"Cal madurar i entendre la música des d’un punt de vista més sincer"

Bertu Pujadas és la veu del grup figuerenc Clima i també qui escriu bona part de les lletres que interpreten a l'escenari. Les deu últimes, que donen forma al nou treball, ens parlen de moments i emocions viscudes en primera persona, però amb voluntat d'esdevindre universals. Aquest disc, que presenten en concert a Figueres aquest dissabte 17 de gener a les 21 hores, és un pas més en la seva evolució.

Han passat quatre anys des d’aquell primer àlbum, T’he trobat a faltar, fins aquest que ara presenten, Això que ens passa. És molt temps o el que era necessari?

Nosaltres tampoc teníem cap pressió de treure una cosa nova, perquè al final vam gravar el disc el 2020 amb la pandèmia. El vam treure el novembre del 2021 i vam estar girant tot el 2022 i el 2023 i just al desembre d’aquell any vam acabar de presentar el disc. Aleshores sí que vam dir que havíem de començar a treure nou temes i vam decidir parar de tocar. Durant el 2024 va ser quan el vam estar gravant. La idea era treure’l a principis del 2025, però, al final, no volíem fer les coses ràpidament o amb presses i vam permetre’ns la llibertat de tenir aquest temps fins a tenir-ho tot clar i poder-lo treure ara.

Fer-ho així també ajuda a assaborir una mica el procés.

Ara, en el món que vivim, és com tot treure-ho molt ràpid i tot passa molt de pressa. Doncs, com que passa tan ràpid, almenys que el que facis hagi valgut la pena i t’hagi emplenat d’alguna forma, que no sigui una cosa forçada, perquè ara mateix ja no ens trobem en el punt aquest de dir, corre, corre, hem de fer això, sinó que quan estiguem convençuts que el que hem fet ens representa, doncs ho traurem.

Aquest procés més lent es copsa en les lletres i melodies creades.

Exacte. Sí que potser l’altre disc estava més encarat cap a la festa major, per dir alguna cosa, veníem, si més no, de grup de versions que havíem tingut abans. Molt encarat a la cançó, que la frase, la melodia de trompeta i pitos, es pugui cantar, potser abandonar una mica el que volia dir la lletra i després que la música acompanyés aquesta lletra. En aquest nou disc hem posat al davant de tot la lletra i, a partir d’aquí, que la música l’acompanyés. Hem treballat bastant això.

Tot i això, els ritmes no estan renyits amb la intimitat.

Sí, és jugar una mica amb això. A l’altre disc hi havia molts moments de música i aquí també la música, però quasi tota l’estona té pes la lletra i la veu. Hem pogut posar molt endavant això.

Són deu noves cançons que es plantegen com relats de vida.

Són coses que ens han passat al final a nosaltres, sobretot a mi, que és el que escric les lletres, però també n’hi ha algunes que les hem fet compartides, que són coses que ens passen i que al final entenem que, d’una manera o altra, els pot passar a molta altra gent . Intentem explicar-les d’una manera que la gent s’hi pugui sentir reflectida, que no sigui superexclusiva del que m’ha passat a mi, sinó buscar la forma, que la sensació aquella o el sentiment el pugui escoltar algú que ho ha viscut i pugui connectar bé.

És una mica com despullar-se públicament davant els altres.

En l’anterior disc també parlava de la pèrdua, però en aquest, per exemple, parlem de la pèrdua de l’àvia, de la meva àvia i de la del baixista, Jordi Pujadas, que és el meu germà, i és com explicar això, o de l’espera que arribi el fill, que són coses com molt personals, però que al final les expliquem per què tenim ganes d’explicar aquests moments que vivim.

Aquesta evolució ha servit, potser, per obrir-los més?

Sí, i entenc també que al final cal madurar una mica i entendre la música des d’un punt de vista més sincer. Jo crec que és una mica aquesta paraula, la feina que hem volgut fer.

Quin paper ha jugat Joan Borràs en aquest nou treball?

Amb ell havíem treballat en el single No tinc pressa abans de començar a gravar aquest disc. Ell ha produït Oques grasses, però a part també moltes altres coses que ens havien cridat l’atenció, com l’últim disc d’Al·lèrgiques al pol·len. Li vam ensenyar les cançons que teníem mig preparades i ho va acceptar. Des del juny del 2024 fins a l’agost del 2025, hem estat treballant al seu petit estudi a Santa Eugènia de Berga, i hem estat pujant dos o tres cops per setmana. Ha sigut una feina de moltes hores a l’estudi, de donar moltes voltes als temes, i al final també ens ha ajudat una mica a trobar la sonoritat que estàvem buscant i ho hem aconseguit. Al final volíem que sonés molt a banda, però que tingués el punt modern. Escoltes les cançons i la forma que ell té de mesclar i està sonant una bateria, una guitarra, un baix i una veu, però té alguna cosa que fa un pas endavant. Estem molt contents.

També ha col·laborat Sergi Carbonell a la cançó El meu destí.

És una col·laboració que surt d’una amistat d’un temps bastant llarg, de compartir coses, que hagués anat als concerts amb ell, que posés a cantar alguns temes. Al final surt aquest tema i vam veure que hi quedaria molt bé la seva veu. Li vam proposar i ell va acceptar i va venir a cantar a l’estrena a Garrigàs, vam fer un vídeo live a Llançà, que està penjat al nostre YouTube, en una barca, que és gravat en directe allà el dia de l’apagada, una anècdota més. Així no ha sigut només una col·laboració del disc, sinó alguna cosa més.

Subscriu-te per seguir llegint