia sentit la història des de diferents versions: la que m’havia explicat la meva àvia, la meva besàvia, la Fundació, però tenia només retalls", comenta. En un capítol, doncs, simula una trobada amb la seva àvia i besàvia a Barcelona durant la qual les dues dones desgranen els seus records sobre ella. En certa manera, Galí les homenatja per haver preservat la memòria de Zenobia.

"Segons Zenobia, la vall de Montjoi era "el lloc més salvatge de la costa espanyola"

El llibre, doncs, permet descobrir moltes facetes de la personalitat d’aquesta dona, sobretot "el seu compromís" social. "Tenia una activitat cultural impressionant: escrivia, era la traductora de Tagore, li duia tots els assumptes a Juan Ramón Jiménez, a Cuba, Puerto Rico i els Estats Units es va implicar en totes les associacions", explica Galí qui la defineix com una "dona avançada i amb caràcter". En el cas de Juan Ramón, queda en l’imaginari col·lectiu que era un home depressiu i trist, però, en canvi, la visió que en tenia l’àvia de l’autor era diferent. En una carta escriu "que el trobava molt divertit i era molt afable" tot i que patia molts problemes de salut. El llibre plasma a la perfecció l’amor incondicional que li va professar Zenobia fins al final.

La segona part del llibre està dedicada a la vall de Montjoi, antigament Magrigul, i mostra com es vivia a Montjoi de Dalt i Montjoi de Baix i la seva evolució fins avui. Una part la dedica a la història d'El Bulli i els seus fundadors. També parla amb persones que hi van viure com Quimet Corcoll, l’últim masover del de Baix, que té ara vuitanta-nou anys. Entre els records que atresora hi ha que el seu avi, que fou cap dels contrabandistes des de les illes Medes fins a Portbou, es comunicava amb Mallorca amb ratpenats, animals que sempre tornen al lloc on van néixer.

Subscriu-te per seguir llegint