“En festivals gastem i en biblioteques invertim”

Quan se li demana quina és, per a ell, la definició de cultura, Josep Torner es decanta per l’origen llatí del mot i un dels seus significats: "conrear". Tot i ser conscient que, havent-hi treballat en primera fila, la seva pot ser "una visió esbiaixada" perquè pot preocupar-li més "com es cuina una cosa que el resultat", té clar que "la gent que crea ens millora la vida a tots". "La cultura la fa el que crea, però també qui hi participa", assegura convençut, fot afegint que, tots aquests anys, s'ha sentit "una mica creador, molt gestor, però també molt públic".

Va començar com a gestor cultural en un temps en que tot estava per fer.

Aleshores no sabíem ni com dir-nos. Quan li van preguntar a la meva filla a la guarderia què feien els pares, ella va dir que el pare parlava per telèfon i anava al teatre. Era la definició en un 80 % (riu). No teníem ni un nom, érem els de Cultura. Després, amb els anys, va sortir això de gestor cultural, que és el que més encaixa.

Però vostè venia d’estudiar magisteri.

Sí, i en acabat vaig fer el curs pont de Ciències d’Educació i al cap d’uns anys la Universitat de Barcelona va oferir el postgrau de gestió i polítiques culturals i el vaig fer.

El seu interès per la cultura neix força abans, no?

Jo venia del camp del lleure i vaig derivar cap aquí. Vaig començar treballant un any a Joventut de la Generalitat i un any més a l’Ajuntament de Roses, durant la primera alcaldia de Carles Pàramo, un alcalde que creia que calia algú per Cultura. A mitja legislatura hi va haver un canvi de govern i el regidor que va entrar que no calia ningú a Cultura, que allò era feina del regidor. Va ser quan va sortir la plaça de Figueres, em vaig presentar a la prova i vaig entrar. A vegades són casualitats de la vida. Fa quaranta anys no hi havia res, ni aquesta idea que darrere d’aquestes coses hi ha feina. I més perquè hi havia moltes entitats que feien molt, com Joventuts Musicals, amb la qual col·laborava. A mi sempre m’ha preocupat molt donar suport a les entitats i d’això estic molt content perquè fer la teva feina, estar amb la família i després anar dues hores a posar cadires per un concert, té mèrit. Ateneus, casinos, entitats, això no existeix enlloc més que a Catalunya.

El 1989 entra a l’Ajuntament de Figueres. Què s’hi troba?

Hi havia una àrea que era Cultura, Joventut i Educació al tercer pis de l’Ajuntament, en uns despatxos antics. Era un equip maco amb Miquel Planas, Magda Bosch… Quan vaig arribar ja hi havia el projecte del Teatre i l’ampliació del Museu de l’Empordà en marxa. Era un moment bonic, en aquest aspecte, sense tenir ni idea de què passaria, però teníem clar que s’havia d’arreglar l’edifici del teatre. El projecte, però, estava incomplet i es va haver de reformar. Es va inaugurar el 1991. Van ser dos anys interessants.

Després calia que funcionés. Tot un aprenentatge, imagino.

L’experiència prèvia amb Joventuts Musicals va ser molt interessant perquè també programàvem, però érem una junta. Amb la inauguració es va crear l’àrea de Cultura i ens vam traslladar al Teatre, amb un personal administratiu i tècnic. Aquest procés d’aprenentatge no és únic de Figueres. Això passava a Olot, Girona o Granollers. Per això vam començar a conèixer gent que s’hi dedicava. Molts som ara amics i hem fet una associació de gestors culturals que encara existeix.

Hi havia ganes de compartir?

Sí, i que allò funcionés. El que requereixen aquestes feines és una manera d’entendre la vida. Sabies que no anaves a l’Ajuntament a treballar de 8 a 3. De fet, no vaig ni preguntar l’horari. Sovint costa d’entendre que hi ha una cuina darrere, una quantitat de feina fora d’horari molt complicada. Li haig d’agrair a la família la seva comprensió.

Quan programava pel Teatre El Jardí, l'escena catalana vivia un moment dolç.

