"Les lletres del disc són com veig el món, el que hi ha és com soc jo, tal com raja"

Fa prop de tres anys, el jove rosinc Yan Ficker va marxar a Alemanya, en concret a Leipzig, per exercir la seva professió: és químic. A Girona, admet, per molt que va buscar, no ho va aconseguir i després d’haver fet classes d’alemany va optar per provar sort. La va trobar ben aviat. En aquest viatge d’anada, que no dubtaria a fer de tornada si sorgís l’oportunitat perquè l’Empordà és casa seva, també se’n va endur el somni d’enregistrar les seves cançons. Un somni que ara ha pogut fer realitat. El disc, que ha autoeditat, porta per títol El crim del segle i inclou dotze peces de creació pròpia. A banda de trobar-lo a totes les plataformes de streaming, també es pot comprar físicament a Discos Quim a Figueres i El Rantell de la Bisbal. La portada és una creació de l’empordanesa Irene Pujol.

Un empordanès per Leipzig. Com viu aquesta experiència?

Molt bé, jo encantat. No estava previst, però va sortir així i va ser bastant ràpid perquè després d’una entrevista per videotrucada fins que em van contractar no va arribar a dos mesos i mig. Aquí, a Leipzig, estic molt bé. Hi ha un moviment cultural molt gran. Cada dia, a tota hora, sempre hi ha un concert en algun lloc o una obra de teatre, l’oferta cultural no te l’acabes.

És a Alemanya, doncs, on ha enregistrat i editat el seu primer disc. Com neix aquesta passió per la música?

Sí, vaig anar a classes de guitarra amb Carles Garcia, des de ben petit, un músic a qui recordo com una persona molt simpàtica, que ensenyava molt bé. Amb ell vaig aprendre molt, teníem molt bon rotllo, una relació bastant propera. En conservo molt bon record.

Qui el va animar a estudiar música?

A mi ja m’agradava en general, però la meva mare coneixia a Maria Àngels Ortiz i a Carles Garcia i els va comentar si em podien donar classes. Van acceptar i vaig començar. En Carles em va ensenyar guitarra i l’Àngels a cantar. Les classes les fèiem a l’Escola de Música Moderna que tenien un local al mercat de Roses.

Més tard, també va tenir una altra professora.

Sí, Sílvia Arnau que em va fer classes de piano. El meu instrument és la guitarra i el piano va ser un intent de diversificar-me, però ha quedat a mitges, la veritat. La guitarra l’he tocada tota la vida i, per a mi, és com escriure.

El disc era un desig arrelat durant molt temps i ha calgut arribar a Alemanya per fer-lo realitat?

A part d’anar a classes de guitarra, en general estava gairebé tot el dia escoltant música. De fet, tota la vida he estat escoltant música gairebé tot el temps. Des de petit somies que, algun dia, arribarà el cd o, més endavant, mp3 o que a Spotify hi pugui haver alguna cançó que sigui teva i fer concerts perquè, quan jo anava a concerts i veia els grups, m’adonava que s’ho passaven bé. Doncs, que jo, aprenent guitarra, era una cosa que també estaria bé aconseguir. Paral·lelament, també em va sortir l’interès per la química i vaig preferir, en comptes d’arriscar-me a intentar fer una carrera professional amb la música, que més o menys ja veia que no seria el més fàcil del món viure d’això, vaig decidir centrar-me més en els estudis de química, que també m’apassionaven molt. Vaig anar a la universitat i la música es va quedar en un hobby, però molt hobby.

"Algunes de les cançons beuen del subconscient, d'haver escoltat aquesta música tants anys"

D’aquí van anar sorgint les cançons del disc?

Algunes tenen molts anys, perquè, de tant en tant, em venia una cançó i l’escrivia i després, al cap d’uns mesos o un any, en feia una altra i les anava guardant. En venir a treballar a Alemanya i tenir la sort de cobrar un sou molt correcte, vaig aconseguir estalviar una mica fins al punt d’aconseguir pagar un estudi de gravació. Vaig dir-me que, ara que podia permetre-m’ho, havia arribat el moment de fer-ho.

Com va anar el procés d’enregistrament a Tonstudio?

Vaig començar a gravar el setembre del 2024, i el vaig acabar de gravar el maig de l’any passat. Entre mesclar-ho i tot va estar llest a l’agost. Finalment, el vaig publicar a l’octubre. Era la primera vegada que gravava en un estudi un projecte propi. Abans, havia gravat alguna guitarra de fons d’alguna cançó d’Àngels Ortiz, però havien estat un parell de dies i ja està. Aquesta era la primera vegada que estava en un estudi on la responsabilitat sobre el producte final era meva. Vaig aprendre molt, va ser una experiència que estaria bé repetir i que recomanaria a molta gent.

Tant les lletres com les melodies són de creació pròpia?

Sí, sí. Algunes melodies i estructures tenen clares influències d’altres grups, beuen del subconscient d’haver escoltat tota aquesta música al llarg dels anys. Així, les he passat pel meu filtre i han sortit les meves cançons.

Quines influències ha tingut?

De Neil Young, que és el meu artista preferit, i després també grups com Pink Floyd, Supertramp, també una mica Mazoni o grups com Obrint Pas, Escape, entre altres, una mica de tot, la veritat.

"Vaig aprendre molt gravant, va ser una experiència que estaria bé repetir i que recomanaria"

El títol del disc, El crim del segle, és contundent.

El títol també està inspirat en un disc de Supertramp, que també es diu així, en anglès, evidentment. I com les lletres anaven una mica d’això, perquè vaig pensar que era una bona idea, que representava força bé el disc.

Veig que les cançons contenen uns quants homenatges als músics que més l’han influït.

Sí, i les lletres són com veig jo el món. En aquest sentit, és un disc molt personal i si tu em vols conèixer, jo soc així. El que hi ha en el disc és el que soc jo. No hi ha cap personatge ni res. És tal com raja.

En els seus temes canta en diferents llengües: català, castellà, anglès i alemany.

Les que són en català, bàsicament, perquè és la meva llengua materna. Entre les que són en castellà, una està dedicada a la meva àvia, que era de Múrcia, com bona part de la meva família, i l’altra, perquè parla d’un episodi de tempestes molt fortes que va haver-hi a Múrcia i que em va afectar bastant.

I les que són en anglès?

Són quasi les més antigues. En aquella època jo era bastant jove, i com potser li ha passat a tothom, que pensava que les cançons en anglès sonen molt millor en anglès, però aviat em vaig adonar que ho podia fer en català i sonava igual de bé. Per això tota la resta les vaig fer en català. La cançó en alemany la vaig compondre quan estava fent el cinquè curs. M’ho vaig proposar com un exercici de practicar la llengua, veure si era capaç, més enllà d’entendre i de comprendre qualsevol text d’examen, si podia escriure una lletra i una cançó en alemany. Perquè si veig que ho soc, veuré a quin nivell estic realment.