"Quan estàs de dol, el sentiment de culpa és punyent i difícil de deixar enrere"

Ivan Belzunce (Barcelona, 1992) és un gran amant dels relats de cases encantades. Així que la seva primera incursió en l’escriptura, Ella és al gorg (Spècula) no podia ser altra que una història de terror sobrenatural amb un casalot estrany i dos personatges -Àngela i Pau, mare i fill- atrapats per un fet tràgic del seu passat: la mort d’en Jaume, el fill i germà petit, al gorg.

L’escriptura sempre ha estat present a la seva vida?

Des de ben petit sempre he sigut molt lector. És una cosa que vaig mamar molt a casa, els meus pares es van encarregar d’assegurar-se que llegís. Recordo que, al principi, era una cosa que em generava una mica de reticència, però quan ets petit has de trobar aquell llibre i un cop el trobes, doncs ja no pares. Això em va passar quan tenia 10 o 11 anys i sempre he sigut molt lector. Des de molt aviat també em vaig preguntar què passaria si em mogués cap a l’altra banda, si jo també em posés a escriure. I d’adolescent vaig fer el que hem fet molts: obrir blogs, escriure relats, intercanviar-los amb els nostres amics...

Però no ha estat fins ara que ha fet el pas a publicar. Com ha estat això?

No sé per què, a l’hora de créixer i triar carrera universitària, doncs vaig pensar que aquesta no era una bona opció, i durant molt de temps ho vaig deixar al calaix. Després d’unes quantes decepcions, tant acadèmiques com laborals, vaig decidir que potser era el moment de rescatar-ho. Aleshores vaig entrar a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on des del setembre passat soc professor també.

Així, de professor de narrativa a l’Ateneu Barcelonès ha fet el salt a l’escriptura.

Em penedeixo de no haver-ho fet abans, la veritat. Ella és el gorg és el meu projecte de literatura narrativa i novel·la de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, quan jo era alumne. Tota història neix amb un germen narratiu, amb una llavor que després no té per què tenir molt a veure amb el producte final, però és com el disparador, el que et comença a moure els engranatges mentals, a col·locar les coses a lloc. En aquest cas, jo tenia molt al cap el gorg com a lloc. Una de les meves escriptores preferides, Carmen Maria Machado, sempre diu: "Jo tenia una escena al cap i després em vaig haver d’inventar tota una història al voltant". Amb Ella és el gorg vaig començar una mica així. Tenia molt clara la imatge del gorg i aquesta presència sobrenatural, fantasmagòrica que hi ha al seu voltant, que també té un punt folklòric, molt de mitologia catalana, però no tenia clar res més.

I la història comença a créixer.

Has de començar a pensar quins són els personatges que visitaran aquest gorg, com són, què els hi passa a la vida, què els mou, què els remou, quins problemes tenen i com els intenten solucionar. I al voltant d’aquesta reflexió és com neix la història, el germen creatiu.

Abans ha esmentat a l’escriptora Carmen Maria Machado. Una influència clara en la seva escriptura?

El procés creatiu és una cosa molt caòtica, com a mínim per a mi. Les coses entren, marxen, tornen a entrar, avances, tires enrere. Mentre tinc aquest germen creatiu al cap i estic pensant en personatges, llocs, conflictes, a la vegada també continuo llegint. I no només llegint, també m’agrada molt el cinema, els videojocs, que són un mitjà narratiu superpotent. És a dir, tinc referències i estic influenciat pertot arreu. En el cas de Carmen Maria Machado em torna boig, m’encanta, em sembla un referent. Ella només ha escrit una novel·la i un llibre de contes, però són increïbles i sí que la podem encabir dintre del gènere del terror, però ella parla molt de les seves pròpies referències. Machado és una mil·lenial i dono gràcies al cel que ho sigui, perquè ella, a banda d’escriure altíssima literatura, també penja mems sobre el procés d’escriptura a Instagram, i és una cosa que m’encanta perquè me la fa sentir molt propera. M’agrada molt el seu estil bizarro, literatura de l’estrany. És d’aquesta gent que transita entre els gèneres com qui passeja pel carrer i això em fascina, és una cosa que m’agradaria molt imitar, la veritat.

