Vicenç Altaió busseja en la memòria pròpia per pal·liar l’amnèsia cultural del futur

La trajectòria del poeta, crític d’art i director de la Fundació Brossa, Vicenç Altaió (Santa Perpètua, 1954) ha estat marcada per la lluita cultural i una interpretació subversiva d’aquesta que l’ha dut a tenir una mirada atenta i reflexiva envers alguns dels grans creadors de la literatura i l’art català dels últims cinquanta anys. Ho detalla a través d’una narrativa àgil i hipnòtica, frases contundents i anècdotes prolífiques i poètiques a El somni de la subversió (Galaxia Gutenberg), primer volum d’unes memòries -ja treballa en el segon- que abracen des de l’any 1971 fins al 1985, i que divendres passat, jornada ventosa i freda, va presentar a la biblioteca de Figueres en una conversa còmplice amb la doctora en història de l’art, Mariona Seguranyes.

Vicenç Altaió és plenament conscient que la seva generació va convertir-se en «un vas comunicant» amb la generació anterior, creadors connectats amb la República com J. V. Foix, Joan Brossa, Palau i Fabre, Joan Vinyoli, però també de contemporanis com Perejaume o Miquel Barceló. Tots van integrar l’univers vital i formatiu de Vicenç Altaió qui, veient que aquesta continuïtat natural entre la seva, de generació, i la següent, a causa «de l’acceleració del temps per la tecnologia», no s’estava produint va decidir escriure aquestes memòries que amaguen la voluntat, assegurà, «de fer una història col·lectiva a través del tronc personal i adreçar-se als lectors del futur que, potser, tindran necessitat de llibres com aquest per l’amnèsia cultural que l’acceleració porta».

Un exercici literari molt vinculat a l'art

Tot i tenir format de memòries, El somni de la subversió és, en el fons, «un exercici literari», com sempre molt vinculat amb l’art, quant a les tècniques que l’autor aplica, amb el qual dona continuïtat a dos volums anteriors en què proposava un viatge del local a l’universal i de l’universal al local: Enllaços amb l’avantguarda i El radar americà. En aquest nou llibre, Vicenç Altaió, que es veu a si mateix com «un traficant d’idees», ha defugit fer «arqueologia de les arrels» perquè, assegurà, «és poc significativa»: «Quan hi ha subjectes lírics hi ha d’alguna manera un trencament i una connexió amb una època i serveix relativament poc fer arqueologia de substrats». Així, ha optat «per fer un primer traçat sobre la formació del lector com a argument per poder explicar el pas de la societat rural a la industrial que hem viscut» i on la religió va jugar un paper determinant fins a la ruptura.

Dins el camí de Vicenç Altaió els llibres van jugar un pes central. «A vegades he arribat a creure que a la lectura hi caus quan se’t manifesta en forma de malaltia», confessà tot i evidenciar que ell no se sent «un gran lector sinó que és un fet absolutament natural des de petit». Per a Altaió va ser determinant entrar a la Universitat i «una sort» ser dels primers estudiants de Filologia Catalana: «Als anys 70 no teníem ni el coneixement que hi havia un sistema natural en llengua catalana i vaig quedar totalment sacsejat de saber que els llibres en català eren prohibits, cremats». Aquells primers dies a la Facultat -Altaió tenia 17 anys- va visitar el seu avi matern qui li va regalar una caixa plena de llibres que portaven el segell del Servei de Biblioteques del Front, lectures dels soldats republicans: autors com Federico García Lorca, Ramon del Valle-Inclán o novel·la russa que va devorar. També altres que li va facilitar l’avi patern i que exploraven el superjò a través de Napoleó, Wagner i Nietzsche. Tots van conformar el seu naixement com a lector, però també la llavor de la seva biblioteca actual.

El somni de la subversió

Autor: Vicenç Altaió

Editorial: Galaxia Gutenberg

Pàgines: 456

Preu: 24 euros

El llibre inclou passatges fascinants i molt reveladors, com va assenyalar Mariona Seguranyes amb relació al poeta J. V. Foix que Altaió va definir com «el meu primer mestre». «El vaig escollir -a la Universitat- perquè el seu nom era el més obscur», confirmà. El poeta, a qui va visitar sovint, tenia ja 80 anys i, conscient que la seva generació s’apagava, Altaió assumí la responsabilitat que «la cultura es transmet dels uns als altres». A Foix, desvelà, també li deu «la lectura clandestina de Salvador Dalí».

Durant la conversa també va esmentar llums i ombres de molts poetes i creadors com el poeta Palau i Fabre; Joan Vinyoli a qui qualificà de «sacerdot de la poesia»; Gabriel Ferrater o Joan Brossa. Vicenç Altaió va viure temps de revolta política i poètica, afillant-se a l’esperit d’avantguarda en un moment «pletòric en què l’ordre i la subversió anaven de bracet».