Brutal, va aparèixer el Teatre Nacional de Catalunya i Figueres hi va apostar fort. Va venir Àngels d’Amèrica i muntatges molt grans que eren un repte organitzativament. La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra es va fer fa trenta o trenta-cinc anys i era l’obra del Romea amb l'actriu Àngels Bassas. Vam portar Dagoll Dagom, El Tricicle… era l’avantatge de tenir un teatre molt gran, que recuperaves una bona part del que inverties. Va ser una etapa d’aprenentatge personal, però també una mica de tothom i no només teatre, era tot.

A Figueres va ser-hi en dues etapes: del 1989 al 2007 i del 2011 al 2018. Vint-i-cinc anys en total. És molt temps.

En general, amb record positiu. Programar teatre era el més vistós, però hi havia molt més. A la primera etapa, vam estar un parell d’anys sense direcció al Museu de l’Empordà perquè va dimitir Alícia Viñas. I, abans que entrés Anna Capella i pensant en ella, es va decidir fer un Consorci amb la idea que hi fossin el Consell Comarcal i la Fundació Dalí, una molt bona idea per fer sinergies i una cosa ben lògica, però el Consorci va tardar un any i mig o dos a ser una realitat.

Gestionar un museu, un repte.

Oi tant, però el tema exposicions ja l’havia treballat, perquè havia fet una exposició de Tàpies a Vilabertran i una d’Antoni Pichot. Per cert, que aquells quadres els vam dur amb la furgoneta del meu cunyat. Pichot era una persona molt accessible i agradable i ens ho va posar fàcil. Vam anar a casa seva, vam carregar i ens va ajudar a muntar.

Això avui seria impossible.

Seria increïble. Ara hi ha tres comissaris pel mig, una empresa de transports i dues assegurances. Abans era molt de tu a tu per totes les parts. Quan pots arribar a l’artista directament és tot molt fàcil, el problema és quan trobes molts intermediaris. És veritat que fèiem coses que no estaven bé, però ho vam fer així perquè érem una entitat i a Antoni Pichot li va agradar. A la següent exposició ja vam treballar més seriosament.

El museu estava ampliant-se.

Per l’edifici de darrere menys el baix, que encara era botiga. I es va poder fer un magatzem una mica adient perquè aleshores els magatzems, on hi havia tot el fons del museu que no estava exposat, un 70 o 80%, eren els espais de conductes de tubs, és a dir, per on passava l’aigua, la llum, tot el contrari del que ha de ser. Casualitats de la vida una galeria d’art de Girona plegava i es venia les pintes per quatre duros. Amb la brigada municipal vam anar a carregar i amb Josep Aguirre, un crac extraordinari, vam poder fer un magatzem digne. Òbviament ara això ha donat mil voltes. Va ser una etapa entretinguda, de començar a funcionar el Consorci amb la gent que vam poder contractar i va ser una altra història. Sempre col·laborant perquè moltes exposicions van ser fetes museu-ajuntament. Hi érem tots perquè valia molt la pena.

"Respecte a la política cultural, Figueres ha tingut més dubtes i més canvis; al final és un model de ciutat"

Entra amb l’alcalde Marià Lorca i marxa amb Joan Armangué. Després coincideix amb Santi Vila i Marta Felip. Van ser alcaldes que creien en la cultura?

Sí, alcaldes i també regidors com Jordi Cuadras, Francesc Calvet, Alfons Romero, Pere Prats, Joan Balada... Tal com ha evolucionat la vida valoro molt els regidors que he tingut majoritàriament, hi ha casos especials, però al final eren persones que treballaven i que després venien i dedicaven el temps a fer de regidors. Al principi no es cobrava pràcticament res o, com a molt, l’assistència als plens. El que els he agraït a molts és que potser no els agradava el que jo proposava o no ho veien clar, però em donaven llibertat. Al principi jo era tan jove que entenc que no valoressin la meva opinió, ni jo mateix la tenia clara.

Figueres ha definit bé la seva política cultural?

Hi ha hagut ciutats, pobles, que els equips (regidors, tècnics, alcaldes i entitats) han trobat un model que funciona i hi han cregut. Figueres ha tingut més dubtes i més canvis. Al final, és un model de ciutat, perquè ciutat cultural tothom se’n pot dir, perquè tothom té alguna cosa. Figueres té uns elements brutals com el museu més visitat de l’Estat i de mig Europa o un patrimoni militar com el castell, és a dir, unes possibilitats esplèndides, però en què s’havia de creure de tot això? També costa perquè el Museu Dalí et supera com a ciutat.

