“La mitologia catalana no té res a envejar a cap altra i sovint ho oblidem”

Una biblioteca oblidada, enveja de bibliòfils, una sèrie d’assassinats i certa ambientació mística i pagana, creen vincles entre L’últim Dip i El nom de la rosa d’Umberto Eco. En aquesta entrevista, Javi Fernández Mata (Igualada, 1978) confessa que és "l’homenatge personal" que li fa a aquest llibre mític que "em va marcar". L’últim Dip, la seva primera novel·la, beu de l’essència de la mitologia catalana i d’aquest ésser llegendari, el llop de l’infern, que l’autor convida el lector a descobrir.

La història de L’últim Dip feia temps que el rondava?

Els primers tres capítols els vaig escriure el 2017, però després van quedar en un calaix perquè feia d’editor a la revista Narranación i m’exigia molt temps. A més, em vaig estar formant, estudiant i escrivint molt i allò va quedar-se parat. Mentrestant vaig fer encàrrecs i vaig guanyar algun premi fins que fa dos anys la vaig recuperar i m’hi vaig tornar a posar. La vaig acabar, vaig fer les revisions, les relectures, i li vaig enviar el manuscrit a Jordi Casals a qui li va agradar i ha acabat essent la novel·la.

Així ja tenia clar que seria una novel·la i no un nou relat.

Sí, bé, de fet tot això va néixer perquè fa molts anys jo vaig publicar un relat que era sobre dones d’aigua. Sempre m’ha agradat molt la mitologia, però especialment la catalana i vaig veure que la desconeixia bastant. Coneixia les figures que coneixem tots, però cada poble té les seves, gairebé. Vaig pensar que era interessant, ja com a coneixement personal i em vaig fer una llista de criatures, per dir alguna cosa, d’éssers mitològics, que m’agradaven o que m’atreien d’alguna manera, i vaig pensar fer un relat de cada un, com per fer un recull o alguna cosa. Si el primer van ser les dones d’aigua, el segon li vaig dedicar al dip. La idea inicial era fer un relat, però de seguida es va convertir en novel·la.

El Dip, que s’alimenta engolint la sang dels vius, ronda tota la història, però ningú sap ben bé si és un ésser real o no.

Una de les intencions era que no fos una novel·la 100% fantàstica, en el sentit que el monstre sortís des de l’inici i que anés matant i se sabés que era real. Era més aviat jugar perquè volia transmetre altres coses com la immobilitat del poble davant totes les novetats que estan venint d’aquella època: la raó, l’imperi napoleònic, tot aquest xoc, i fer-ho servir dins del poble a través de la religió, del poder polític. Llavors, per això vaig deixar una mica el que és la figura real o aquest misteri de si realment el Dip existeix dins la novel·la o és una eina que fan servir els poders fàctics del poble per anar matant gent i desfer-se de qui sobra i que no es desvetllés fins al final.

L’acció se situa a principis del segle XIX, en un poble aïllat, amb les tropes napoleòniques a tocar. Allà arriba un jove clergue i tot el relat està narrat a través de la seva veu, però des del record.

Està presentat d’aquesta manera perquè em donava més llibertat a l’hora d’explicar o de fer servir un llenguatge concret. El to de la novel·la hauria estat diferent si fos un adolescent qui ho expliqués. El registre que he fet servir vol ser una mica culte, una mica treballat, barroc, fins i tot, de vegades, i això en un adolescent tan inexpert i espantadís quedaria estrany. M’anava molt bé fer-ho des del record, que aquesta mateixa persona ho està explicant amb seixanta i escaig d’anys. Això també em deixava jugar molt, a explicar però no explicar, a amagar coses. Tot i que ho expliqui en temps real, tu, com a lector, et vas adonant de les coses o descobrint-les a mesura que les va descobrint el protagonista. Sí que hi ha un punt de narrador no fiable i no es desvela fins al final.

