El "bosc totèmic" de l'escultor Narcís Costa ocupa el hall del Teatre de Roses

Ara fa dos anys, l’escultor rosinc Narcís Costa (Girona, 1949) es va aliar amb la fotògrafa Emma Alcalá (Córdoba, 1983) per donar forma a un projecte que unia les dues mirades i que, finalment, va prendre forma d’exposició, Rere la desferra hi ha. Ha passat el temps i Narcís Costa ha continuat treballant en el seu taller. El fruit més recent, conclòs ja fa mig any, el mostra ara. Es tracta d’un conjunt escultòric que ha batejat com a Setze Jutges i que dissabte passat va inaugurar al bell mig del hall del Teatre Municipal de Roses. L’espai és l’ideal, segons l’escultor, perquè aquest "bosc totèmic" que ha creat, setze peces de fusta de grans dimensions o "setze presències", com ell les defineix, dialoguin entre elles i convidin el visitant a sumar-se i passejar-se lliurement, això sí, sota la seva mirada.

El detonant d’aquesta nova creació va ser "una fusta arrossegada pel mar" que va arribar a les mans de Narcís Costa, com desvela Ignasi Tomàs en un text que acompanya la mostra. La veritat és que l’escultor ha utilitzat per a les seves obres fusta trobada de manera atzarosa o rebutjada en tallers de fusteria. En el seu espai de creació, aquest material de rebuig "ha perdut aquella identitat primera i n’ha assumit una" de nova. Com diu Tomàs, "cada escultura funciona amb una veu pròpia, carregada de memòria i presència". Narcís Costa reconeix que una fusta que li arriba així és molt diferent d’una adquirida. "Quasi sempre he treballat amb fustes que han tingut una primera vida i rarament he comprat", assegura. A ell l’apassiona anar trobant les ferides que han anat acumulant amb el pas del temps. Així, per exemple, d’uns xiprers morts que havia de cremar va preservar les arrels i d’aquestes ha nascut una obra "molt orgànica i conceptual".

L’artista rosinc confessa obertament que, en aquesta ocasió, "aquesta fusta trobada és la que m’ha manat, la que m’ha dit el que havia de fer, la manera en què havia de treballar". Modestament, Narcís Costa assegura que ell "no ha fet res, només he interpretat el que em deien". Ha estat l’escolta prèvia la transformació. Diu Ignasi Tomàs: "Les sensuals textures aconseguides, que combinen superfícies polides amb zones erosionades, fan que la fusta esdevingui pell". El fet és que les obres, però no passen desapercebudes. Quatre o cinc d’elles superen els dos metres i la resta, de mitjana, fan metre seixanta o són més petites, tot i que es presenten enlairades. El diàleg, doncs, és de tu a tu.

L’exposició es podrà admirar fins al 15 de març. Serà el mateix artista qui obri les portes del Teatre, entre les cinc i les vuit de la tarda, una possibilitat única que admet el diàleg amb el creador, l’oportunitat per saber més.