Estrella de Diego: “Gala no es permetia tenir ego, patia la síndrome de la impostora”

"Gala no tenia ego, no s‘ho permetia, tenia síndrome d’impostora, pensava que allò que escrivia no era bo tot i que jo crec que ho feia d’una manera seriosa. Però Gala venia d’un poeta al·lucinant (Paul Éluard) i d’un escriptor impressionant com Salvador Dalí. Si ell no hagués estat tan bon escriptor, Gala no hauria deixat a Paul Éluard". Així ho creu la historiadora de l’art Estrella de Diego que va assegurar que Gala, "envoltada de tots aquests personatges, s’amaga, però l’estela de l’invisible hi és, l’estela dels exiliats". L’especialista, qui el 2003 va escriure la primera biografia de Gala, ho va explicar la setmana passada durant una conferència sota la cúpula "de l’objecte surrealista més especial del món", com va definir el Teatre-Museu Dalí de Figueres. L'acte, que va ser seguit al llarg d'una hora per un públic absolutament en silenci, formava part del cicle de conferències que acompanyen l'exposició La Madona de Portlligat.

Al llarg de la xerrada, Estrella de Diego va recordar que Gala era moltes Gales, també i sobretot, l’esotèrica i espiritual, "la tarotista". Les diferents fotografies de Gala ho testimonien: "Dones diferents que, en el fons, habiten espais i temps paral·lels". En aquesta línia, André Bréton ja creia que totes les dones adscrites al surrealisme eren mèdiums, tot i que moltes d’elles van superar aquesta afirmació i, fins i tot, compartien somnis. "Les aspiracions de Gala eren modestes: trobar un refugi on escriure", assegurà De Diego qui creu fermament que la dona de Dalí "era escriptora" malgrat que encara no s’han trobat els quaderns que en donin fe. Ella no perd l’esperança -"més d’un i de dos presents a la sala mataríem per trobar-los", va sentenciar- sobretot després de llegir "les cartes meravelloses que enviava a Éluard" tot i que creu que "les absències ens expliquen com ella se situa davant el món de l’escriptura".

Respecte al refugi, a Portlligat Gala va disposar d’espais propis: "No era un santa sanctorum, és molt més complex, quasi un hortus conclusus (en llatí, jardí tancat) i quan hi ets dins tens la impressió que estàs davant un esdeveniment". Allà trobem l’habitació ovalada i la seva avantsala "densa i angoixant" amb retalls de diaris i tot d’imatges a les parets que De Diego va comparar amb "les xarxes socials" actuals. L’experta hi veu "una maniobra duplicatòria", un espai on "les construccions espacials se superposen, s’acumulen, es cancel·len i la mirada es troba davant d’una cosa que no sabem definir i que es resolt a l’última sala de refugi on Gala pot ser ella mateixa".

"Amb Gala tenim l’obligació de veure el què no hi és, de mirar més enllà"

Estrella de Diego va voler trencar amb la idea tan arrelada que "Gala només era model; ella era molt més, una creadora". En el cas d’Éluard, per exemple, Gala el va convèncer de ser poeta, "l’obliga a sortir de la closca". És aleshores quan ella "comença a dividir-se en dos que, en el fons, és un espai narratiu que s’assegura impunitat al subjecte. Gala sempre la busca perquè, des de molts punts de vista, pateix la síndrome de l’impostor que, curiosament, només pateixen les dones. Gala ho sent perquè sap que és escriptora".

Estrella de Diego es va referir als orígens russos de Gala i va llançar el guant perquè "algú s’animi a estudiar aquesta Gala russa i què hi ha de veritat i de mentida" en ella. És en aquells temps quan ella ja vol viatjar i decideix "recórrer Europa en guerra, de Moscou a París". Ja aleshores està fugint "no cap al seu destí sinó cap al seu desig de ser escriptora". De Diego creu fermament que ja aleshores no només "intentava canviar el seu món si no el món", trencar amb les etiquetes que tenien les dones russes. "Amb Gala tenim l’obligació de veure el què no hi és, de mirar més enllà".

"Púbol, el crustaci de Dalí"

Al castell de Púbol, Gala trobarà el refugi definitiu, ella serà "el mateix esperit de Púbol". Aquesta casa "és la quinta essència d’una espècie de somni que es fa realitat, el lloc més enigmàtic que haurem visitat mai en la nostra vida", confirmà la historiadora tot afegint que "Púbol és el crustaci de Dalí, un decorat cap a dins" on Gala preservarà el seu món privat. Per a ella, "aquesta casa era sagrada i com la llagosta de Dalí, el que hi ha dins és molt fràgil i cal protegir-lo". A Púbol, "Gala va trobar silenci, allò que tot escriptor necessita". Per l’experta, "Púbol sencer és un mirall immens que, en el fons, reflecteix una imatge, però probablement és una altra. És el que no es veu, però hi és, l’escriptora que tothom veia com una fortalesa".