Els amics recorden Birgitt Ter Steege, la creadora que va fer de l’art la seva vida

Fa dos anys, amics de l’artista Birgitt Ter Steege (1948-2023) van decidir rescatar de l’oblit l’obra d’aquesta creadora alemanya d’immens talent, però ignorat pel gran públic potser perquè en vida ella mateixa no es va promoure massa i per la reticència que tenia a vendre. Fa dos anys, doncs, van organitzar una exposició a l’espai Can Viola de Maçanet de Cabrenys. Volien tornar a posar aquella àmplia producció a l’abast de tothom. També van batejar una sala d’aquest espai amb el seu nom. Ara, tretze d’aquests amics-artistes, fidels al seu record, han tirat endavant una nova exposició, Denken mit Birgitt. Recordant la Birgitt. Ho fan, com calia esperar, creant una obra que parteix de la memòria d’allò que van compartir, del pòsit que els va deixar en cadascun d’ells. L’exposició, que es va inaugurar fa uns dies de la mà de l’historiador de l’art Enric Tubert, es pot visitar fins al 31 de desembre.

Denys Blacker, Andres Bühlmann, Elena Font Rodà, Conxa Fransoy, Carme Gifreu, Luís Izquierdo-Mosso, Esther Julià, Anna Marín, Juliette Murphy, Antonio Nicolás, Lola Ventós, Joan Vilajoana i Lluïsa Xarnach són els tretze artistes que han donat forma a aquest acte de memòria i d’estima envers l’amiga absent. Tots tenen una història amb ella.

Juliette Murphy, per exemple, recorda el seu esperit nòmada i com conqueria amb l’art els espais que habitava, sempre "amb la voluntat de fer trobades d’amics". La va conèixer a Rabós d’Empordà quan feia molt poc que havia arribat d’Alemanya. Després s’establiria a Sant Genís d’Esprac, "un lloc de gran bellesa, però impossible de viure-hi" i d’allà, un mas als afores de Maçanet de Cabrenys. La preparació d’aquesta exposició ha plantejat a Murphy la certesa sobre què "poc coneixem a la gent al final", tot i creure el contrari. Malgrat haver percebut la inspiració tèxtil en els seus treballs, que la mateixa Birgitt li va confirmar explicant que el seu pare havia portat una botiga de teixits, Juliette va conèixer, més tard, l’influx de les seves arrels alemanyes. Per homenatjar-la, Murphy presenta una "mena de palimpsest (un document antic reutilitzat) tenint present que va néixer en una data molt significativa: deu anys després de la Kristallnacht (la nit dels vidres trencats). La formalitza en format rotlle de paper "que mostra a grans trets el recorregut que Birgitt va fer d’Alemanya a Catalunya, camí d’anada i tornada, i movent-se per l’Empordà en tot moment, seguint els rius, els camins naturals de la nostra existència".

Elena Font Rodà explica que va conèixer Birgitt ter Steege a través d’Anna Marín, que havia treballat amb ella i admirava el seu treball. "Ens vàrem caure bé i des de llavors que ens relacionàvem com a amigues i com a artistes", diu. Entre les cites obligades hi havia MaçArt, que Birgitt va impulsar. L’obra que ha creat Font Rodà per aquesta exposició parteix d’un material que pertanyia a Birgitt, un plàstic taronja, com els que utilitzen els paletes per tancar les obres: "A ella li encantaven aquests materials rudimentaris i de colors vistosos". Respecte al color, "el buscava en materials quotidians, industrials, plàstics i poc nobles", apunta Andres Buhlmann, com els xiclets que ell ha escollit. 

Agraïment immens

En el cas d’Esther Julià hi ha una llarga amistat i un agraïment per partida doble. D’entrada, perquè Birgitt sempre l’animava a participar en exposicions col·lectives quan potser "no m’hauria atrevit mai", però també, creu, "és gràcies o per culpa d’ella que ara gestioni Can Viola". La peça que presenta Julià és la unió de dues imatges: ella i les seves plantilles. "Un any abans de morir va venir a passar la Setmana Santa a casa meva per portar-me obra per l’exposició que teníem previst fer a Figueres, una idea que la va tenir molt il·lusionada els últims mesos de la seva vida. Durant aquells dies vam recórrer llocs on havia estat i vam visitar amics que feia més de deu anys que no veia. Va ser, sense saber-ho, un comiat". La fotografia de Birgitt que ha utilitzat Julià està feta davant La Pau, a Maçanet de Cabrenys, on es va trobar amb amigues que havien col·laborat amb el MaçArt. "Va ser l’última vegada que va ser al poble", explica Julià. La foto de les plantilles és, afegeix, "la que vaig fer de les que vaig trobar penjades a la paret de casa seva, a Magdeburg, quan ella ja ens havia deixat. Amb aquesta peça he intentat representar el seu treball i alhora la seva presència", descriu.

També ho fa Conxa Fransoy, qui la descriu com una "ànima lliure", amb l’obra Cortina, creada tot "recordant el que li agradava del que jo feia: la combinació de colors i les transparències". Si Denys Blacker opta per recordar el seu esperit auster de dona alemanya de la postguerra amb la peça Navalla. La fragilitat i el tall, Anna Marín reviu l’amor a l’art que compartien amb la fotografia A la vora de l’aigua.

