"La genealogia ens ajuda a comprendre la nostra identitat, avui dia és complicat saber qui som"

Santiago de Llobet i Masachs rep sovint peticions per escrit d’investigadors, també d’estudiants d’història. Moltes d’elles li arriben dels Estats Units, Amèrica del Sud o França. Això l’emociona perquè posa en evidència que "allò que he fet ha interessat a algú; no escrivim best-sellers, però alguna cosa queda". Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1995) i doctor en Antropologia Social i Cultural, Santiago de Llobet ha fet grans aportacions a la recerca, principalment, relacionada amb les terres gironines. A banda de nombrosos articles sobre genealogia i nobiliària, va dedicar la seva tesi al matrimoni infantil a Catalunya i Europa, publicada el 2003 per la Fundació Noguera. Fa dos anys, també va publicar L’hospitalitat forçada: albergues i tragines, allotjaments i bagatges (segles X-XX): 90. A més, va indagar en el seu llinatge familiar, estudi recollit en tres volums i 1.384 pàgines. Dissabte passat va presentar a la capella de Santa Clara de Castelló d’Empúries els dos volums de 124 Genealogies de famílies de Girona i el seu bisbat, entre elles moltes d’altempordaneses. Aquesta obra és fruit de més de tres dècades de recerca genealògica.

El seu interès per l’estudi de la genealogia, d’on sorgeix?

Com soc historiador i antropòleg i m’interessa la família en si com a estudi en tots els seus àmbits, la genealogia la necessitava per poder ordenar una mica les famílies: qui era l’avi, qui era el besavi, el rebesavi, qui era el pare, la mare, l’oncle o el nebot. Ho vaig començar, doncs, com una cosa absolutament auxiliar dels meus treballs d’història.

Però tot plegat es va fer gran.

És clar, trenta-cinc o quaranta anys després tenia acumulades una quantitat important de genealogies. Un bon dia un amic meu, que és editor, em va proposar fer-ne un paquet de totes les que tingués sobre l’àrea que jo estudiava més, que és Girona, i publicar-ho. D’aquí ha sortit tota aquesta obra.

Com es podria explicar fàcilment què és la genealogia?

És l’anàlisi de les generacions i de les famílies, d’una determinada família. És gairebé matemàtica pura, perquè una persona té un pare i una mare, té quatre avis i van pujant les generacions. A més a més, és una cosa exacta perquè tenim dates de naixement, de matrimoni, quan ens casem, tenim les dates de la gent quan es mor, és a dir, que hi ha una precisió amb establir la norma sobre qui és parent de qui.

Per als investigadors són dades fonamentals?

Per a l’historiador són dades auxiliars. Hi ha diverses especialitats i persones que poden gaudir de les genealogies. D’una banda, hi ha els historiadors; d’altra banda, gent que només es dedica a fer genealogies. Però hi ha altres persones interessades. Els que fan cria d’animals també utilitzen la genealogia per establir les races i qui és descendent de qui. Uns altres són els militars amb la cria i el remuntar de cavalls perquè a Espanya, per exemple, els militars tenen el control de tots els cavalls de la raça àrab que hi ha al món. També la fa servir la medicina, perquè la transmissió de malalties hereditàries necessita la genealogia per saber qui és qui. És a dir, hi ha diferents especialitats que en major o menor grau necessiten d’aquest control o d’aquest saber de qui és qui en cada generació, tant en les persones, els animals, fins i tot, les plantes. Pensi que per fer empelts, si es vol anar a buscar una determinada planta o fixar una determinada raça de gossos o de gats, tots aquests fan servir la genealogia.

Aquesta importància s’ha tingut present al llarg del temps?

Sí, la genealogia és un tema que es tracta ben bé des del segle XVI en molts llocs d’Europa. Això va començar sobretot a les cases importants de la noblesa per saber qui eren els seus avantpassats pel seu lluïment personal. Tenien genealogistes que els hi feien i alguns, fins i tot, elaboraven unes falsificacions fantàstiques de les genealogies. Jo conec gent o obres que afirmen ser descendents de Mahoma, de Carlemany, o, fins i tot, de Vlad Teples, el comte Dràcula (riu). Com amb totes les especialitats, hi ha gent que és seriosa amb els seus treballs i d’altres més aviat frívola.