Per cert, les relacions amb la Fundació, com eren aleshores?

Tècnicament, no hi havia problema, però ells estaven a Figueres circumstancialment. Evidentment, es trobava a faltar unes ganes d’involucrar-se més. Va haver-hi un any essencial, el del centenari de Dalí (2004) quan vam establir unes certes relacions interessants, però a la Fundació sempre se’ls pot demanar una mica més i també poden fer una mica més. No sé si ara les relacions estan més lluny del que estaven en aquell moment, és possible, tot i que no ho sé de primera mà.

"A la Fundació Dalí, sempre se’ls pot demanar una mica més i també poden fer una mica més"

El 2007 marxa. Per què?

Em fan la proposta de dirigir la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Va ser interessant per com ho van plantejar. Per primera vegada, agafaven algú que no fos de Girona ciutat. A més, en aquell moment era una Fundació, que volia dir que em permetia treballar molt més lliure. La idea era que la Casa de Cultura fos més comarcal, de tota la demarcació. Jo tampoc havia pensat mai treballar al mateix lloc sempre i divuit eren a Figueres una colla d’anys. Vaig pensar que estava bé canviar, que era un lloc fantàstic i la proposta de fer coses per a les comarques de Girona em va agradar.

Diu que tenia més llibertat.

Completa i molt suport. Es creia en el que proposava, amb un gran avantatge i és que el pressupost era molt diferent del de qualsevol ajuntament. També era una bona època, perquè s’adaptaven a les meves idees, una cosa que ara sembla un pecat. Vam començar coses molt maques com la Xarxa de Tècnics Municipals, que encara perdura, o la Xarxa de Museus Locals que ara ja la porta més la Generalitat, però que la vaig començar jo trucant a tots els museus. També vam fer el projecte de l’Atles paisatgístic de les terres de Girona amb Mariona Seguranyes que naixia amb la idea de fer una exposició, però no només a Girona sinó que havia d’anar a tot arreu.

La idea era apropar?

Era mostrar que Girona és tota una demarcació, una zona que té relació, que es treballa conjuntament i té unes possibilitats. Muntar la xarxa de tècnics de les comarques de Girona va ser positiu, perquè compartíem experiències. Al final tot està inventat i no és competència. Els museus no competeixen, potser sí els de Barcelona, que ho dubto, però el de l’Empordà no competirà amb el de la Garrotxa. Són complementaris.

Cada comarca ha anat a la seva?

Sí, els consells comarcals són un ens molt estrany en el tema cultural, perquè n’hi ha que fan molt i altres, res. I tampoc pots comparar una capital de comarca com Olot o Figueres, amb la seva potència, amb la Bisbal d’Empordà, que és la ciutat petita del Baix Empordà. La idea des de la Casa de Cultura era també que si un museu d’Olot, Figueres o Ripoll havia projectat, promogut i executat una exposició, per què no acollir-la. Va costar, però hi vam arribar. Vam poder dir als ciutadans de Girona que no estaven sols, que hi ha un rerepaís al seu costat.

Després de quatre anys torna a Figueres. De nou, troba el Museu de l’Empordà sense direcció.

Es va desmuntar el Consorci i va estar tres anys sense director, que coincideix amb els meus últims anys a Figueres. Això, per mi, va ser molt complicat de gestionar perquè pensava que el Consorci i Anna Capella feien molt bona feina. Al final l’excusa era burocràtica, però això no impedia que es pogués mantenir l’equip. Vaig tenir la sensació que no creien en aquesta història, que ja ho podíem fer entre nosaltres. Bé, tot es pot fer, però és molt complicat. Va caldre absorbir la feina del Consorci, també l’administració que duia el Consell Comarcal, amb una reforma interna i la incorporació d’una persona de serveis jurídics que estava per sobre, perquè decidia com es feien les coses legalment, però que et qüestionava. Va ser molt caòtic.

Allò li va passar factura?

