Roser Rius, expresa del tardofranquisme: "Ens van torturar, vam anar a la presó, però no ens van vèncer"

Per a l’escriptora i il·lustradora Roser Rius (Barcelona, 1947), l’Empordà sempre ha estat un lloc central i, sobretot, Palau-saverdera on va néixer el seu company, Martí Caussa. Dissabte passat Rius va tornar, en concret, a Can Laporta, a la Jonquera, per presentar un dels llibres més especials que ha fet mai, Memòria dibuixada (L’Avenç) amb el qual recorda passatges foscos viscuts en pròpia pell l’any 1974 durant el tardofranquisme: les tortures que va patir a la Dirección General de Seguridad, a Madrid, i els catorze mesos reclosa a la presó de Yeserías. Amb aquest llibre, doncs, recupera aquelles vivències a través de cartes i dibuixos fets a la presó, una experiència que no va minar ni les seves conviccions ni la militància política, tampoc les del seu company, també empresonat, en aquest cas, a Carabanchel.

Roser Rius admet que Memòria dibuixada no és un llibre que tingués pendent com una qüestió personal sinó que l'ha volgut fer ara "perquè això va passar i pot tornar a passar. La majoria de la gent que vam viure aquella època en vam parlar poc si no era en l’àmbit familiar o d’amics, perquè la societat, durant tots els anys de la transició i posteriorment, se n’havia desentès i, fins i tot, s’havia tirat pedres perquè no es recordés". Fa uns quinze anys, gràcies a persones que encara tenien familiars enterrats a les cunetes, "van iniciar la lluita per recordar que a la guerra hi havia hagut vencedors i vençuts i que, a aquests últims, només els havia quedat la repressió". Així van constituir La Comuna d’expressos del tardofranquisme i, un a un, van presentar més d’un centenar de querelles contra els seus torturadors. Avui cap d’aquestes ha prosperat, però ella creu que s’han de continuar posant perquè és una manera d’alçar la veu per tots els que, malgrat estar-hi d’acord, no ho han volgut fer per no reviure tot allò.

La il·lustradora reconeix que ni ella ni la resta dels seus companys van patir traumes. "Ens van torturar, vam anar a la presó, però no ens van vèncer. Érem forts i vam continuar lluitant, però, en alguns moments, no tenia sentit parlar-ne per com estava la situació al país", argumenta. Ara, ella ho fa, sumant-se a altres iniciatives de memòria, perquè "hi ha persones àvides de saber, tornes a ser un testimoni no individual sinó el reflex d'una experiència viscuda per altra gent lluitadora dels anys 70". Rius reconeix que la transició va ser de tot menys pacífica, com s'ha volgut vendre. "Ben aviat van començar a haver-hi morts. Entre els anys 1976 i 1978 van ser brutals. Nosaltres acabàvem de sortir al carrer i de seguida ens vam adonar que la repressió continuava essent brutal, que potser no hi havia tantes detencions, però es feien barbaritats. No hi havia penes de mort, però sí assassinats per l'esquena", confirma tot recordant al jove de vint anys Teófilo del Valle que va perdre la vida el febrer de 1976 a Elda, durant una manifestació.

"La majoria dels que vam viure aquella època en vam parlar poc; la societat se’n va desentendre"

A Roser Rius i Martí Caussa, que aleshores militaven a la Lliga Comunista Revolucionària, els van detenir, junt amb sis companys més, l’octubre de 1974 acusats de propaganda i associació. Tots vuit van patir tortures a l’edifici de la Dirección General de Seguridad, tot i que Martí Caussa ja va ser agredit al carrer, al barri obrer d’Usera on vivien. "Ell va arribar a la presó fet un eccehome, com deia la meva sogra", rememora Roser Rius qui el va veure passar, en aquest deplorable estat, per davant de la seva cel·la. "A mi encara no m'havien pujat a dalt ni m'havien fet res, però em vaig posar a cridar i van dir que jo no tenia cap dret allà, que callés", explica. Tenir "una certa educació antirepressiva davant la tortura", afegeix, els va salvar. Això no li va estalviar les agressions físiques i psicològiques. "Els cops més forts", explica, els va rebre per part d’Antonio González Pacheco, conegut com a Billy el Niño: "Em va emmanillar agenollada a un radiador i em va picar els peus amb l’ànima de ferro d’una porra que encara era més dolorosa. Aquella va ser la pallissa més grossa que vaig rebre". Després va passar davant d’un jutge que, quan ella li va fer evident el seu estat -"no podia ni caminar, anava descalça, les sabates no m’entraven"- li va etzibar: "Més que li haurien fet".

