José María Goñi, autor de la novel·la 'La Española de Montmartre': "La vida de la meva àvia és una història de pel·lícula"

"Mentre escrivia aquesta història, plorava", admet José María Goñi. La història de què parla és la de la seva àvia Francisca Calpe que, de néixer en el si d’una família de pocs recursos en un petit poble de Castelló, Montanejos, va acabar vivint l’any 1909 al mític Bateau-Lavoir, en ple cor de Montmartre, a París, participant dels moviments culturals d’aquell temps i compartint amistat amb artistes com Max Jacob, Apollinaire, Picasso, Juan Gris o Aristide Maillol, però sobretot amb Fernande Olivier, María Blanchard, Clotilde Narcisse o Isabel Güell, marquesa de Castellodosrius i besàvia de la dissenyadora Ágata Ruiz de la Prada. Tot això i més va ser amagat fins que l’última de les seves filles, Carmen, a noranta anys, va desvelar el secret que ara Goñi ha compartit, amb la benedicció de la resta de la família, a la novel·la La Española de Montmartre (Bookman).

"Aquest llibre és un homenatge no només a la meva àvia sinó a totes aquestes dones que han pagat un preu molt alt per esgarrapar una mica de llibertat", reconeix l’autor qui no ha deixat de rebre tot de missatges de lectores que l’han llegit i que li expliquen "coses tremendes". José María Goñi és del parer que "a l’Espanya profunda hi ha històries que no s’haurien d’oblidar; aquesta memòria oral, que sobretot conserven les dones, està a punt de desaparèixer". No ha estat així amb la vida de la seva àvia que Goñi qualifica "d’història de pel·lícula". I és que, malgrat que la família ja intuïa que amagava algun secret, no esperaven que fos de tal magnitud. La recerca va donar veracitat a tota la confessió i arguments per escriure aquest llibre que, la setmana passada, Goñi va presentar al Sindicat de Cabanes, en un acte del Club de Lectura.

Contra els convencionalismes

No és estrany que José María Goñi fos convidat a l’Empordà perquè aquest va ser un escenari crucial dins la vida de Francisca Calpe qui, gràcies a les últimes voluntats del seu pare abans de morir molt jove, va aprendre a llegir i a escriure tot i les reticències de la mare. "Per a ella, les filles eren el més important, però, dins la seva mentalitat, pensava qui voldria casar-se amb una dona que sabés de números i lletres. Les dones, en aquell temps, estaven destinades a la procreació, a tenir cura dels marits, els fills i les vaques", comenta Goñi. Francisca, però "des de petita es va rebel·lar contra els convencionalismes que pesaven sobre la dona" i això la va dur a abandonar la casa familiar per anar-se’n a Barcelona on va conèixer al pintor Carlos Túrrez, exalumne de l’Escola Moderna, l’amor de la seva vida, just els dies de la Setmana Tràgica. "Ell estava en recerca i captura, però se n’enamora i fugen", explica el seu net. En el camí de l’exili, que Goñi descriu amb un alt nivell de detall, arriben amagats en tren a Peralada i d’allà a peu fins a Espolla on el mestre Antoni Balmanya i la seva dona els rescataran. "Abans la gent s’ajudava molt", diu l’autor.

"La Belle Époque era molta misèria, menjaven si havien venut algun quadre"

La parella passarà la frontera per Requesens, fent camí pel Puig Neulós fins a arribar a Ceret on Gustave Violet els parlarà de Montmartre. Ja a París, Aristide Maillol els adverteix de la "voracitat" d’aquest lloc, però serà aquí on Francisca prendrà consciència de la seva feminitat i erotisme. A Montmartre se la coneixerà com La Española. De fet, el retrat que li pinta María Blanchard, "gran dama del cubisme europeu", que es conserva al Museu d’Art Modern de París, porta aquest títol i capta el rostre de Francisca just quan acaba de perdre la seva primera filla, Amélie, a causa de l’extrema pobresa en la qual vivien. "La Belle Époque era molta misèria, menjaven si havien venut algun quadre", assegura Goñi. El llibre, doncs, mostra les llums i les ombres, l’anarquia i la vida festiva. Un dels valors de la novel·la, admet l’autor, és que "fins ara la història de les avantguardes parisenques l’havien explicat els homes i ara es mostra sota la mirada d’una dona". En aquest sentit, el llibre està narrat en primera persona, la veu de Francisca, un exercici que, assegura Goñi, "no ha estat fàcil d’aconseguir". Per a ell, "Francisca representa la dona que busca la llibertat, la independència, però que les estructures socials dominants l’atrapen entre el que desitja i el que li és permès". D’entre les grans amistats que va tenir Francisca Calpe hi ha Fernande Olivier, dona i model de Picasso, qui, en una ocasió, li va confessar com l’artista "gaudia humiliant-la, com allò li provocava plaer".

La Española de Montmartre

Autor: José Maria Goñi

Editorial: Bookman

Pàgines: 344

Preu: 21,75 euros

Després d’unes inundacions, l'any 1914, a les portes de la Gran Guerra, deixen París i s’instal·len un temps a Burgos i Madrid. Francisca, però abandona Carlos "conscient que mai serà un bon pare" i torna, amb una filla acabada de néixer, al poble, a casa la mare. Ho fa a peu i en unes condicions extremes, però, de nou, la solidaritat de la gent les salvarà. Al poble la mare acceptarà tenir cura de la nena, però li exigirà que cerqui un marit per casar-se i faci les paus amb Déu. Francisca tornarà a Barcelona i treballarà com a dama de companyia d’Isabel Güell a qui va conèixer a Montmartre. Al cap de quatre anys, "quan Francisca ha de triar entre la seva filla i continuar fent de dama de companyia de Güell, viatjant per Nàpols, Roma i París, opta per la seva filla", explica José María Goñi. Les seves creences la duen a acceptar un casament de conveniència que li organitza "el capellà de la colònia Güell". Al marit, que coneixerà tots els seus secrets, li "preocupava l’honorabilitat de la família i li exigeix renunciar als seus amics, que mai se sabés la seva vida anterior o que parlés francès". Ho va fer, va deixar enrere el seu passat, entre ell cinc volums d’un diari personal que havia escrit i que no han aparegut, encara.

Subscriu-te per seguir llegint