El seu llibre s’emmarca també dins el gènere del terror.

Ella és al gorg és una història de fantasmes, i crec que les bones històries de fantasmes s’expliquen des del punt de vista de l’escèptic. Al principi, l’element sobrenatural, l’element de terror no hi és o és molt subtil, o tots aquells elements que es podrien atribuir a una presència sobrenatural es poden explicar per altres maneres. Al llarg de la novel·la, l’element de terror s’intensifica, apareix més sovint, amb més intensitat, i això, doncs, fa que l’escèptic s’hagi de replantejar coses. Aquesta és una estructura molt clàssica en una història de fantasmes, però funciona molt bé. Tenim aquest protagonista que té el rol de l’escèptic, però, per altra banda, el que el fa moure o deixar aquesta posició és que l’element sobrenatural amb el qual es troba està molt relacionat a escala emocional amb ell mateix, amb el seu passat, amb la seva pèrdua i trauma. Deixar de ser l’escèptic també està molt relacionat amb superar certes coses, començar-se a moure, apropar-se a la mare. No només és deixar de ser l’escèptic perquè trobes un fantasma al davant, sinó perquè aquest et remou moltes coses internament, significa una segona oportunitat, la de redimir culpes, la reconciliació amb la seva mare...

Parla de la culpa que els personatges senten profundament.

Es podria definir que el tema de la novel·la és la mort o el dol, però crec que la mort, quan et toca a prop, desperta una tristesa i un dolor terrible, però potser no es parla tant d’aquest sentiment de culpa que també queda en les persones que estan en dol, que és duríssim, molt punyent i molt difícil deixar enrere. Altres sentiments més extrems, com aquesta tristesa o desesperació no deixen un pòsit tan heavy com si fa la culpa. A la novel·la tenim dos personatges absolutament travessats per aquest sentiment i a tu t’agradaria agafar-los i dir-los que no funciona així, que la mort és injusta i ja està, no té sentit culpar-se un mateix o culpar els altres, però és una cosa que fem. L’Àngela i en Pau, mare i fill, senten culpa pròpia per la pèrdua que han patit, una pèrdua que tenen en comú, però també la centrifuguen, l’un a l’altre, en diferents estadis de la seva vida.

"El gorg significa el lloc de la infància perduda, el lloc tètric, és el cor del bosc, és l'estómac del bosc"

Tots dos estan atrapats a can Aiguader, una casa tenebrosa.

Una casa és un lloc on els humans entrem i sortim i tot i que no són eternes duren molt més que nosaltres. Una casa és un magatzem de trajectòries vitals, de records, i els records que hi ha a can Aiguader per a en Pau són molt dolorosos. Ell només hi està poc temps, des que neix fins que és adolescent, però és la casa on es va criar, plena de mals records perquè significa l’abandó del pare, però també del de la mare, l’abús que va patir, perquè crec que un adolescent o que una persona tan jove es vegi obligada a fer d’adult, de cuidador, és abús. Per a l’Àngela, una persona més adulta i que ha viscut més coses en aquesta casa, els records són un santuari, un refugi, tot el que té de la família d’abans. Quan en Pau entra per primera vegada a la casa és un lloc fosc, horrorós, de coses estranyes mentre que quan veiem a l’Àngela en el seu passat, tornant a la casa, és una escena d’alegria, gairebé de joia. Ells estan en diferents punts del dol, i els records, en principi, són dolorosos, però després reconfortants.

L’espai realment terrorífic, però és el gorg on desapareix en Jaume, un personatge que resta sempre absent.