Les cartes i els dibuixos que ara publica van néixer dins la presó. Cada setmana només podia escriure dues cartes: una, per a la família i l’altre per a en Martí. En total es van escriure més d’una setantena de missives cada un. Respecte als dibuixos, Roser Rius recorda que sempre havia dibuixat i que a dinou anys ja va fer el seu primer llibre d’il·lustracions. "Havia compaginat l'ensenyament com a mestra de plàstica i amb nens molt petits, des dels setze anys i sense tenir títol, amb la il·lustració", comenta tot remarcant com d'important ha estat sempre el dibuix a la seva vida, "tot el que sigui expressar-me plàsticament". A la presó va tenir-ne sort. Els seus germans li feien arribar material i ella dibuixava molt. No només per comunicar-se amb en Martí sinó per establir llaços amb altres companyes preses a les quals retratava o els regalava dibuixos. "Amb algunes potser estava ideologicament lluny, però personalment ens vam acostar, vam conviure i ens vam ajudar molt mútuament", rememora. D’aquests, Roser Rius en conserva prop d’un centenar, una setanta dels quals surten al llibre.

La família, com a suport

La il·lustradora reconeix que ella, en aquells catorze mesos, no va patir cap crisi. Creu que el fet de tenir aleshores 27 anys i ser ja "una persona bastant madura i polititzada" va ser una avantatge. També gaudir del reforç de la família. "Havia pensat posar-me a estudiar allà dins, fins que se'm va treure del cap veient les comdennes a mort i l'estat de Franco. Ens vam omplir d'esperança, pensàvem que no tardaríem a sortir". Els últims mesos, des de l'estiu fins a desembre, va ser el pitjor moment. Davant les comdemnes de mort van iniciar una vaga de fam, van escriure, van lluitar. "Dibuixar em va ajudar també, era una forma d'expressar el que no podia dir perquè les cartes i les comunicacions eren censurades en castellà, fins i tot, amb algunes companyes, com les vasques, per d'on veníem no ens enteníem". Roser Rius es refereix a la qüestió nacional, tot i que ella aleshores no era independentista, però des de petita havia viscut que Catalunya era una nació amb una llengua maltractada. "No entenien que volguéssim parlar català i ens emocionéssim escoltant Pau Casals".

Memòria dibuixada

Autora: Roser Rius

Editorial: L'Avenç

Pàgines: 184

Preu: 24 euros

Respecte a la memòria històrica, Roser Rius convé que s’ha millorat, però és una qüestió que no s’ha resolt del tot. "La reparació seria, bàsicament, acabar amb la impunitat de tota aquesta gent. Que encara que estiguin morts, reconeguessin què va passar, que eren crims contra la humanitat. Que en aquest país va haver-hi una insurrecció militar completament il·legal que va acabar amb un sistema democràtic, la República, i que la gent que va lluitar contra aquesta dictadura il·legal tenien la raó i el que es va fer contra d'ells és el que hauria de tenir forma de reparació judicial. Les comdemnes sofertes eren il·legals ". Aquest missatge és el que Roser Rius vol fer arribar ara, sobretot als joves, perquè "ells són el futur, nosaltres som ja els que marxem". Tot i el que ha viscut, l'autora es reafirma assegurant haver tingut "molta sort a la vida, he trobat molt bona gent, molt vàlida que m'ha ajudat molt i a la qual també he pogut ajudar; contenta del que m'ha tocat viure, no me'n penedeixo".

Subscriu-te per seguir llegint