Guillem Roma, músic, cantant i compositor: “No tenir etiqueta, al final, acaba essent una etiqueta i el que li dona personalitat al projecte”

Parlem del disc Platja tropical amb una temperatura exterior de 4 graus. Li ho faig notar i Guillem Roma riu tot assegurant que "el contrast va bé". Es troba de camí a Màlaga on té previst presentar al vespre (divendres passat) l’anterior treball, Postureo Real. És un dels concerts que suma als que ja ha fet a Madrid, Salamanca i València. Aquest diumenge 30 de novembre, però serà més a prop, a l’Empordà, on actuarà per primer cop al Teatre de Figueres per presentar l’EP Platja tropical amb la cobla Marinada, quatre integrants de la qual són o viuen a Castelló d’Empúries: Martí Fontclara, Albert Genís, Gabriel Almeida i Marta Fina.

Com neix la idea de fusionar les seves cançons amb el so de la cobla?

En realitat va ser una espècie d’encàrrec d’un festival que fan a Palamós, Amb So de Cobla, que ja busquen sinergies entre artistes i cobla per poder generar aquest ecosistema de música nova amb la cobla com a instrument. Això va ser fa quatre anys i mig. Va estar tan bé la fusió; Vicens Martin, l’arranjador i director, va fer uns arranjaments molt guais de les meves cançons i, de cop, els primers assaigs va ser increïble veure com sonava que, allà, ja vaig dir que allò no es podia quedar només en un concert del festival sinó que li havíem de donar una importància i enregistrar-ho. Han passat quasi quatre anys per tenir el moment de poder-ho fer i tocar-ho una mica més.

Entremig hi ha hagut altres coses com el disc Postureo Real o Boleros y otras canciones.

Sí, i en realitat també són aquelles coses que quan està fet es veu molt maco, però hi ha un procés tant d’inversió econòmica com d’inversió de temps fins que es pot i va bé.

Quan va veure el resultat es va sorprendre, però creu que es valora prou la formació de cobla?

Últimament, han sortit moltes propostes en què la cobla surt del món de la sardana i es pot veure el potencial que té, perquè realment és una orquestra que, tot i tenir un so molt característic que l’identifiquem molt de pressa, també té una versatilitat molt gran i pot fer molts tipus de música, moltes dinàmiques i pot estar en contextos molt diferents.

S’ha sentit còmode veient com el seu estil es fusionava amb el so de la cobla?

Això ha estat una de les coses més maques, veure com la meva música creixia. Ha estat un amor a primera vista, tant amb el so de la cobla, com amb la visió estètica que hi va posar Vicens Martin a l’hora d’arranjar-ho. Va ser com un matx molt directe i, de cop, les meves cançons van agafar com un univers molt diferent i acolorit, però sense perdre l’essència. Realment les va portar més enllà amb aquestes influències de cosa balcànica, d’orquestres antigues de ball, mig tropicals, t’imagines al hall d’un hotel allà a l’Havana amb l’orquestra de salsa tocant. Doncs, tot això, de cop convivia, superbé i de manera molt natural, tant amb l’essència de la cançó meva com amb el so de la cobla. Això és el que em va dur a decidir que s’havia de gravar perquè va ser una connexió molt maca.

Va ser possible també per la singularitat de la cobla Marinada?

Totalment, no només per la voluntat i les ganes que tenen ells, que han fet coses que surten una mica de la sardana, sinó perquè, a més a més, són molt bons músics. I fer sonar la cobla d’una manera diferent també requereix controlar les dinàmiques, tenir l’afinació clara i ells, amb això, han estat fantàstics perquè són superbons músics. És una cobla, en aquest sentit, molt pro i ha estat molt bé poder treballar totes aquestes subtileses.

El resultat és una música balcànica, festiva, però a Platja tropical es diuen moltes coses que fan pensar i, al mateix temps, fa un elogi a gaudir de les coses petites .

En la meva música conviuen aquestes dues energies que, a vegades, poden semblar contradictòries. Per una banda, aquest punt de celebració i de festa, música que connecta molt ràpidament amb aquesta energia positiva, però alhora aquesta mirada crítica i compartir, una mica, reflexions socials que no són gens superficials. Com amb aquest projecte hem agafat cançons meves que ja existien en altres discs, menys aquesta Platja tropical que és inèdita, els hi hem donat aquesta segona vida, conviuen aquests missatges.

Quan compon o escriu, cerca, d’entrada, que el sorprengui a vostè per després fer-ho als altres?

Més que la sorpresa, el que busco són reflexions que a mi em preocupen o coses que penso que haurien de ser d’una altra manera. És una mica les ganes de compartir un missatge, una reflexió, com dir: "Fem-ho junts, també". Llavors deixo anar aquests temes sobre la taula i que a partir d’allà flueixin.

"Les meves cançons han agafat amb la cobla un univers molt diferent i acolorit, sense perdre essència"

S’ha dit que crea fora de les tendències, com si remés contracorrent. En alguna ocasió, s’ha sentit sol amb aquesta manera de fer?

Ara últimament no tant, però quan vaig començar sí que, tant en l’àmbit estilístic com sobre els temes que parlo, sempre era molt fora del que estava de moda. En aquest punt, em vaig sentir en un camí que és difícil de fer perquè el món de la indústria musical a vegades té un punt d’hostilitat i el fet d’anar per lliure també feia que hagués d’empènyer moltes portes que no s’obrien soles. De mica en mica, i ara fa molts anys, el fet de no tenir etiqueta, al final, acaba essent una etiqueta i el que li dona personalitat al projecte. En aquest sentit, he anat creant el meu ecosistema on ara mateix estic còmode i puc disfrutar-ho, també.

Vostè té un peu a Catalunya, però també a Llatinoamèrica. Existeix la possibilitat que aquest treball faci el salt cap allà?

Seria brutal perquè una de les coses maques de la cobla és que és una formació autòctona i única aquí i això, a fora, té un atractiu molt gran perquè, de cop, veus una cosa que no has vist mai, que només existeix aquí i desperta molt interès. Cert és que jo vaig viure tres anys a Mèxic i la meva música té molt d’allà i m’encantaria poder-hi anar i que poguessin veure això.

Allà té molts seguidors, però aquí també. Els públics es percep diferents?

Hi ha diferents idiosincràcies i diferents característiques. Per exemple, al públic de Mèxic li agrada cantar molt i tenen aquesta passió, però és veritat que, al final, no és tant el públic com a col·lectiu sinó persones que connecten amb les meves cançons i això és el que els uneix. Jo sento que estan connectats i és amb aquest vincle amb les meves cançons.

Això és tenir una mica de poder, no creu?

Total, i un poder molt maco. Hi ha gent que en té molt més perquè mouen molta més gent, però quan el sents, encara que sigui a petita escala, és maco.