Joan Marmaneu, actor: "Quan el públic s’emociona amb tu, això et llança i fa entregar-te al cent per cent"

Després d’uns mesos de pausa, l’actor figuerenc Joan Marmaneu (1994) torna a posar-se a la pell de l’Eugeni, un jove que, la mort sobtada de la mare, el confronta amb la seva pròpia mort. L'obra a la qual ens referim és Com es moren els ocells, el seu primer monòleg escrit i dirigit per Oriol Morales que, aquest divendres 6 de febrer prendrà vida dalt de l’escenari del Teatre El Jardí de Figueres, en dues sessions seguides: a les sis de la tarda i a les vuit del vespre.

És molt dur recuperar una obra després d’un temps sense fer-la?

Sí, hi ha coses que m’he hagut de revisar del text una altra vegada perquè no me’n recordava, però l’altre dia vam fer un assaig amb l’Oriol i en moltes coses el cos t’hi va. Com ha estat un procés d’assaigs que, vulguis o no, ja el tens dintre, un cop t’hi tornes a posar surt sol pràcticament. També és curiós i interessant tornar a fer una obra després d’un temps, en aquest cas poc temps, o després d’anys perquè tot sembla que estigui una mica més reposat, tot canvia una mica.

En una entrevista anterior, em comentava que quan treballa un personatge sempre busca en què se li assembla i en què no. Ha estat difícil en aquesta ocasió?

Aquest monòleg, que parla de la mort de la mare del protagonista, és a dir, un moment delicat, dur, que tant ho hagis viscut personalment com no, imaginar-te què representa o què ha de ser, és una cosa complicada. Però sí que és veritat que tampoc hem volgut centrar-nos molt a parlar sobre el dol o com viu el personatge tot aquest procés horrible, que és que es mori la mare, sinó que ens servia com a excusa per parlar de què fer després, adonar-se que un també es morirà, que és el següent i, per tant, què puc fer amb la meva vida ara que estic viu, què puc arreglar. Hi havia un punt de llum, una cosa potser més de vital, de buscar l’amor, de fer balanç i veure què he estat fent fins ara i potser canviar algunes coses. Això ja ens treia una mica aquesta part potser més feixuga o més trista de la mort. Que sí que hi ha molta tristor, evidentment, però també és una obra una mica vitalista, que intenta buscar això dintre de la foscor.

Amb la mort de la mare, l’Eugeni pren consciència que ell també morirà. No sé si vostè ho havia pensat abans de fer el monòleg?

Realment hi havia pensat algunes vegades, i ara, que tinc 31 anys, potser més. També per temes de feina, perquè abans de fer aquesta obra vaig estar uns anys treballant com a orador a funerals laics a Barcelona i va arribar un moment que la mort formava part de la meva quotidianitat i moltes vegades em plantejava la meva pròpia mort o la de la gent del meu voltant. I llavors va arribar aquesta obra.

El primer cop que la va llegir, què li va provocar?

Em sembla un text preciós. És dur, perquè, des d’un principi, explica que l’Eugeni, el protagonista, rep una trucada de la seva tieta dient-li que la seva mare s’ha mort, però tampoc li diu d’una manera massa delicada. És, doncs, tot aquest viatge que fa ell al poble de la seva mare, un tornar als orígens. Em vaig sentir molt identificat, perquè ell és un noi que ha fet la seva vida a Barcelona, com jo, que ja fa uns quants anys que hi visc també i a vegades penso, ostres, què seria tornar a l’Empordà de cop i volta? Establir-me i fer la meva vida? Em va ressonar de moltes maneres diferents, ja fos per la mort, pel fet de tornar als orígens, al poble... L’Oriol també em va començar a presentar el seu text durant el confinament, un moment en què estàvem tancats a casa, i em vaig plantejar molt si estava fent bé quedant-me a Barcelona, si hauria de canviar de lloc perquè la vida, el capitalista ens porta a fer moltes coses i no parar mai. Ben aviat, aquell text em va enamorar, em va atrapar i em vaig sentir molt identificat en moltes coses. L’Oriol té una manera molt bonica d’escriure fent servir elements de la natura i unes metàfores molt boniques.

És el seu primer monòleg. Com és estar sol a escena amb un text així?

He de reconèixer que, al principi, em feia una certa por, més que res per aquesta cosa que a vegades tenim els actors de quedar-nos en blanc enmig d’escena. Si fas una obra amb altres persones, penses que algú et podrà salvar, però amb un monòleg ets tu sol. Pensava que si em passava no sabia si podria sortir-me’n. Aquest és un monòleg en què parlo directament als ulls dels espectadors i això és molt interessant i molt bonic a la vegada. A més, és un text molt viu, molt canviant, que cada dia, cada funció, pot ser diferent. Evidentment tenint consciència de per on he de passar, a quin lloc està el meu personatge i què li passa en cada moment. Això no pot canviar, però sí que a vegades hi ha potser més emoció, més record cap a la mare, potser més enuig o més malenconia.

