Ernest Costa Savoia profunditza en la relació dels humans amb les pedres, patrimoni humil viscut i en perill d'extinció

Ernest Costa Savoia (Bescanó, 1940) és un gran observador del món proper que l’envolta. Fa seixanta anys que l’explora, amb càmera i trípode en mà, amb una mirada oberta i atenta. En el seu deambular inquiet, que mai s’atura, va fixar-se en un element dominant als Països Catalans i la Mediterrània que, tot i que, en principi podria ser hostil, l’home ha tingut la capacitat d’intimar-hi, fer-se’n amic i treure’n profit. Ens referim a les roques i baumes, un abric rocós en una cova natural, la majoria de les quals han tingut un ús aprofitant-se per fer un corral, una església, una ermita, un molí o un castell al capdamunt. «Els geòlegs ens parlen de les roques, però rarament es desvien de la raó científica en els seus tractats i obvien la relació humana que hi hem establert», argumenta Ernest Costa qui hi ha volgut indagar escrivint el llibre Roques i baumes viscudes (Gavarres) amb el qual ressegueix prop de dos-cents escenaris: entre la Garrotxa, el Ripollès, l’Empordà, el Berguedà, el Solsonès, la Catalunya del Nord i, fins i tot, l’Alguer.

Ernest Costa se sorprèn que hi hagi tan poc escrit sobre aquest vincle amb les roques: «Els profits no ens els acabaríem: hi ha colomars, pedreres, llambordes que hem arribat a treure, el marbre...». L’ús, sovint, ha estat extractiu, però majoritàriament es manté en el mateix territori amb un nombre infinit de corrals o habitatges fets a les baumes. Molt «d’aquest patrimoni humil» resta, però oblidat i abandonat i Ernest Costa fa un clam per «prendre’n consciència de conservar-ho perquè no se’n té cura ni se sap que existeix i si no actuem ràpidament anirà desapareixent». L’autor admet que, per preservar-lo, no calen grans inversions, «no cal restaurar-lo, l’únic que cal evitar és que no es degradi més». Això s’aconsegueix «controlant que ningú ho faci malbé o que la vegetació no se n’apoderi, no cal res més».

Testimonis de primera mà

Que és un patrimoni viscut, Ernest Costa en pot donar fe. Ell recorda haver tingut «la sort» de conèixer gent que hi havia viscut com la Rita del Solsonès de qui reprodueix una fotografia cedida, en el llibre, on se la veu filant tot i que ell, assegura, no l’havia vist mai filar, però «sí que l’havia coneguda en els últims anys quan vivia a la bauma, encara ara prou ben conservada». Ernest Costa ha fet protagonista a «aquesta gent anònima que habitualment no té veu». Així ha transcrit frases seves amb les quals expliquen «el lligam íntim que han tingut amb la roca». L’autor alerta que si aquesta «memòria oral no es recull ja, d’aquí a dos dies no es podrà fer perquè ara ja hi ha una davallada forta». Reconeix que sempre hi ha hagut canvis, però el d’ara és molt important.

Per fer aquest llibre, Ernest Costa ha visitat, de nou, no només tots els escenaris que hi apareixen sinó el doble, cosa que li permetria ara mateix fer un segon volum amb elements diferents dels quals ja té les fotografies i les notes. «Ho he fet per poder espigolar entre tots ells i relativitzar les coses», argumenta l’autor. L’espai triat recorre, per ponent, la vall del Segre i Andorra agafant l’Alt Urgell i el Solsonès; pel nord, el Capcir, el Conflent, el Rosselló; pel sud arriba fins a la Selva i a mar, a la línia costanera. També inclou l’Alguer perquè, explica, «és una contrada que normalment l’oblidem». Aquesta tria, que algun lector podria dir que és arbitrària, Ernest Costa la justifica amb arguments que unifiquen l’espai, entre aquests, que «és la zona megalítica més important del país, una part de la qual correspon a la Catalunya vella, la Catalunya humida, territori dels homes de remença». També admet la comoditat per desplaçar-s’hi en un mateix dia. Com a curiositat, Ernest Costa continua sortint a la natura diàriament. L’edat, 85 anys acabats de fer, no el limita. Explica que ho va celebrar anant a les muntanyes de Campdevànol i al migdia va decidir veure la posta de sol des del cim de Taga. Aquest ritme «és producte de la il·lusió i l’afany de fer coses, això és una virtut gran perquè això et dona ales». De fet, diu, que la il·lusió és, fins i tot, més gran que abans perquè «veig que això està arribant al seu final». En el camí que ha resseguit per fer aquest llibre també s’ha aturat a l’Empordà, sobretot al cap de Creus on, curiosament, es va fer una de les últimes presentacions amb visita guiada que els va dur cap a cala Tamariua i la barraca de la Cativa.

"A mi mai m’ha interessat massa fer el cim. Per mi, tornar als llocs és tornar-los a reviure, veure’ls diferent, un lloc no és el mateix si vas sol o vas acompanyat, si plou, si fa boira, si fa sol, sí és hivern o estiu; de fet, és un lloc nou”

Després d’aquest llibre, que va presentar recentment a Maçanet de Cabrenys i Cadaqués, Ernest Costa ja té altres projectes entre mans. “Soc un imprudent acabat”, es descriu quan m’explica que ja està iniciant un nou llibre amb un col·laborador, aquest cop, més jove, però igualment tan entusiasta com ell. “La meva taula està plena de projectes”, assegura. El ritme de treball d’Ernest Costa no ha afluixat i és envejable: “Treballo onze o dotze hores al dia, com a mínim”, confirma. Pel llibre Roques i baumes viscudes hi ha bolcat centenars d’hores recorrent carreteres, pistes, pujar i baixar muntanyes, parlar amb la gent: “Molts dies, des que m’he llevat fins que me n’he anat al llit han passat vint-i-dues hores”. Encara ara, si és necessari, quan fa desplaçaments dorm al cotxe per no perdre temps. Li agrada descobrir i redescobrir els llocs ja viscuts: “Hi ha gent que col·lecciona llocs, sobretot aquell excursionista que col·lecciona cims. A mi mai m’ha interessat massa fer el cim. Per mi, tornar als llocs és tornar-los a reviure, veure’ls diferent. Un lloc no és el mateix si vas sol o vas acompanyat, si plou, si fa boira, si fa sol, sí és hivern o estiu; de fet, és un lloc nou”. Allò que mai falta és la càmara i el trípode: “Formen part de mi i sembla que no sabria caminar, són dos elements que he portat tota la vida a sobre i no ser anar sense ells”.