El dia que un escultor gairebé mata Dalí: "La sang era aparatosa"

Anys 70. És de nit a Portlligat. L’estudi està il·luminat de manera precària, amb dues bombetes dins d’una galleda penjada del sostre. Salvador Dalí demana a un dels seus ajudants que s’enfili per retirar-la mentre ell li aguanta l’escala. L’escultor puja, agafa el recipient… però a dins hi ha un contrapès inesperat. "Pum". Un roc del Cap de Creus cau de cop i impacta directament al cap del pintor.

"La sang era aparatosa, les exclamacions de Dalí van ser molt exagerades", assenyala Josep Maria Forcada al seu llibre L’escultor a cavall de dos segles (2015). L’enrenou va ser tan gran que s’hi va presentar la Guàrdia Civil. La història, tan surrealista com real, l’ha reconstruït recentment el Diari de Sabadell.

L’home que gairebé mata Dalí accidentalment es deia Josep Sobrado Balboa. Era escultor, sabadellenc i un dels col·laboradors més discrets que va tenir el geni de Figueres durant els primers anys setanta.

Una trobada decisiva a Portlligat

La relació entre Dalí i Sobrado comença el 1971. El jove escultor sabadellenc s’assabenta que el pintor busca ajudants i es presenta a Cadaqués amb una escultura d’alumini inoxidable. L’obra agrada a Dalí, però el contacte no es reprèn fins un any després. Aleshores, li fa un encàrrec molt concret: un medalló de noranta centímetres amb els rostres de Dalí i Gala. Sobrado s’encarrega de les cares; Dalí, dels cabells.

Segons explica Forcada, aquest treball marca l’inici d’una col·laboració que duraria un any i mig. Sobrado arriba a tenir un estudi assignat a la casa de Dalí a Portlligat, la coneguda sala dels pianos. Allà treballa en escultures que el pintor anomenava Els cucuts, rostres expressius de personatges de l’Empordà, i en motlles per a pedestals del Museu de Figueres. La influència surrealista és visible en algunes obres seves, com La patinadora sobre gel.

Un artista humil, lluny dels focus

Tot i aquesta proximitat amb Dalí, Josep Sobrado mai no va voler donar importància a aquella etapa. “Dalí va ser important pel meu pare, perquè eren els seus inicis com a artista. Però no en va presumir mai”, explica el seu fill, David Sobrado Valldeperes, citat pel Diari de Sabadell. Aquesta manera de ser explica que la seva mort, el setembre del 2025, als 81 anys, passés gairebé desapercebuda.

I això que el seu llegat és extens: escultures a Sabadell, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, al Museu d’Art Contemporani de Matagalpa (Nicaragua), o monuments a Calders i a Galícia. Durant anys va treballar com a restaurador de monuments, una feina que ell mateix considerava una escola pràctica per perfeccionar el seu art. El 1994, el destí el va tornar a portar a l’univers dalinià restaurant les escultures del castell de Púbol, regalat per Dalí a Gala.

Excentricitats, diners i una amistat peculiar

Dalí, expliquen els testimonis recollits per Forcada, tenia un caràcter difícil i una relació complicada amb els diners. Pagava a Sobrado l’estada a l’hotel i li donava entre vint i trenta mil pessetes mensuals, sovint amb retard, tot assegurant que anava curt de recursos. En compensació, tenia gestos simbòlics: el deixava veure com pintava Gala, el va convidar com a convidat d’honor a la inauguració del Museu de Figueres i el va portar a sopar al Ritz per presentar-lo a empresaris.

També hi havia excentricitats difícils d’entendre, com la "prova de la minyona", deixar diners a la vista per comprovar si desapareixien. A la tercera vegada, Sobrado se’n va cansar i va rebre les claus del majordom, l’Arturo.

El dibuix de Dalí i el marxant francès

Un dia, Dalí va recollir un petit dibuix del terra, el va signar i el va regalar a Sobrado. A Sabadell no en van voler saber res, però l’escultor el va vendre a una galeria de Barcelona. Més tard, el marxant francès Le Conde el revengué per tres milions de pessetes. A la recerca de més obres de Dalí, el marxant es va presentar una nit a casa dels Sobrado, a Sabadell. Se’n va anar amb les mans buides.

Només hi va trobar records. Els d’un escultor humil que va treballar amb un artista genial i imprevisible. I el d’aquella nit surrealista en què, per accident, un roc del Cap de Creus gairebé va canviar la història de l’art.