Joan Casellas: “A Nova York vaig trobar una certa bohèmia, però era una ciutat molt agressiva, no hi pots tenir una vida normal, sobretot si ets artista”

L’any 1986, l’artista Joan Casellas (Teià, 1960) va viatjar a Baltimore, als Estats Units, seguint una jove americana, Jennifer Denhard, que havia conegut en una festa a Barcelona i amb qui, finalment, es casà a l’Ajuntament de Nova York. S’hi va quedar cinc anys tot i que, d’entrada, aquell no era el destí que s’havia traçat. Ni tan sols sabia anglès. "Ni les lletres dels Beatles", admet. L’explicació és clara: la seva idea era establir-se un temps a París, però va acabar fent-ho a Nova York i coneixent un munt de gent, també artistes d’arreu del món i catalans amb residència o de pas. A molts d’ells els va retratar de forma improvisada, natural, en espais quotidians, quan sorgia l’oportunitat. Aquelles fotografies en blanc i negre es van quedar dècades en un calaix, fins fa poc quan en va exposar una cinquantena a Art Amill, a Vinyols i els Arcs. Més tard, es va interessar per elles Martina Millà, responsable d’exposicions de la Fundació Miró a Barcelona i ara, en aquest espai i fins al 15 de febrer, s’exhibeixen quinze retrats i un paisatge, tots units "pel fil de l’amistat" sota el títol Retrats sentimentals. 

"Per a mi, Nova York era el país dels artistes, de les grans exposicions i personatges, però hi ha coses que encara que les sàpigues si no les vius... Vaig trobar una certa bohèmia, però era una Nova York molt agressiva, fins i tot vaig acabar a l’hospital i quasi em maten per robar-me la càmera. És el país dels winners o losers, ets un guanyador o un perdedor, no pots tenir-hi una vida normal, sobretot si ets artista", admet Joan Casellas qui s’autoinclou en la segona categoria. En aquells cinc anys, Joan Casellas va viure moments de tot, alguns ben surrealistes, marcats per la seva determinació: "Jo no tinc padrins, vinc de pagès i sempre he tingut clar que, o m’ho faig jo o no m’ho fa ningú". De fet, amb tan sols divuit anys es va plantar a la Fundació Miró amb ganes d’exposar-hi. El va rebre el director, Francesc Vicens, qui li va suggerir que els enviés un projecte. Ho va fer, però no el van agafar tot i que a Joan Brossa, aleshores patró, li va agradar molt. El van animar a continuar i allò va propiciar que, l’any següent, exposés, per primer cop, a l’Espai 10 de la Fundació.

Abans d’anar a Nova York, Joan Casellas va contactar amb el pintor Robert Llimós a qui no coneixia de res. "Li vaig trucar i li vaig dir que allà no coneixia ningú i ell va ser molt amable, em va donar una llista amb una vintena de noms d’artistes com Antoni Muntadas, Bob Smith, Francesc Torres...". Aquella llista va ser vital sobretot quan van haver passat els primers quinze dies i ja no li quedava pressupost per pagar més nits a l’hotel Chelsey. "Cada dia agafava el telèfon i anava trucant a la gent de la llista, quedava amb ells i els mostrava una carpeta amb els meus treballs, fins que vaig conèixer Bob Smith", rememora. Smith, que treballava amb la galeria de Fernando Vijande, figura que va projectar molts artistes espanyols a escala internacional, li va llogar el seu impressionant loft durant quatre mesos mentre ell s’estava al Marroc. Aquest espai al 228 de West Broadway havia estat el primer taller que va tenir Antoni Muntadas a la ciutat compartint-lo amb Antoni Miralda nou anys.