Era un encàrrec de feina i, per sort, Anna Capella havia deixat un equip amb Teresa Miquel al capdavant que va fer molta feina i va intentar mantenir el tipus. Es van fer exposicions, hi havia coses a mitges precioses com un circuit d’art jove europeu amb artistes que ara estan consolidats i que els portàvem a França, Itàlia… Però, és clar, et cau a sobre una cosa que no saps ni de què va. A més també va ser l’etapa en què van aparèixer els càrrecs de confiança a les gerències i no dic que no treballessin, però el seu paper era molt estrany. Arriba algú que, per confiança política, decideix com ha d’anar això o allò, que és legítim, però és una altra figura pel mig que feia de comissari polític. Això sumat als inicis del creixement de l’administració electrònica, que és positiva, teòricament, però si abans l’error s’entenia i podies corregir, amb l’electrònica volia dir començar de nou.

"Quan, a Figueres, van incloure Cultura a l’Àrea de Serveis a les Persones em vaig sentir, en part, qüestionat"

Es va sentir qüestionat?

En bona part sí, perquè van decidir que havia de canviar l’organització, desmuntar les oficines del Teatre, unificar criteris, van incloure Cultura a l’Àrea de Serveis a les Persones. Era una altra visió. Aquí vam xocar més i, per mi, no va ser una bona etapa, tot i que no soc conscient que es notés a la ciutat. És el temps en què es va encarregar un altre Pla de Cultura i el Llibre Blanc va quedar oblidat, com si no hagués existit mai, tot i que les conclusions eren molt semblants.

Eren temps de grans projectes.

Sí, molt grans -la ciutat del cavall, el museu del circ…- que no es van concretar, però que requerien molta dedicació. Pels polítics era lògic, ho duien al seu programa i els havien de defensar, però jo vaig sentir certa sensació de soledat tècnica. Perquè si no teníem pressupost per això i encara s’estava arreglant Caputxins, calia arreglar la Casa Nouvilas pel Museu del Circ i hi havia la Casa Natal de Dalí que ja s’estava definint. En aquells moments, el percentatge del pressupost per a Cultura era baix i tot era pensant en grans inversions molt potents, però si no es podia fer el dia a dia d’allò que es tenia entre mans...

Tenir equipaments està bé, però cal saber abans què fer-ne.

És el cas de la Casa Natal que és un projecte preciós i és evident que s’havia de fer, però, és clar, a mi em van demanar que fes un informe per justificar que podria funcionar pràcticament amb els ingressos de les entrades. Sobre quina base? No em vaig negar, però vaig dir que no sabia fer-lo. M’obligaven a mentir firmant. A més, si costa tenir gent al Museu de l’Empordà i està consolidat... Al final, el van passar per l’àrea de Promoció Econòmica i això els va servir per posar-ho en el pressupost i fer-ho. Que crec que s’havia de fer la Casa Natal, però potser cal trobar el sistema de vendre-la més, que és complicat i requereix inversió.

"A Figueres, els càrrecs de confiança a la gerència eren una figura que feia de comissari polític"

Un altre dels projectes que va viure a Figueres va ser la construcció de la nova biblioteca Fages de Climent a l’antic solar de Correus.

Des de parlar amb les institucions per trobar el finançament de l’edifici fins a discutir el lloc perquè, a vegades, la gent no creu en una biblioteca fins que la veu. Viure aquest procés des de la cuina va ser preciós. Va ser brutal fer-ho, inaugurar-la i veure que, l’endemà, ja era plena i que ara ja ha quedat petita i en cal una altra.

Aquest èxit demostra que si s’inverteix en Cultura aquesta sempre té un retorn?

Oi tant i les biblioteques, en aquest aspecte, sempre són prioritàries, han de ser un objectiu de funcionament sempre, perquè és allà on es fa cultura en majúscules, en minúscules, en cursiva i subratllat, per a tothom. Les biblioteques no et deixen llibres, et porten on vulguis, t’aconsellen, t’acompanyen i és un model, per mi, oposat al que s’ha desenvolupat durant molts anys i que no m’agrada gens, tot i que hi he hagut de treballar sempre, que és el model festivals. I una de les comparatives pressupostàries més divertides és veure quant ens gastem en festivals i quant invertim en biblioteques. En festivals gastem i en biblioteques invertim. Els festivals estan molt bé, perquè t’ho has de passar bé a la vida, però al final els festivals són molt iguals i són llocs on et trobes amb molta gent bevent cervesa i sempre de la mateixa marca, el gran espònsor de la música d’aquest país, i en els quals hi ha unes estrelles de la música, algunes absolutament sobrevalorades i altres molt menysvalorades, que trobes en qualsevol punt de Catalunya.

