Josep Maria Salvatella, un empordanès de lletra picada

Des de 1988, aviat és dit, els lectors de l’EMPORDÀ han pogut gaudir de manera ininterrompuda dels articles periòdics de Josep Maria Salvatella. Primer, com a "Dietari Blau", després, resseguint l’actualitat del país "Des de l’escó" i, a partir de l’any 2000, donant continuïtat a l’epígraf "Mar d’amunt". Nascut a Figueres el 1937, Josep Maria Salvatella i Suñer ha estat sempre propietari de les seves paraules, de la seva manera de descriure les coses, aportant l’accent empordanès als articles que ha compartit amb tots nosaltres. I des d’aquest domini de la seva llibertat és d’on ens ha fet arribar el seu darrer article, Mar d’Amunt, Albera amunt, que ha aparegut publicat aquesta setmana de l'EMPORDÀ. Salvatella s’acomiada de tots nosaltres parlant d’aquest nostre petit país. "Per mi ha estat un plaer col·laborar tots aquests anys amb l'EMPORDÀ", explica per anunciar que ha arribat el moment d’aturar el teclat.

Mestre i alcalde

Enrere queda l’obra d’un dels grans escriptors empordanesos a cavall de la segona meitat del segle XX i el primer quart del segle XXI. Quan l’any 2003 va deixar l’alcaldia de Llançà, que ostentava des de les primeres eleccions de la recuperada democràcia del 1979, ja va deixar clar que "la llibertat consisteix a poder prendre les decisions que pertoquen en cada moment. Has de ser valent quan saps el que vols i la força i la salut t’acompanyen". A prop de ser nonagenari, Josep Maria Salvatella deixa amb recança aquesta àgora pública. Una herència més de la seva prolífica vida literària, tot i que sempre ha reconegut que "el temps ha jugat en contra meva, perquè mai no n’he tingut tant com voldria per a poder escriure".

Va néixer a Figueres en plena guerra civil. Vinculat familiarment amb Llers, ha viscut a Llançà des de 1944. Els seus pares, Albert Salvatella i Lutgarda Suñer, eren mestres i ell va voler continuar la professió familiar. Va iniciar el seu magisteri a Bàscara, però ben aviat va obtenir plaça a l’escola de Llançà, on va exercir durant vint-i-nou anys, dotze dels quals com a director del centre batejat amb el nom de Pompeu Fabra.

Convençut que "la política la fas o te la fan", va formar part de la incipient Convergència Democràtica de Catalunya, en la qual va entrar de la mà de Miquel Roca. Amic personal de Jordi Pujol, va ser alcalde de Llançà en representació de CiU (1979-2003), ponent de Cultura de la Diputació de Girona (1987-1992) i diputat al Parlament de Catalunya (1992-2003), des del qual va impulsar la llei de declaració del Parc Natural de Cap de Creus, del seu cap de Creus.

Escriptor prolífic

Fidel articulista de l’EMPORDÀ, també ha publicat articles al Diari de Girona, El Punt, La Farella, Hora Nova i Revista de Girona. És un gran marit de la Paquita, la seva dona, i un pare i avi exemplar. I ha tingut temps de ser cantaire de la Coral Palandriu o de moure’s a la pista de bàsquet defensant els colors del Grifeu, quan les cames ho permetien, i fer sortides de pesca amb els companys fins a cala Taballera o netejar romegueres amb els Amics de Sant Silvestre.

Envoltat de llibres, en el seu domicili de la vila, a la seva biblioteca, no hi falta cap obra cabdal de la literatura catalana, ni cap monografia relacionada amb temàtiques empordaneses, entre els quals hi ha nombroses obres amb la seva firma: Planes de l’Empordà (1994); Llançà de Festa (1995); De la pàtria més bella i estranya (1998); Sol ponent (2000); Rodes i Creus (2001); Des d’un vell setembre (2004); Empordà: alga i ginesta (2006). I també, de firma compartida: Llibre de Sant Silvestre (2005) i Ricard Fina, trenta anys de servei a Llançà (2006).

És en el pròleg d’Empordà: alga i ginesta on deixa aquesta perla: "El diccionari ens explica que fer l’article és fer valer la mercaderia, amb intenció, suposo, de vendre-la bé. Allò que se’n diu una frase feta, recurs molt gràfic, sovint irònic, de la saviesa popular. El cas és que n’he fet tants ja d’articles! Què he intentat vendre? El país que m’acull? Les persones que m’he trobat? Els records d’altres temps, inesborrables? La meva llengua, els meus poetes i escriptors?... Potser, simplement, vendre’m jo mateix, allò que penso i sento, allò que visc i he viscut... allò que soc". Josep Maria Salvatella ha estat, és i serà, sempre, un empordanès de lletra picada.

Subscriu-te per seguir llegint