El noi arriba per donar fe d’una mort imminent, la de la Senyora.

És el temps en què es començaven a implantar els llibres mestres, aquells primers cents de població, perquè hi havia molt descontrol. Van començar amb els rics. Ell hi va sabent que la senyora està a punt de morir, per anotar ben bé el dia que mor i tenir constància.

"Vaig deixar aquest misteri de si el Dip existeix o és una eina que fan servir els poders fàctics"

Aviat s’adona que alguna cosa passa, que hi ha molts interessos.

Exacte. El Dip, mitològicament o llegendàriament és coix d’una pota i això em servia per fer aquest símil de tres potes del Dip que són les que avancen: el poder polític, que és el senyor alcalde; el poder religiós, que és el senyor rector i el poder econòmic que és la senyora, que està a punt de morir, i la pota que va coixa és el Rei captaire, una figura que he inclòs en la novel·la que és precisament l’absència de poder, l’anarquia. No puc parlar d’anarquia perquè és una paraula que es va encunyar més tard, però sí que ell ja fa referències a algun autor, a alguna vivència, dels primers anarquistes que van aparèixer a Europa. Amb aquest símil jugo que el Dip que mossega, que controla el poble i que mata a qui sobra, no deixa de ser els poders del poble.

El jove pateix una metamorfosis, tres epifanies potents.

Em feia una mica respecte perquè a vegades puc ser molt críptic. Quan fas teoria, com a escriptor, sempre et diuen: els somnis edita’ls tots i si en fiques un, que sigui molt clar i molt curt. Doncs jo n’he ficat tres i supercríptics. Em venia molt de gust, és molt el meu estil i amb l’ambientació angoixant del poble s’hi esqueia molt bé.

Al llibre apareix en Titivillus, el dimoni dels llibres que feia servir la seva astúcia per provocar errors en les còpies de llibres sagrats.

Quan hi havia els copistes, els primers textos que copiaven als monestirs eren textos sagrats, per tant, copiaven la paraula de Déu. Si s’equivocaven, estaven canviant o contradient la paraula de Déu, i això era un pecat terrible. Van haver d’inventar aquest dimoni que, per justificar-se. N’hi havia que introduïen errades a posta, però amb juguesques amb caràcter sexual o coses molt lleugeres, perquè era l’època que era, però introduïen coses per riure.

L'últim Dip

Autor: Javi Fernández Mata

Editorial: Spècula

Pàgines: 180

Preu: 19,50 euros

Vostè recupera mitologia catalana molt oblidada.

Era un dels objectius. Sempre m’ha agradat molt la mitologia i la de casa nostra no té res a envejar a cap altra mitologia i, sovint, ho oblidem. Catalunya és molt rica en això, tenim muntanya, tenim mar, tenim planes, tenim molta orografia diferent i la mitologia sempre s’adapta a això i a mi m’atreu molt. Ara m’estic trobant que la gent que coneixia el Dip es posa molt contenta de veure que hi ha un llibre perquè el Dip és mitjanament desconegut, i la gent que no el coneixia s’interessa. Hi ha un poble a Catalunya que es diu Pratdip (Baix Camp) pel dip. També té un Dip a l’escut i a un retaule i existeix la ruta del dip.

Ara que s’ha endinsat en el gènere de la novel·la, continuarà?

Sí, estic acabant ja una nova novel·la que, si no passa res, sortirà l’any que ve. Va ser finalista en un concurs i l’editorial es va interessar i em va dir que l’ampliés. Jo estic molt agraït i també a Spècula perquè Jordi Casals m’ha donat la primera oportunitat, que és el més difícil. De fet, és la primera porta que vaig trucar perquè creia que encaixava i em feia il·lusió que fos amb ells. Tenim molta afinitat, una mateixa manera d’entendre la literatura, l’art i, fins i tot, la línia comercial. Jo volia fer-ho amb algú independent, que estigués una mica enamorat de la seva feina, que no fossin només números.