De Londres a l'Empordà: la història de Carla Gracia i la seva recerca de pau a la novel·la El jardí adormit

Si amb l’èxit de vendes que va ser Perfectament Imperfecta (Univers Llibres, 2025), Carla Gracia va explicar amb humor i delicadesa la seva experiència criant fill diagnosticat d’autisme, ara la novel·la que acaba de sortir del forn, El jardí adormit (Univers Llibres) és el resultat d’un procés d’escriptura que recull vivències, desconsol, culpa i un amor creixent per les plantes en un entorn idíl·lic: l’Empordà.

Gracia ha escrit el llibre a estones, sense ser conscient en un primer moment que tots aquells moments de pau on s’abandonava a l’escriptura podrien esdevenir una obra literària. El jardí adormit comença d’una manera similar a la mateixa història vital de l’autora: amb la protagonista, l’Iris, deixant la seva vida a Londres i trobant refugi i consol a un poblet de l’Empordà gràcies a una oferta de feina molt misteriosa. Acanvi d’un petit sou i exigint com a requisit que qui s’hi apunti no sigui una persona "alegre ni curiosa", es demana fer reviure un jardí descuidat del municipi fictici de Fontallac. En aquella oferta d’aparença ingènua, l’Iris veu un raig de llum per enfrontar-se a una càrrega molt dolorosa que arrossega des de fa anys.

"Jo havia fet aquest procés de decidir deixar-ho tot, m’havien ofert una feina en un banc de Londres amb un bon sou, i quan vaig començar la feina vaig veure que tot era gris. Vaig entendre que aquell no era el meu lloc", explica Gracia. Va anar-se’n i va arribar a un petit poble de Ripoll. Tot i els treballs que va tenir per subsistir, assegura que "vaig ser molt feliç".

Un cop va tornar "al sistema" i va tenir fills, va aconseguir tenir una feina fixa amb el doctorat. Llavors, va haver de fer front al diagnòstic del seu fill.

Durant tres anys, ha estat escrivint i dedicant-se als seus fills. Va descobrir el món de les plantes en unes classes al centre cívic. Cada setmana en descobria una, i no només les més idíl·liques. "De primeres, quan em van dir que pintés ortigues, em vaig sorprendre, però després vaig reflexionar sobre les coses bones i dolentes de les plantes: poden ser curatives i poden posar-te malalt o fins i tot matar-te", assegura. Aquell exercici creatiu va acabar-se trenant en una història introspectiva en què la protagonista desconnecta de tot per connectar des de dins i cap a fora amb un jardí que a poc a poc ha de fer reviure amb plantes d’espígol, berbena, farigola, llibagosc i calèndules amb l’ajuda del propietari de la casa, en Marc, que com ella, té els seus propis fantasmes.

La dictadura de la perfecció

"El que li passa a l’Iris m’ho sento molt propi perquè a mi el que em movia mentre pintava era aquella part perfecta de mi mateixa que exigia que fes el que s’esperava d’una dona", explica l’autora. El missatge de l’obra, que comença cada capítol amb la presentació d’una flor que deixarà un missatge, és clar: "sigues qui vols ser, la natura ja és això", expressa Gracia. "Apel·lo a què el lector recordi el salvatgisme que portem dins, aquesta proximitat al que som, a estimar-te davant la ideologia del perfeccionisme" subscriu. Gracia s’emmiralla en aquesta culpa que sent l’Iris, i que neix d’una mena d’idealisme que ens obliga a ser "perfectes com a dones i a nivell professional", indica. "No som això, si a la gent no li agrada com som i ens hem d’apartar per retrobar-nos, doncs s’ha de fer", conclou.

Subscriu-te per seguir llegint