Cada un dels retrats que Joan Casellas exposa a la Miró amaga una història marcada per l’ambient bohemi i artístic. Un dels personatges és el metge i investigador Jaume Reventós, molt amant de l’art i que enregistrava sovint Casellas treballant. També hi ha la llevadora Elisabet Bru, qui havia anat de visita a Nova York i a qui Casellas va fotografiar com si fos una model. Destaca també el retrat que li va fer a la poeta postmoderna Hilda Morley. Aleshores, ell feia d’ajudant del pintor Francisco Sainz, exiliat als Estats Units des del 1940 i veí de Morley. Un altre dels retratats va ser el corresponsal del diari Avui, Pere Franch.

A l’exposició, també hi ha lloc per als escriptors Isabel Olesti i Carles Casajuana que, casualment, van inspirar-se en les atzaroses vivències de Casellas a Nova York per construir personatges de les seves novel·les L’aire groc (1996) i Punt de fuga (1992). L’artista recorda que a Nova York, dels creadors que freqüentava, ell era l’únic que no hi anava amb beca. Això el va obligar a fer de tot: des de rentaplats, ajudant de cuiner fins a bossboy (ajudant del cambrer en restaurants de categoria). En un d’aquests s’hi feien exposicions i ell va acabar exposant-hi i venent dos quadres. "Aleshores vaig deixar la feina", recorda. Va acabar en un teatre experimental del barri de SoHo primer pintant parets i després fent de fotògraf i d’ajudant d’escenografia d’Antonio Pérez Melero, un pintor d’Alacant que va marxar a Veneçuela on es va fer molt famós gràcies als murals de grans dimensions que creava.

Negatives i esperances

Que mai va perdre l’esperança ho evidencia el fet que cada dia Casellas s’enrotllava un quadre sota el braç i anava a l’East Village per visitar alguna de la setantena de galeries d’art que hi havia: "Entrava, estirava el quadre a terra com si fos una estora i deia ‘I am artist’". Tot eren negatives amables fins a la galeria de Paul Bridgewater qui es va interessar, va adquirir-li un parell de peces i el va introduir en el circuit expositiu. "Curiosament, mai vaig vendre res amb ell, però ell em comprava de tant en tant", se sincera. Després d’una forta crisi a Wall Street, el 1987, Paul Bridgewater es va traslladar al SoHo. Aquell nou espai es va inaugurar amb una exposició de Robert Mapplethorpe. La segona va ser una individual de Casellas, The Mediterranean Project (1989). Tot i la potent plataforma, no va vendre res i això el va dur a demanar-li suport a Xavier Domingo, un metge oncòleg i empresari cultural, impulsor del Gas Station, un local de moda en aquella Nova York dels 80. Domingo és un dels retratats a la Miró com altres artistes: Federico Chico, Antoni Muntadas i Eugénie Kuffler, compositora amb qui ha mantingut amistat sempre. La fotografia que exposa d’ella, mentre preparava una acció amb peles de taronja el 1988, és, diu Casellas, la que obre l’Arxiu Aire, el seu arxiu de performances.

Altres personatges que apareixen a l’exposició són el crític d’art Dan Cameron, la psicòloga Connie Capdevila, Lluïsa Teixidor, la persona que, durant el seu temps de formació a la Massana, el va guiar en les lectures, i la seva filla, i l’artista Quim Serrano, fotografiat davant un Miró. Tampoc hi falta un autoretrat del mateix Casellas on se’l veu vestit amb un abric comprat en una botiga de segona mà i que tenia una butxaca cosida de cuir per portar pistola. "No la vaig dur mai", riu, tot i que recorda, amb sornegueria, que el seu cognom és d’origen italià.

L’exposició es fa al vestíbul de la Fundació i Casellas aprofita un ganxo sota l’escala per posar un objecte que homenatja l’Internacional, el restaurant i espai d’art que tenien la cuinera Montse Guillén i Antoni Miralda i que ell veia sortint de l’estudi: un morter amb una estatueta de la Llibertat enganxada, la que va comprar quan va arribar a la ciutat. Curiosament, Joan Casellas no ha volgut tornar a la ciutat que no dorm mai. D’ella li queda aquesta particular geografia humana.