Mercè Donat: "La gent gran de Cadaqués són un exemple de fortalesa"

Mercè Donat és, des de fa un parell d'anys i després de superar unes oposicions, la tècnica de Cultura de l'Ajuntament de Cadaqués. Abans, però havia tingut la seva pròpia empresa d'esdeveniments i havia fet guiatges com a guia històrica professional que és. L'any 2018 va engegar un seguit d'entrevistes amb una companya amb la voluntat de recopilar històries del poble, però molt abans, explica, ja en feia ella amb paper i bolígraf. "Aquesta forma de conèixer i reconèixer sa història del nostru territori m'interessava de feia molt de temps", comenta. En entrar a treballar com a tècnica es va topar amb aquest projecte de reconeixement de la història local i, amb el suport d'un grup d'estudiants de la Universitat, van començar el 2023 una sèrie d'entrevistes personals, de primer entorn la pedra seca, i ara molt més àmplies, tota una aventura que encara avui continua.

Com viu aquest projecte?

Amb molta il·lusió perquè és quelcom que ja havia començat feia molts anys enrere, amb el Covid. Pots considerar que un lloc petit com Cadaqués, quan entrevista a sa seu gent, et dona una visió de l’important que és cada vida, de cada persona, en el seu moment. Vaig començar pels més grans, els que tenien entre 90 i 100 anys que han viscut, molts d’ells, la guerra, la postguerra, molts tenien oficis que ja no existeixen o han viscut en masos que s’han abandonat. És com entrar dins un món desconegut.

Com la reben?

Al principi sorpresos quan els hi pregunto pels seus orígens, perquè no entenen què poden explicar si són persones normals i corrents, però després, de mica en mica, molt bé. És una feina bonica.

És un material que era necessari recollir, no?

Jo crec que fos necessari d’abans que d’ara. El que estic recollint jo ara està bé i serà bonic, quan es faci, es recull, quedarà a l’arxiu històric i faci l’arbre genealògic de cadascú, però crec que se’ns han escapat molts valuosos. També hi ha hagut moments en què s’han fet entrevistes o gent que ha escrit coses i que no se’ls hi ha preguntat o no han pogut preguntar-se certes coses, però sí, realment és una tasca molt interessant. També ells recapitulen i jo els hi faig sa pregunta final: què recordes, què és el que més estima tens de quan eres petit.

Va amb un guió marcat?

No, és una conversa. Jo comenci sempre amb el seu nom, quina anys van néixer, si recorden noms dels pares, mares, avis i així, i els faig un petit arbre genealògic. A partir de llavors, que és el moment en què ens posem les càmeres i l’àudio, és una conversa entre sa persona gran i jo. D’allà me’n vaig normalment a sa casa, al carrer on van néixer, si encara té el mateix nom, si viu sa mateixa gent, si recorden dels seus veïns, dels seus oficis, dels seus parcs, de quines botigues anaven a comprar, si feien ses veremes, si tenien olivassos, tot el que és relacionat amb Cadaqués, amb ses festes.

Està essent un aprenentatge?

Absolutament, sí. És un aprenentatge de com accepten aquestes persones sa seu vida, perquè han arribat de tan grans acceptant moltes coses molt dures, molts d’ells, acceptant una realitat que els ha canviat molt de quan van néixer, el que han vist, el que ha arribat, n’hi ha que inclús fan funcionar es telèfon mòbil. Com accepten i com s’estimen molts sa seu vida i sa vida de sa seu família. Molts d’ells són excepcionals. És una lliçó de vida per mi, sí.

Alguna d’aquestes històries l’ha colpit especialment?

Hi ha coses que realment et sorprèn molt. A vegades per riure, perquè hi ha coses que dius, ostres, hi ha hagut tanta humilitat, vivint amb tan poc... Per exemple, ses sabates era un bé preuat i dos germans amb els primers estalvis que havien tingut, a prop de l’any 1955 o 1956, havien anat a comprar unes sabates a Roses. I quan els diuen que les que porten, que estaven foradades, ja les podien tirar, ells no volen fer-ho. Clar, no han anat mai a comprar ni res, llavors queden sorpresos, els hi tiren les sabates i ploren quan tornen, perquè allò encara tenia vida, podien canviar ses soles, perquè tothom sabia fer de tot, tot servia. En aquest cas, han de tornar gairebé descalços per no fer mal a les altres, perquè aquestes eren, diguem, per anar a ballar gairebé. En l’últim moment se les col·loquen. També hi ha coses de tristesa, de persones que t’expliquen com a la Guerra Civil es traeixen famílies. Aqui es va morir un mestre molt estimat, el mestre Tassis, i recorden alguns com el maten, com el traeixen, com ell confiava tant en sa gent i algú o alguns el traeixen, i com fan coses realment horribles i com això queda marcat al llarg de la història.

Tots aquests relats els pot anar unint.

Clar, perquè saps coses, vas relacionant, i veus que hi ha famílies que encara viuen a Cadaqués, els nets que són cosins segons es parlen i no hi ha aquell rancor i això està bé. Potser algunes famílies no ho fan, però jo això no ho he conegut.

Escoltar les històries de superació d'aquestes persones l'ajuda?

Molt, molt. Tinc molta força, molta alegria. Veure com s'estimen i com t'estimen, perquè realment quan te'ls portes a casa seu t'estimen i t'expliquen. A vegades has de repetir perquè dius, és que m'agradaria continuar aquesta història i et tornen a deixar entrar o gent que te porten al seu olivar on ha sigut el seu terreno de vida, de refugi. No volen anar a casa seu perquè ara viuen en un pis i no volen viure en un pis, ells la seva vida és aquelles oliveres... Sí, realment és molt agraït, soc molt afortunada.

A vegades fa falta també escoltar, protegir aquests records i aquestes vides.

Sí, quedarà això de tots ells. A Cadaqués o a qualsevol poble del món, s'han viscut uns moments de transformació des dels anys 50 i 60 de tanta rapidesa que ells ens estan donant un exemple de fortalesa, del que era l'important, que amb poc es pot viure, que tots tiraven endavant i que per molt que passessin coses sempre eren tots una unió, que celebraven tot el que podien, que cantaven sempre, que ballaven. Alguns, quan els hi fas l'entrevista, canten, és molt maco.