Narcís Llavanera, propietari del Mas Castellar de Pontós: "Mai vendré, és casa meva, quina culpa tinc jo que hagi sortit un poblat ibèric?"

Narcís Llavanera va néixer al Mas Castellar, a Pontós. Hi ha viscut els seus setanta-set anys que té. Va ser el seu avi, Sebastià Llavanera, qui, arribat des de l’Armentera, va escollir aquest lloc privilegiat per fer arrels al costat de la seva dona i el fill dels dos, Josep. Era l’any 1933, en plena Segona República. Sebastià no es va equivocar gens. El Puig Castellar és una terra fèrtil proveïda d’aigua, a tocar d’una font regada per la riera d’Àlguema, acaronada pel sol i des d’on s’albiren els Pirineus, la Mare de Déu del Mont, Rocacorba i, si el temps és benèvol, fins i tot, el Montgrí. Rere uns pins, el Pení. Aquests regals naturals també els van apreciar els ibers entre el segle VII aC i fins a principis del segle II aC. Aquesta connexió, que supera les barreres del temps i l’espai, Narcís Llavanera sempre l’ha percebuda. Com a home de pagès, que va recollir el llegat de l’avi i el pare, treballa i estima aquesta terra, un factor que el fa sentir molt proper a aquelles societats autosuficients que el van precedir. Passejant-se cada dia entre les restes que els arqueòlegs han anat deixant al descobert al llarg de les últimes dècades es reafirmen en el sentiment.

Quan Sebastià Llavanera es va establir a Pontós, el mas Castellar, que llueix unes voltes catalanes espectaculars, ja estava construït. Es creu que el van aixecar entre els anys 1917 i 1918, tot i que hi ha un cobert que és molt més antic. L’avi feia de pagès i "encara llaurava amb animals", remarca el seu net. Tot treballant la terra "anava sortint ceràmica que ell guardava, no sabia ben bé què recollia, però veia que era una cosa antiga i important". Amb la substitució de l’animal pel tractor i la possibilitat d’aprofundir una mica més en la terra, tampoc massa, va emergir més i més material ceràmic. "Tots, l’avi, el pare, la mare i jo mateix anàvem a buscar ceràmica després de llaurar", rememora Narcís Llavanera qui, aleshores, era petit. Aviat van descobrir que "no era després de llaurar que es trobava aquest material, sinó que havia de fer una bona pluja, com les d’aquestes darreres setmanes, perquè la ceràmica es netegés i es veiés molt millor".

Per entendre bé què tenien entre mans -gran quantitat de ceràmica grega de figures vermelles sobre fons negre- van visitar les ruïnes d’Empúries. Inicialment, no van dir res, però un veí d’Ermedàs, Miquel Marisch, que coneixia al doctor Miquel Oliva, del Centre d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona, i per mitjà de mossèn Marquès, canonge del Bisbat de Girona, van visitar el mas i van determinar la importància d’aquelles troballes. Així, la descoberta va fer-se pública, però, diu Narcís, "no va passar res". La família continuava conreant les terres. En cap moment, matisa el propietari, "Oliva va tenir la idea d’expropiar o quedar-se amb el terreny". De fet, Narcís Llavanera admet que ell mai ha rebut cap proposta de compra ni de l’Estat ni de la Generalitat i matisa que "jo mai vendré". Només en una ocasió es va obrir la possibilitat d’una universitat americana, però els va plantejar una xifra dissuasiva tan alta que se’n van desdir. Ell defuig la idea d’una expropiació, com ha escoltat: "Això és casa meva i sap greu, quina culpa tinc jo que hagi sortit un poblat ibèric?".

L’any 1967, Miquel Oliva va dur el catedràtic d’arqueologia Joan Maluquer al Mas Castellar. Venien amb una màquina excavadora: "L’objectiu era trobar la muralla, però va treballar cinc minuts perquè, només gratar una mica, van aparèixer les pedres". No era ben bé la muralla, sinó les cases que s’havien edificat sobre d’ella. Allò els va donar pistes que el subsol amagava "un poblat important". En aquell temps, Narcís Llavanera tenia disset anys i ho recorda amb gran emoció. "Sovint dic que excavar és com una droga, perquè vas gratant i vas trobant coses i cada vegada t’engresques més", assegura.

La troballa del poblat ibèric va empènyer Narcís Llavanera a estudiar història i arqueologia a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). "Ja m’agradava la història, però va ser dur perquè la UNED exigia molt. Jo volia aprendre més", diu. Aquell va ser el primer pas per participar en excavacions a Empúries i a la Ciutadella de Roses on va coincidir amb Aurora Martín. També va excavar al Mas Castellar, a casa seva. Ho feia, però, com a voluntari i quan va posar en evidència el greuge, que mentre la resta de l’equip cobrava per fer-ho i ell no, li van respondre que "no tenia dret". Va deixar, doncs, d’excavar. "Em va saber greu", confessa Llavanera mirant enrere. Ell, però, va continuar, paral·lelament, la feina de pagès, un món sobre el qual desmenteix falses creences. "Molts pensen que els pagesos som molt rics i és tot el contrari, el pagès té feines a sobreviure perquè sempre estem pendents del temps, no tenim mai una cosa segura, pot anar bé o malament, i menjar s’ha de fer igual".