L’espai reduït, proper, íntim també deu ajudar.

Sí. Com dir: ara esteu tots aquí amb mi i us vinc a explicar el que m’ha passat i com em sento. Sí, té molt d’explicar una història, hi ha aquesta cosa d’intimitat, de proximitat, de caliu.

M'ha semblat que és un muntatge com molt orgànic, de sensacions.

Sí, Mercè Lucchetti ha construït una espècie de tarima gran on juguem i on fem coses. Hi ha com terra, aigua i tenim una espècie de taula de so, com un looper, que puc anar jugant gravant-me amb el micròfon. Hi ha alguna cosa com molt de natura, molt artesanal que m'ho faig jo tot pràcticament. També hi ha càmera en viu, que no és gaire orgànic, però juga tant la tecnologia com la part orgànica també.

Es crea un vincle amb el públic, sent com palpita?

Totalment i, vulguis que no, et modifica. Si de cop i volta, el públic o la persona a qui li estàs dirigint en aquell moment alguna frase, se sent incòmoda o ha tingut un mal dia o potser li costa entrar, doncs, això ho notes com a actor i no passa res, però et modifica inconscientment alguna cosa. O si veus un públic entregat, mirant-te, encaminant el que tu fas. I si aquell dia tu, com a actor, no estàs gaire connectat amb el que has d’estar, doncs, tenir el públic que està reaccionant, que està bé i que també s’està emocionant amb tu, això et llança i fa entregar-t’hi al cent per cent. És com a la vida. El teatre és un art viu perquè realment està viu.

Que Oriol Morales l’hagi dirigit també ajuda, imagino.

Molt perquè qui millor per conèixer un text que qui l’escriu, qui millor per poder-li preguntar coses. El diàleg és molt més fàcil. També la manera que té de dirigir, que és molt orgànica i també molt natural. Ens entenem molt, gairebé sense parlar, no fa falta que ens diguem gaires coses que ja ens entenem. També a la vida real.

Aquest text d’Oriol Morales és molt viu, molt canviant i, cada dia, a cada funció, pot ser diferent

Aquí, a Figueres, fa dues sessions. Això és molt esgotador?

Sí. La primera de les vuit es va omplir de seguida i llavors van decidir obrir-ne una altra a les sis perquè la gent la pugui veure també. He de dir que sí, és esgotador, perquè demana molta concentració. Passa el mateix, suposo, en fer una obra llarga, que no n'he fet gaires d'aquestes, de quatre o sis hores. En aquest cas, per sort, és una obra que no arriba quasi a l'hora, és una obra curteta i tindré una altra hora de descans entremig, però, a vegades passa que, de cop, potser la primera sessió va molt bé i vols tornar a repetir allò que t'ha funcionat tant, però a la següent funció, ja no estàs tan pendent del que has d'estar, d'explicar la història. O al revés..

En aquesta pausa que ha fet entre aquesta obra i ara, ha estat treballant en algun projecte nou?

Justament ara estic fent funcions d'un espectacle que es diu Salomé, una obra d'Òscar Wilde, al Teatre Tantarantana, i acabem just aquest diumenge (el passat), i per tant hem estat assajant això aquest setembre. I ara també just he començat a assajar una obra que estrenaré el 6 de març, una obra que dirigeix Oriol Broggi, de La Perla 29, La nit de les Tríbades. És una obra també que ha estat molt curiós perquè diria que va ser la primera que va fer La Funcional Teatre, una companya que sempre ha estat un referent per a mi, sobretot de més jove, de veure’ls a Figueres.

A poc a poc s’ha anat fent un lloc en el món teatral. Fàcil no deu ser.

No, no és gens fàcil i just ara m'han coincidit diverses coses a la vegada, però abans de fer aquest monòleg vaig estar uns anys fent d’orador de funerals. No puc viure encara del teatre, òbviament, però sí que no em puc queixar i cada any, cada temporada, tinc alguna obra o projecte bonic en què puc cobrar bé, un sou a conveni, bé i digne i la resta de l'any anar sobrevivint com es pot i com tothom en aquesta professió que té altres feines, evidentment.

D’orador de funerals ja no.

No, no, això de la mort ja l'he volgut aparcar una mica. Al final era una feina com qualsevol altra tot i que no sabia que existia, però vaig acabar allà. He treballat tant en bars, restaurants, botigues, ja estic acostumat a fer altres coses i tampoc no em puc queixar. Al final, hem de pagar un lloguer, hem de menjar i sobreviure, i és difícil viure exclusivament del teatre.