A casa nostra existeix la Societat Catalana de Genealogia, però no és molt antiga, del 1983.

De fet, existeixen dues societats. Una és aquesta, la Societat Catalana de la Genealogia i Heràldica, que té la seu a l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè és una cosa independent, i després hi ha la Institució Armand de Fluvià de Genealogia i Heràldica. Armand de Fluvià ha sigut el gran iniciador o el gran propagador de la genealogia a tot Catalunya. En àrees més petites destaca el genealogista Manuel Güell Junkert, a Tarragona; a Girona hi havia un genealogista molt bo, Ferran Viader, que, del Bisbat i la província de Girona, va fer més de 500 genealogies. N’hi havia un altre que va morir ara fa poc, Ignasi Casanovas-Permanyer, que també va fer bastants de l’àrea de Besalú, Banyoles…

Vostè, també ha fet una gran aportació. En aquests dos volums n’ha inclòs 124. Totes són nissagues gironines?

Totes són de la província administrativa de Girona i el Bisbat. Pensi que el Bisbat de Girona arriba fins a Sant Pol de Mar, Calella, Pineda, Tordera, Malgrat, Blanes, Santa Susanna... Com estan molt involucrades les famílies amb les de la comarca de la Selva i amb les Guilleries, i fins i tot amb el Baix Empordà, també els he inclòs. Moltes d’aquestes genealogies són, evidentment, de l’àrea del Maresme, del Bisbat de Girona i de la Selva, però també n’hi ha d’Olot, de Figueres, Girona, la Bisbal, de Castelló d’Empúries, de diferents ciutats. Aquestes normalment estan poc treballades a escala genealògica a Girona i és el que a mi m’interessa. Fins i tot, ara, estic desenvolupant també una anàlisi sobre la formació dels ciutadans de Girona, des del segle XIII fins al segle XVI, una obra d’aquelles que d’aquí uns quants anys potser veurà la llum.

"Conec gent que afirmen ser descendents de Mahoma, de Carlemany, o, fins i tot, de Vlad Teples, el comte Dràcula (riu). Com amb totes les especialitats, hi ha gent que és seriosa amb els seus treballs i d’altres, més aviat frívola"

Per què han estat poc treballades les ciutats? Què ho fa?

Per alguna estranya raó, la gent que ha treballat les genealogies, fins i tot jo mateix, sempre hem tingut tendència a buscar el món rural perquè aquest és més fàcil de treballar que les ciutats, perquè a les ciutats hi havia molta mobilitat de persones. La gent, com que tenien oficis, ara anaven aquí, ara anaven allà, a vegades canviaven de ciutat, a vegades canviaven d’ofici. En canvi, en el món rural, el que era pagès sempre estava lligat a la terra. Li interessava explotar la seva terra i era bastant immobilista. Eren famílies que es bellugaven poc del centre o del lloc on naixien, vivien i després morien.

En aquests llibres, cada família, llinatge o nissaga, com les representa?

Jo faig el que se’n diuen arbres horitzontals que són els que sempre treballen un sol cognom. Però també hi ha els arbres verticals que es fan amb el cognom patern i en acabat el cognom matern i així va ascendint. Uns van tenint com pisos genealògics: el pis dels pares, el dels avis, el dels besavis, el dels rebesavis, i així es va pujant generacions i generacions, fins que se t’acaba la documentació.

Aquesta és clau, no?

Afortunadament, els arxius de Girona són uns arxius molt bons amb fons molt interessants. Amb els arxius eclesiàstics podem arribar a trobar els parents fins ben bé mitjans o principis del segle XVI. I a través dels arxius notarials moltes vegades podem arribar, fins i tot, a l’any 1300, al segle XIV. És clar, això vol dir que hi ha molta feina. És pesat, és llarg, a vegades molt decebedor, però a vegades no. Quan entres en un arxiu i comences a mirar, normalment és una loteria perquè no saps mai què trobaràs, si aquells arxius estaran complets, incomplets, o si aquelles persones, en el seu moment determinat, van anar a cal notari, per exemple, a fer un contracte de matrimoni o testament.

Amb aquestes dades, se’n poden fer deduccions?

