Robe Iniesta. Del poder de l'art

Escric aquest article en calent i amb la urgència d'un moment trist i feliç, alhora. La matinada del 10 de desembre passat va resultar ser una nit de vetlla per mi, una d'aquelles nits en què descanses quatre hores i aparentment en tens prou. Extranyament a quarts de quatre ja estava dempeus. Després d'uns minuts idiotitzat davant del cafè i les xarxes socials, veig una imatge amb el text "Hasta siempre. Hasta siempre, siempre, siempre...", conec aquest comiat de concert, que ara ja em sona profètic. Feia tan sols nou minuts que el segell discogràfic de Robe o Roberto Iniesta, havia comunicat que el cantant extremeny ens havia deixat.

Vaig haver-me de fregar els ulls i rellegir el text algunes vegades, contrastar en algun altre mitjà i efectivament era cert. Ja sabeu, parlaran bé de nosaltres quan haguem mort. Però com explicar-vos que automàticament em vaig fondre en llàgrimes, us dic que era un plor sincer, dels que et neixen molt de tant en tant, com la mort d'un familiar desconegut. Els que coneixeu la seva història pensareu que no em podia fer el sorprès, que es podia esperar d'algú que havia estat tan al límit i tan exposat als perills dels anys vuitanta i noranta? Però, sincerament, no m'ho esperava, qui espera la mort d'un supervivent? Ho ets un supervivent o no ho ets. Però les llegendes, malauradament, també són mortals, més enllà de la idoneïtat del moment o de la falta que encara ens puguin fer.

Robe, per molts de la meva generació i afortunadament per a gent molt més jove, ha estat un fenomen rar, especial i molt influent, tot i que aquesta influència no sigui aparent. Molts de vosaltres sabreu l'empremta que et deixen els ídols d'adolescència, ja sigui per la música, les lectures, el context, que sé jo. De vegades aquests referents s'esvaeixen i perden força amb els anys, més, si no ets especialment melòman. Normalment, quan agafes distància, la raó i els anys passen comptes. En el cas d'en Robe, aquesta admiració inicial, al contrari de debilitar-se, va anar creixent amb els anys, a poc a poc i fins al dia d'avui.

Aquell inicial "rock transgresiu" i la seva personal "poesia asfàltica de destrucció", amb una llengua que era la meva primera llegua materna i amb una veu jove, però cremada, va resultar ser un dels músics més influents del rock hispà de les últimes dècades. Inspiració vital pel públic i per molts músics que hem vingut després. Ha estat una veu de paper de vidre i apunkarrada, carregada de melodia i si sabies escoltar, rica en matisos. A molts els tirava enrere, més en aquest racó del nord-est de la península. Un aparent anti-cantant que es va anar enriquint amb els anys, veient com el crit sublimava la seva pròpia lírica, disc rere disc.

Robe amb Extremoduro i després en solitari, ha sabut transformar l'insult, l'escatologia i el sexe explícit de veritat, en poesia, una poesia que necessitava de la música, igual que aquesta necessitava de la poesia, sense jerarquies. Una veu que ja s'ha apagat i no tornarà, potser és difícil fugir de la nostàlgia, però, com vaig llegir no sé a on, cal intentar-ho; la nostàlgia és dolenta i de dretes!

I sí, per a molts músics ha estat com la figura paterna del rock més proper, però com un pare moltes vegades absent i, a moments, de família desestructurada. El vas valorant amb els anys, d'ell vas aprendre que certes drogues, senzillament, ni es toquen! Sense pretendre-ho, el pare que no volia ser pare, t'ha salvat la vida. Robe ha resultat ser un meravellós accident en el negoci musical, que fins a l'últim moment plantava cara i es feia valdre. Diria que ell no volia ser mainstream, ni "famós", però encara menys un artista underground "de culte", quan vens de baix la fam no es romantitza. Ell, com molts de nosaltres, ambicionava poder viure de la seva música, sobretot perquè l'alternativa era una autèntica merda, i sí, ell ho va aconseguir.

Poquet tenim a veure, però, de veritat, el sento com un company de viatge. En comú, el nostre viatge a Madrid a la recerca del somni, Extremoduro va firmar el primer contracte amb el segell Avispa Music, el matrimoni no va funcionar, anys després ho vaig fer jo també amb la mateixa discogràfica, m'agrada explicar aquesta història. Cadascú toca la glòria i l'infern a la seva manera i l'explica com pot.

Queden les cançons que hàgim pogut fer i sobretot les cançons que ens han fet els altres i que sentim com a pròpies, fins que la memòria les oblidi, potser més aviat que tard. Un artista, com qualsevol altre mortal, un dia es pot sentir un verdader afortunat i l'altre, una autèntica rata, en l'equilibri vivim. Robe em feia sentir millor cantant allò de: "Y me siento mejor, si sé que tengo una estrellita pequeñita, pero firme ¡Pero firme, pero firme! I no fa tant, orgull, quan el Museu del Prado acompanyava imatges d'obres de Velázquez o Caravaggio amb la seva música"; "Tal vez, si pudiera hablarte, de si fuera cierto, que el poder del arte, bien nos pudiera salvar, de una vida inerte, de una vida triste, de una mala muerte!".