L’aigua és la font del mal, per dir-ho ras i curt, aquest lloc de poder, però també un espai de records feliços on anaven a jugar, on collien els còdols per, més tard, pintar-los amb la mare. Hi ha aquest punt de lloc idíl·lic, però també terrorífic, perquè és el lloc del mal. També té sentit que sigui d’on surten els fantasmes, perquè, més enllà del punt esotèric i de la metodologia que li vulguem donar, un fantasma és un record. Crec que tenia sentit que els fantasmes estiguessin lligats al gorg, no només perquè és el lloc on desapareix en Jaume, sinó perquè és un lloc que també té molta càrrega per ell mateix. Fins i tot, per en Jaume, que és el personatge absent, el gorg és molt important perquè significa el lloc de la infància perduda, el lloc tètric, és el cor del bosc, és l'estómac del bosc. En algun punt faig servir aquesta metàfora, m'encantava la idea d'aquesta massa d'aigua, el lloc que digereix i crec que això ho he tret de la Shirley Jackson a Hill House o ho diu Carmen María Machado en algun lloc, però és una metàfora que m'agrada molt, que genera molt de neguit i molt de terror també. Per tant, sí, evidentment és un lloc molt important, el destaco en el títol de l'obra.

Allò curiós de la novel·la és també l'estructura temporal que construeix i que porta al lector del present al passat de cada personatge, fins i tot, al futur i al final d'algun d'ells.

Inicialment, volia narrar només els fets des del punt de vista d’en Pau, però va arribar un punt de la novel·la que vaig decidir que també narraria el punt de vista de l’Àngela perquè estava en un punt del temps diferent. Com a lector m’agrada molt l’estructura de trencaclosques, l’agraeixo molt, em fa molt partícip. El procés va ser molt planificat, vaig fer el mapa molt al detall, i després em vaig posar a escriure. Crec que això em va anar bé i que si tens una estructura com aquesta, és necessari fer això.

"M'he buidat molt amb aquesta primera novel·la, perquè és una novel·la emocionalment molt esgotadora"

I ara, amb la novel·la ja publicada, hi ha alguna nova història que el rondi?

Hi ha molta gent que m'ho pregunta i mai no sé què respondre. La veritat és que encara no estic en res, però tinc moltes idees al cap. He estat molt de temps amb Ella és el gorg ocupant tota la meva memòria RAM, tot el meu temps, totes les meves angoixes i totes les meves inseguretats. Estar escrivint durant anys una obra que no saps si veurà la llum del dia, que no saps si agradarà...Jo no tinc padrins literaris, no tinc res i tampoc soc una persona coneguda en el cercle cultural català en absolut, perquè tampoc és on he fet carrera, és molt dur, és molt dur. L'escriptura és una feina feixuga, jo també soc una persona molt autoexigent i el procés ha sigut duríssim.

Ella és al gorg

Autor: Ivan Belzunce

Editorial: Spècula

Pàgines: 263

Preu: 19,90 euros

Però vostè es va marcar un objectiu.

Jo tenia molt al cap que la novel·la estigués publicada i ara que ho està, tot el que està succeint a partir d'aquest moment, per mi, és absolutament nou, en el sentit que no m'ho he arribat a imaginar. Així com el moment de la publicació del llibre l'he imaginat infinites vegades, tot el que està venint després, no, perquè no pensava que succeiria. Ara ho estic acabant de processar i, tot i que tothom et diu que ho has de gaudir molt, jo no sé gaudir de res mai perquè ara ja em començo a angoixar pensant que no estic amb res nou. M'he buidat molt amb aquesta primera novel·la, perquè és una novel·la emocionalment molt esgotadora i he hagut de posar molta cullerada i ara estic en fase de veure què és el que vindrà. Vull escriure una segona i una tercera i una quarta novel·la, això ho tinc molt clar, però de moment encara estic temptejant el terreny sobre de què és el que hauria de parlar perquè una bona novel·la, o qualsevol bona història, ha d'estar arrelada a una certa veritat. Un professor meu parlava molt de quin és el pinyol de la vostra història i de com ressoneu vosaltres amb aquest pinyol, perquè si no teniu aquest pinyol i, a més, no ressoneu amb això, no us hi poseu perquè no té cap sentit. Aleshores, ara estic buscant aquesta segona neura.

Serà una altra història de fantasmes?

No ho sé, potser vull escriure una distopia steampunk... Els meus referents són infinits. I els meus interessos, també. A més, soc molt lector de contes i penso que m'agradaria fer un llibre de contes, la veritat. Crec que és una molt bona manera d'explorar diferents fils i també és començar la casa per la teulada. La majoria d'autores fan primer el llibre de contes i després fan la novel·la. Jo ho faria a l'inrevés, però realment no ho sé.