La fotògrafa Emma Alcalá connecta, a través del flamenc, el món terrenal i el dels somnis

L’escenari, Sevilla. Les protagonistes, tres ballarines d’origen britànic ballant flamenc -Magdalena Mannion, Noemí Luz i Yinka Esi Graves- i la fotògrafa andalusa Emma Alcalá (Còrdova, 1983). Les quatre han establert una complicitat profunda que ha donat lloc a Dansa de terra i somni, dues exposicions en una que despleguen la seva força i màgia, aquests dies i fins al 20 de març, a la sala d’exposicions de la Ciutadella de Roses, com una instal·lació on conflueixen gest i memòria, presència i silenci. Només entrar a l’espai, el visitant s’adona que no té davant una exposició fotogràfica sinó una experiència que cerca copsar l’intangible. Per una banda, When Viola met Vargas, fotografies amb un to molt oníric, i, per l’altra, Into Being, imatges en blanc i negre molt més terrenals i tel·lúriques.

A When Viola met Vargas, una coreografia de Noemí Luz que entrellaça la dansa visceral de Manuela Vargas i la videocreació de Bill Viola, l’espectador queda captivat per les "imatges seqüencials, amb molta tècnica fotogràfica, doble joc d’exposició, cops de zoom". Són imatges molt líriques suspeses entre la nitidesa i la dissolució, unides a través fils de llana talment com si Emma Alcalá volgués construir un pentagrama, però dins el món dels somnis, un espai "on tot és possible". Una melodia que "fluctua, que aparentment no té coherència", però que, gràcies a la disposició de les fotografies, evoca el moviment de les ones del mar. Alcalá recorda que la sessió que va donar vida a aquestes imatges es va fer al pont de la Barqueta de Sevilla, que travessa el riu Guadalquivir. Va ser, diu, una sessió, d’entrada, molt arriscada -"si mous molt l’objectiu potser no surt res o si dones un cop de zoom potser no és en el lloc correcte i tot surt borrós"- però "quan hi ha col·laboracions o hi ha connexions o no funciona. Si n’hi ha, és com la màgia", reconeix. Més encara si totes "barregen i cerquen una narrativa i un concepte de treball".

A la coreografia descompassada i molt orgànica Into Being, de Noemí Luz, les tres ballarines, cada una amb una cadència diferent, enllacen amb el món més primigeni, "dones connectades a la natura, a la terra", el món que plasmava el poeta Federico García Lorca. Per a Emma Alcalá, en aquestes fotografies, d’un format més gran que les anteriors, hi ha també "molt de màgia i somieig, d’alguna cosa que no es veu, però que hi és. És com si bategés dins les arrels". De fet, la fotògrafa admet que la imatge que imaginava per aquesta exposició "eren arrels en forma de cor que batega, arrels barrejades entre or i el vermell de la sang". D’aquí els fragments vermells que es veuen en algunes de les fotografies de la sèrie. "És com el fil del destí de la vida", reconeix, un fil que ella té molt present sempre. Com l’anterior treball, l’escenari també és Sevilla, però, en aquest cas on es va fer l’Exposició Universal del 1992, l’illa de la Cartuja, avui del tot abandonat i només recuperat pel món de l’art: "És un lloc postapocalíptic on, malgrat tot, la natura s’obre pas entre el formigó" i desperta en Alcalá "un sentiment d’esperança". "Aquí, on ja res es pot fer, els artistes imaginem i creem", assegura.

El ball flamenc travessa les dues coreografies. Emma Alcalá és conscient que, al llarg del temps, aquesta dansa "s’ha manipulat i estereotipat molt, però que encara hi ha molta veritat". Reconeix que malgrat que quan era petita volia fugir d’això, quan va conèixer a les tres ballarines, va veure espectacles, va escoltar Camarón i altres artistes, va ser incapaç de defugir l’emoció.

Entremig d’ambdues propostes, connectant el món terrenal i el dels somnis, Alcalá presenta uns fotogrames, negatius en acetat amb placa d’or de fons. També restes d’una olivera centenària de Roses, morta des de fa temps i que Alcalá ha col·locat en un racó de la sala revivint-la amb una pàtina daurada. Sobresortint de l’olivera, una branca que ens recorda la vida, i, al fons, la projecció de fragments d’aquestes coreografies enregistrades en un teatre real. A l’entrada de l’espai unes teles caient, amb cert moviment, i la projecció d’imatges d’aigua i de cel que volen ser un homenatge a Bill Viola. I, en el centre, tres ceps entrelligats, amb el seu toc d’or, recordant a les tres ballarines.

Emma Alcalá resumeix la seva intenció en el catàleg que s’ha editat per a l’ocasió: "Dansa de terra i somni convida a descobrir la poesia del gest, la memòria del cos i la subtil vibració de l’esperit, la qual cosa ofereix un diàleg profund entre la matèria i l’ànima, entre la llum i l’ombra, entre la presència i el record". Exposar aquest treball a Roses és, per a la fotògrafa Emma Alcalá, una manera més de connectar amb la terra que l’ha acollit i que ja sent, assegura, casa seva. Un sol Empordà creatiu -ella no diferencia ni separa- que l’ha fascinat "des de la meva mirada externa, quasi com si fos una nena petita". Aquesta fascinació, a més, la trasllada als seus projectes que viu per gaudir-los, aprendre i transmetre des de la curiositat íntima i profunda que sent.