Per la seva part, Lluïsa Xarnach va conèixer la Birgitt durant la primera edició del MaçArt. Aquell primer any no va participar-hi, però sí el segon gràcies a l’empenta de Birgitt. "La recordo amable, això sempre, però també com una dona que sabia el que volia i el que no", explica, tot afegint que "quan et trucava i deia: ‘Farem això’, senzillament no m’ho qüestionava. Tampoc et deixava marge a qüestionar-t’ho, percebia la seva determinació, era persona de poques paraules i anava al gra i sempre eren projectes atractius i divertits". També es va deixar portar quan havien passat dotze anys sense veure’s i li va trucar. Birgitt ja malalta de càncer volia un retrobament, fer una exposició col·lectiva. "Em deia com volia l’exposició i el que esperava de mi. Era una dona d’admirar, no es va queixar ni en un sol moment, va continuar fent, sentint, dient i vivint amb l’art. El seu record em fa forta".  

Per aquesta exposició, Lluïsa Xarnach ha fet un salt al passat. "A raó de l’última conversa amb ella, que va ser com un vòmit de paraules. Així va sorgir Missatge a.., que s’origina de la reflexió personal del poder dels mots, de l’estandardització de la diplomàcia en les paraules i de la poca acceptació d’un llenguatge no lineal i acceptable. Quantes vegades s’escapen paraules pels nostres llavis que no volíem dir i quantes queden tancades als llavis paraules que no diem? A través dels missatges visuals es diu el que no es vol dir i no es diu el que tothom espera que diguis". Per això la peça que presenta és la primera de la sèrie, Missatge a Birgitt....

Carme Gifreu coneixia Birgitt perquè era amiga d’altres amigues en una època en què encara estava força activa en el món artístic. "No la coneixia molt bé, però sempre em va encantar l’energia tan vital que desprenia. Tenia un gran magnetisme, realment la veia molt abundant d’idees, amb ganes de compartir. La recordo amb molt de carinyo per la seva expansivitat i presència que no et deixava indiferent", comenta tot reconeixent que tot el que va fer a MaçArt "va ser una gesta" i més tenint en compte "els pocs recursos que tenia".

Una obra plena d’ànima

Qui també la va conèixer amb profunditat va ser l’artista Lola Ventós. Recorda que una tarda de dissabte, Birgitt va entrar a la galeria que tenia a Figueres per ensenyar-li obra i poder exposar. "Vam estar parlant molt d’ella i d’altres artistes i ben aviat em va agradar la seva personalitat molt marcada i, en canvi, amb una obra molt sensible", assenyala. A partir d’aquell dia van fer moltes coses juntes: dues exposicions individuals a la galeria i, a tall de comiat, Caos Total que va reunir 28 artistes al Parc Bosc, a Figueres.

Lola Ventós rememora els últims dies que la va veure, pocs mesos abans de morir, "plena de força i amb ganes de nous projectes". Ventós la reivindica "com una gran artista" que, tot i no tenir recursos "era extremadament generosa i de les més honestes, com ho demostra el seu art ple d’essència i d’ànima", però també les iniciatives que va impulsar com MaçArt on defensava "l’art per al poble i amb el poble". Per aquesta exposició de record, Lola Ventós ha creat una obra que és, diu, "un divertimento" a partir d’un collage molt kitsch, un estil que Birgitt havia fet molt seu.

Per la seva part, Joan Vilajoana encara recorda un dels dies que la Birgitt va visitar el seu taller, vint-i-cinc anys enrere, quan tot just ell començava a "jugar amb el paper". En aquell moment, ella va donar importància als retalls que reposaven a terra, cosa que, ara, Vilajoana és conscient que "aquesta informació que em traspassava, donant valor a les petites coses, jo ja la tenia dins, però ella va ser de les primeres persones capaces d’explicar-ho en veu alta". Per recordar-la, l’artista ha presentat una obra feta en pandèmia amb la qual "qüestionava si la repetició et porta cap a algun lloc, sabent que sí". Utilitzava full de diari, un material sense valor propi, però que prenia aleshores una altra dimensió.

En el cas d'Antonio Nicolás, ell va conèixer Birgitt el 2000, just quan ell va arribar de Suïssa. La recorda com "una persona molt dedicada a la cultura que em va obrir portes" i amb la qual va compartir llargues converses sobre art, també discussions. L’estima, però és franca i gran perquè "em va ajudar molt". Li ofereix una escultura que representa l’artista somiador que surt de la zona de confort com va fer ella.  

Luís Izquierdo-Mosso també s’ha volgut sumar a l’exposició a Can Viola amb una pintura, feta a partir d’un esbós del 1977, d’un paisatge reduït a elements geomètrics recordant la passió que sentia l’amiga i creadora per la pintura. "Birgitt era una artista que es dedicava en cos i ànima a l’art passant de la resta de coses materials i espirituals, l’art era la seva vida. D’ella vaig aprendre a donar importància a la pràctica artística com a forma de vida més que com a feina o per prestigi", conclou.