Sí i moltes: deduccions sobre la natalitat, definicions sobre la mortalitat de les persones, anàlisis sobre formes de fer testament, analitzar formes de contractar matrimonis. També buscar sensacions de com la gent vivia i moria. En la documentació apareix moltes vegades com ha mort la gent. Si ha mort de pesta, si l’han assassinat, si ha mort a la guerra, si es casa amb una noia joveneta, perquè, cal recordar, la forma de viure de fa uns segles era molt diferent de la d’ara. La primera, la del matrimoni, que no era un assumpte emocional ni de sentiments, sinó que era un assumpte de família, i et casaven amb qui volien. En el món rural català és molt habitual que el primer home sigui l’hereu i els altres homes els facin capellans perquè d’aquesta manera queden apartats de l’herència. Però, al mateix temps, també era un bé, perquè aquests feien de mestres dels fills de la casa i ensenyaven als nens a llegir i a escriure.

Evidencia que l’estament familiar tenia un pes important.

Nosaltres avui dia tenim unes proteccions que depenen del govern, com la jubilació o la sanitat, però abans això no existia. La sanitat la trobaves en l’àmbit familiar i la jubilació també. Qui tenia cura dels avis o de la gent que tenia defectes físics, que eren cecs, sords o estaven malalts, era la família. Era un altre sistema. La família tenia una importància que avui dia, doncs, no la té tant.

"Quan entres en un arxiu i comences a mirar, normalment és una loteria perquè no saps mai què trobaràs. És pesat, és llarg, a vegades molt decebedor, però a vegades no"

Algunes de les genealogies que ha estudiat són empordaneses. Ha localitzat nissagues rellevants?

Sí, a Castelló d’Empúries mateix, una d’elles és la família Pujades. De fet, un dels Pujades va escriure una crònica universal sobre la història de Catalunya, en la qual comença per Adam i Eva i el que diu és que el primer poblador d’Espanya va ser un dels fills d’Adam i Eva. Està fent una crònica del que està passant en el comtat d’Empúries. També hi ha els Campmany de Montpalau que és una família de Girona, però molt vinculada a Castelló d’Empúries, fins i tot per matrimoni amb aquests Pujades. Aquest Campmany de Montpalau va ser un dels grans redactors de la primera Constitució espanyola, la de l’any 1812, va ser diputat a les Corts de Cadis i va escriure un tractat molt interessant que encara avui dia té força vigència sobre el comerç marítim català. Aquests potser són els que brillen més. Però també tenim, dins del comtat d’Empúries, els Aixada, que eren de Cadaqués i després es van instal·lar a Sant Feliu de Guíxols. L’Aixada va ser un almirall de l’emperador Carles I i cap de totes les galeres espanyoles del Mediterrani. Això en el segle XVI.

Avui dia, molta gent s’interessa per la genealogia. Què creu que els motiva?

La genealogia ens ajuda a comprendre la nostra identitat. Avui dia és complicat saber qui ets perquè hi ha moltes informacions que corren per aquí i per allà. La gent sap que és de la seva família, com a identitat primigènia; després sap que és del seu poble, perquè és on ha viscut la infància i la joventut i són sempre els millors records que un té. En acabat, un pot tenir la identitat d’alguna associació a la qual pertany com ser del Barça. I la genealogia ajuda també a entendre i a donar identitat a les persones i a les famílies. A més, crea nuclis de relació.

Que un editor s’hagi interessat a publicar aquest llibre en temps digitals, diu molt.

Jo encara soc del món analògic i la informàtica la faig servir, evidentment, a nivell d’usuari minúscul. Per fer aquests llibres, però ha estat necessari un programa informàtic. Jo tenia totes aquestes genealogies amuntegades en papers. A banda d’aquestes de Girona, en tinc de Barcelona, de França, de Suïssa, de molts llocs, perquè, al cap dels anys, les relacions de les persones s’expandeixen, es compliquen, es fan amples, es fan grans.

Investigant aquestes nissagues ha trobat alguna cosa curiosa?

De Castelló d’Empúries, per exemple, he detectat que en els segles XVII i XVIII hi ha una gran quantitat de naixement de bessons. I per què? Doncs, no ho sé, mai he trobat cap explicació. Fa molts anys que ho sé i potser és la població de Catalunya que té més bessons i no sabem per què. Tampoc he trobat lligams familiars entre ells. Potser algú algun dia trobarà l’explicació.