"Sovint dic que excavar és com una droga, perquè vas gratant i vas trobant coses i cada vegada t’engresques més"

Quan Enriqueta Pons va agafar la direcció de les excavacions al jaciment, el 1990, la família Llavanera va signar un conveni de cessió d’ús per quaranta anys d’una hectàrea, aquella que els arqueòlegs han excavat tot aquest temps. El jaciment, però, és molt més gran i podria estendre’s fins a quatre hectàrees. Cal dir que els arqueòlegs han reconegut que només porten excavat entre un 10 i un 15% del total. Llavanera sap del cert que sota el mas hi ha un munt de sitges i als camps que l’envolten, restes de construccions.

Ampliació del conveni d’ús

La contraprestació per signar aquell conveni era que al Mas Castellar s’exhibís una exposició sobre el poblat ibèric. "Al principi, la mateixa Aurora Martín deia que era un poblat petit i ara ja reconeix que és dels més importants", rememora Llavanera qui lamenta que a l’exposició, d’entrada, "van utilitzar el material més dolent que tenien". El propietari encara recorda com, en temps de Miquel Oliva, ell mateix preservava a casa el material que anava sortint de les excavacions. "Quan van entrar els altres equips, ho van treure tot, jo no podia tenir res", explica. El que sí que conserva, després de ser estudiades i classificades, són unes dracmes d’Empúries, monedes encunyades a Roses trobades per superfície. "Com no les volia donar, Aurora Martín em va dir que mereixia estar a la presó", lamenta.

Està bé contribuir amb la cultura, però també que ajudin a fer-ho o que no et vagin en contra. Jo sempre he perdut diners amb tot això, quan allò que s’ha trobat té un valor incalculable"

Sobre el conveni d’ús, encara vigent, hi ha la voluntat, des de l’Ajuntament, d’ampliar-lo fins als cinquanta anys que és el llindar que els permetria accedir a ajuts del 2% Cultural que ofereix l’Estat. Narcís Llavanera admet que ho està estudiant, però que, a banda de consultar-ho amb les seves filles i el seu gendre, qui l’ajuda en el dia a dia en el camp i amb les vaques, vol posar condicions. La primera és que s’organitzi al mas una exposició de material autèntic descobert al jaciment, punt que ja tenien pactat i aprovat, però que no es va acabar materialitzant perquè ell se’n va desdir. Ho va fer, diu, quan li van comunicar, des de la Diputació de Girona, que caldria dur a terme unes obres a la casa, foradant parets i creant sortides noves.

La segona demanda que té és rebre entre un 1 o un 2% del pressupost que destinin. "Jo sempre he perdut diners amb tot això quan allò que s’ha trobat té un valor incalculable. Doncs, que es compensi d’alguna manera. Treballar per amor a l’art està molt bé, però arriba un moment que dius prou", comenta tot recordant que ell "ha perdut un tros de camp" del qual, a més, paga la contribució íntegra. "Està bé contribuir amb la cultura, però també que ajudin a fer-ho o, almenys, que no et vagin en contra", admet. Sense anar més lluny, recorda que fa tres anys va pagar 500 euros per escampar la terra de les excavacions. També encara espera, com li havien garantit, que "m’arreglin el camí, cosa que mai ha passat". De fet, el vial que accedeix al mas no està asfaltat i els dies de pluja s’enfanga i es malmet.

Gent senzilla, del poble

Tenir el jaciment a pocs metres de la casa on viu li ha despertat l’interès a Narcís Llavanera conèixer en profunditat com funcionaven aquelles societats i entendre que vivien més o menys com ara fa ell, tot i que amb menys comoditats. "De petit, per poder menjar pa, havíem de dedicar un camp que donés blat per tenir la farina de tot l’any. Si tenies el blat, ja et veies ric", rememora. Al mas hi havia forn. En el poblat, explica, també "hi havia forns de pa, tallers metal·lúrgics de ferro, de bronze. Les cases eren petites, a part d’algunes de senyorials, d’uns trenta o quaranta metres quadrats". A les cases petites hi vivia "la gent senzilla del poble i ho feien més a fora que a dins. A cada casa hi havia una llar, un foc i una sitja que era el rebost d’aquella època". Narcís Llavanera em recorda que Pontós és conegut com "el graner de l’Empordà". Ell se’ls imagina, com ell, collint el blat i l’ordi plantat en aquelles terres i com aquell cereal es guardaria a les sitges per després dur-lo a Empúries i d’allà, distribuir-lo per mil racons del món mediterrani.

Subscriu-te per seguir llegint