Rosa Font, escriptora: "El desig és el motor de la vida, l'impuls de l'ésser per continuar existint"

Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957) és una de les veus poètiques més importants del país. Avui dia té publicades quatre novel·les, tres antologies i tretze poemaris. El darrer que acaba de sumar-se és Poema del desig (Proa), on la creadora empordanesa afronta el repte de traçar, amb paraules, aquesta pulsió que ens fa ser tan humans. Aquest divendres 13 de febrer, a les set de la tarda, té previst presentar el llibre a la Fundació Valvi de Girona on conversarà amb Lluís Lucero. Tot i que encara no té data, no descarta fer-ho també a Figueres i a Barcelona, escenaris on sempre ha presentat els seus llibres. Rosa Font entén que l’autor ha d’acompanyar, en tot moment, a la seva creació, donar-li ales, perquè si no corre el risc que quedi aparcada o, pitjor encara, que ningú en parli.

Diria que en poesia es manté un nucli resistent, però no creu que costa més arribar als lectors?

El públic que va a un recital de poesia aquí, a Girona, sempre és més o menys el mateix. O una presentació d'un llibre de poesia, també. Una mica és com els poetes que llegim als poetes.

Ho pot acabar d'entendre? Perquè la poesia és el que destil·la més les emocions.

Hi ha un tipus de poesia que sí, tot i que, depèn perquè també hi ha moltes menes de poesia: una de més racional que juga més amb el llenguatge, i després hi ha aquesta poesia que sí, que és més emotiva i que parla sobretot de les sensacions, les emocions, les impressions que causen les coses. Però també hi ha molta varietat.

En la seva obra poètica, vostè ha abordat els grans temes: l'amor, el pas del temps, la mort i ara el desig, però aquest també ho és, un dels temes essencials?

Oi tant. De fet, té tants aspectes, el desig, és tan multifacial, podríem dir, que, és clar, és difícil d'abordar. Al Poema del desig he parlat, bàsicament, del desig amorós, però el desig té molts vessants i penso que és el motor de la vida. Baruch Spinoza, que cito al principi, diu: “l'essència de l'home és el desig”. Realment és això. El desig és l'impuls de l'ésser per continuar existint. Sense el desig, podríem dir, potser no existiríem. I, bé, jo penso que sí que és el gran tema. En aquest cas, potser una mica continuant amb el llibre Esquerda, que és un dels últims a part de Temps el·líptic, he volgut fer un poema unitari. Tot i que l'estructura és fragmentària, perquè inclou poemes curts, és bàsicament un llibre unitari, que té aquestes set parts que constitueixen un itinerari, l'itinerari del desig amorós, podríem dir, des d'un inici fins a un final que preludia el retorn, però passant pel que és el neguit de la tempesta, el que és la nit, podríem dir, la foscor en el desig.

En una entrevista anterior em comentava que l'escriptura va lligada a cada etapa de la vida. Aquest era el moment que havia de néixer Poema del desig?

Ara que m'ho dius, és veritat, jo ho crec això, perquè bàsicament escric per necessitat vital. Així com dèiem abans que Spinoza parlava del desig com a impuls per viure, doncs també per mi l'escriptura és aquest impuls per viure. I suposo que sí, que el desig havia d'arribar ara, perquè era una mica com anar a l'altre, diríem, pol de l'existència. Un és la mort, que en vaig parlar a Esquerda, i l'altre és aquest desig, que és el contrari de la mort. És el desig de viure, de sentir, d'apassionar-se per les coses, i d'una passió que, a més a més, engendra la paraula.

Aquest llibre és un espai literari en què el desig és el motor de la paraula, el motor creador"

La paraula és un aspecte que vostè ha volgut destacar.

Per mi, aquest llibre és un espai literari en què el desig és el motor de la paraula, el motor creador. En aquest sentit, hi ha aquest paral·lelisme entre la pulsió d'estimar i el desig d'escriure. La pulsió del desig, perquè el desig també és això, i l'impuls de l'escriptura, que jo crec que van molt lligats l'un amb l'altre. Aquest desig com a pulsió interna, que és també l'escriptura, per mi.

Com Esquerda, Poema del desig és un sol poema dividit en un viatge de set dies. Aquí el set és important, crucial, diríem, perquè té molts significats.