"Les biblioteques no et deixen llibres, t’aconsellen, t’acompanyen i és un model, per mi, oposat al que s’ha desenvolupat durant molts anys i que no m’agrada gens, tot i que hi he hagut de treballar sempre, que és el model festivals"

Amb aquests diners Figueres, potser, ja tindria segona biblioteca i, fins i tot, arxiu nou.

Aquest és el gran oblidat. L’aparició de l’arxiu comarcal a l’escorxador, que també hi vaig ser al principi, va perjudicar en certa manera que en el municipal no es cregués. L’arxiu va canviar d’emplaçament quan queia. La sort és que s’havia fet la biblioteca nova i va quedar lliure l’antiga per posar l’arxiu, però no era aquesta la idea. No vaig convèncer mai ningú que calia.

La seva última etapa laboral l’ha viscut a l’Ajuntament de l’Escala, del 2018 fins aquest 2 de desembre que s’ha jubilat. Com la valora?

Com una etapa molt maca, perquè a l’Escala la part política creu en la cultura, però també la gent. La part patrimonial és tan important a l’Escala que semblava que no es poguessin fer més coses. La idea era ampliar aquesta visió, coordinar, activar la biblioteca. Al final és tan senzill i tan complicat com començar per fer una agenda interna on tothom que fes coses les posés allà; i després poder fer una agenda setmanal, quinzenal, de tres mesos i, a mesura que vas fent això, es va cosint una història. Què té més mèrit? Que un concert surti superbé o que cada setmana surti l’agenda cultural i la rebin 1.800 persones, a l’Escala, i et vingui la gent als actes, a les conferències?

Quan diu que la part política hi creu, què vol dir?

Que inverteix i fa per sobre de la mitjana. En aquest cas, hi creia i tenia ganes d’ampliar horitzons.

L’Escala demostra que, tot i ser petits, es poden fer moltes coses.

La mida no importa i en cultura, gens. Hi ha altres poblacions de 10.000 habitants que no tenen aquesta línia. És creure-hi tothom, que és el gran avantatge de l’Escala. Que tot és absolutament millorable, però al final és què passa allà dins, no com t’ho venen.

Els resultats van ser visibles aviat.

Només cal veure Les Muses, que es va fer recentment, i hi ha hagut moltíssima gent. És una mostra d’art contemporani coordinada per una noia molt jove, Tania Hirte, en la que has posat tota la confiança del món. A mi sempre m’ha agradat començar amb gent molt jove a fer coses. Els primers dissenys dels programes de la Santa Creu de Figueres van ser d’Àlex Gifreu, el seu primer disseny professional i a partir d’aquí vam fer i vam buscar altra gent jove. Amb Salvador Torres vam defensar molt Agitart que tiraven endavant joves amb un projecte molt maco. Els moderns en diuen captar el talent. Es tractava d’intuir, creure, defensar-los, donar-hi suport i si després no pot continuar, pel que sigui, però un artista jove que apareix amb coses també té dret a ensenyar-ho. Tampoc vol dir que el que faci trenta anys que treballa no en tinguin, però han de començar, trobar un forat.

"Es tractava d’intuir, de creure, de defensar els joves, donar-hi suport i si després no pot continuar, pel que sigui, però un artista jove que apareix amb coses també té dret a ensenyar-ho"

D’aquí les beques Agita?

Sí, fins llavors només en feia l’Ajuntament de Girona i va ser molt difícil que es convoquessin cada any. I acaben essent projectes que es converteixen en exposicions i muntatges, produccions que beneficien a la ciutat, que li donen un altre aire i permeten a una sèrie de gent que expressi talent.

Quan un va als actes culturals sovint troba la mateixa gent.

Això passa arreu, però ho has de fer igual. Evidentment que has d’intentar arribar més, però la gent ha de militar més, tot i que també entens que la gent viu i té les seves prioritats.

Subscriu-te per seguir llegint