Si mirem la religió cristiana, en el Gènesi ja es diu que Déu va crear el món en sis dies i el setè va descansar. El set es fa servir a l'Apocalipsi no sé pas quantes vegades i representa el Tot. En la religió cristiana, el set és una mica el tot, és la unitat, en majúscules. En el cas del món dels egipcis, representava la vida eterna. Això m'ha guiat una mica, perquè jo també necessito, quan escric, estructurar-me mentalment i aquesta és l'estructura que m'ha guiat, en principi. Però escriure sobre el desig és un repte i, segons com, pot semblar que hi ha una gran ambició, o que m'he volgut passar de llesta, per dir-ho col·loquialment, però no és això. He agafat el repte de la filòsofa Maria Zambrano que deia: “El que no es pot dir és el que s'ha d'escriure”. I és veritat. Costa molt parlar de segons què, perquè el llenguatge és limitat, i nosaltres tenim aquesta eina. Els que escrivim, els escriptors o els poetes, no sé si em puc dir poeta, doncs, tenim només aquesta eina, que és el llenguatge. Era una mica un desafiament. Realment puc parlar del desig? Jo em plantejava: en aquest món de la realitat virtual, existirà el desig? És a dir, existirà la pell, el desig del cos, de la pell, de la mirada? Quin valor tindran en aquest món virtual? Pensava, potser només serem simples imatges en una pantalla. O serem com éssers que no tenim buits de sentits i de sensacions. Era això, plantejar-me com seria el desig en aquest món.

Jo espero que no sigui així.

Jo també (riu). És que si no, ja no viuríem, no?

Potser ja no seríem ni humans.

Ara, ara. Però, és clar, no sabem què ens espera. El món és bastant un interrogant. Ara, ja no és potser la realitat virtual de fa uns anys, ara és la IA i ves a saber a què ens portarà.

En aquest Poema del desig, el mar és el medi per on naveguen els seus versos.

Sí, perquè vaig pensar que aquesta simbologia del mar m'acostava molt a la figura de l'úter, com un úter immens. I dins d'aquest úter immens hi ha els amants que naveguen, naveguen amb una barca, que és un espai tancat, una mica allunyat del món. El fet que fos la barca aquest símbol de l'espai en el qual es mouen els amants, doncs ja em permetia també allunyar-me de tot el que és el món exterior i centrar-me, sobretot, en la història del desig amorós. Per això, el mar em servia per explicar aquesta relació.

La simbologia del mar m'acostava molt a la figura de l'úter, com un úter immens on els amants naveguen"

En el poemari inclou múltiples referències d'autors que són els seus autors.

Sí, perquè són els llibres que llegeixo i que rellegeixo, i són llibres que d'alguna manera o una altra m'han marcat o poetes que he seguit amb interès. Hi ha, doncs, Iannis Ritsos, Iorgos Seferis, la mística Hadewijch d’Anvers, Simone Weil, sobretot.

També trobem un fragment d’Al far de Virginia Woolf i del Poema sense heroi d’Anna Akhmàtova.

Exacte, són, per mi, grans poetes o grans escriptors. També el Càntic dels Càntics, que és un llibre clau per parlar del desig amorós, en clau mística, potser, però, en definitiva, hi ha molta fisicitat en el Càntic dels Càntics. En el Llibre de Job.

Fins i tot, esmenta cants egipcis.

Sí, Cants de Gran Joia que recull Segimon Serrallonga, un poeta de Vic que va escriure un llibre que, per mi, és molt important, Versions de poesia antiga, i dintre d'aquest hi ha els Cants d'amor egipcis que també fan referència a la història de l’amor immersa en un espai natural, que és un espai de fusió amb el tot, amb la natura, un espai una mica també de dissolució del jo.

D’alguna manera, fa un viatge en el temps connectant veus.

Sí, és el viatge del desig o del desitjar, que és aquest doble impuls que explica Simone Weil, que diu que desitjar és aquest doble impuls en què sortim de nosaltres mateixos per tornar a nosaltres novament, però ja hem canviat, ja ens hem transformat, ja no som el que érem. En aquest sentit, també em trobo interessant aquesta idea del viatge del desig, del jo cap als altres i el retorn que hi ha dels altres cap al jo, però pensant que durant aquest viatge d'anada i tornada hi ha hagut una transformació.

Poema del desig

Autora: Rosa Font Massot

Editorial: Proa

Pàgines: 96

Preu: 17,90 euros

Cada un dels set dies l’obre amb un fragment de prosa poètica. És un recurs amb el qual convida a reflexionar?

Això em servia per situar cada un d'aquests set poemes, de manera que, a partir de la cita, doncs, anava construint la prosa poètica, i aquesta prosa poètica introduïa els set poemes de cada cant.

Només obrir el poemari, però el lector es troba amb una il·lustració de Joan Tibau.

És el meu marit. Li agrada dibuixar i, a més, és una persona que, quan anem als recitals, dibuixa els poemes que sent. És a dir, va escoltant els poemes i els dibuixa en aquell instant. És una cosa molt curiosa perquè ho fa amb una ploma de tinta negra. Té aquesta capacitat. En aquest cas, doncs, ha il·lustrat aquest llibre amb una mena de barca, un dibuix que pretén suggerir com la poesia perquè la poesia també ha de suggerir més que no pas dir.

Vostè combina la poesia i la narrativa, però potser se sent més còmode amb la poesia.

Potser és perquè, és clar, jo sempre he escrit més poesia que no pas novel·la i quan escric una novel·la, llavors també s'hi veu aquest alè poètic. És inevitable.

Subscriu-te per seguir llegint