L'exili literari a Mèxic, un llegat essencial per a la supervivència del català durant el franquisme

Mèxic es va convertir entre els anys 40 i 50 en la capital de la literatura catalana a l'exili. Un gran nombre d'escriptors catalans refugiats després de la Guerra Civil s'hi van establir i van convertir el país mexicà, la seva gent i els seus paisatges en part central de les seves obres. Hi figuren intel·lectuals com Josep Carner, Pere Calders, Agustí Bartra, Anna Murià, Avel·lí Artís-Gener 'Tísner', Vicenç Riera Llorca o Joaquim i Ramon Xirau, que van conformar un nucli editorial i creatiu clau per a la supervivència de la literatura catalana durant la dictadura. Aquests escriptors, convertits en activistes culturals, van trobar a Mèxic una seguretat i una llibertat que no els oferia l'Espanya franquista i una Europa en guerra.

De fet, al llarg dels anys, Mèxic es va convertir en el segon gran territori literari de la literatura catalana del segle XX, només per darrere de Catalunya mateix. Va convertir-se en un espai de reconstrucció de la cultura catalana. Revistes, jocs florals, col·laboracions amb intel·lectuals locals i xarxes de suport van mantenir viva una literatura amenaçada. Algunes d’aquestes publicacions van arribar, des de Mèxic, a tota la geografia de l’exili. Concretament, Agustí Bartra, amb Josep Carner, Pere Calders, Joan Roura i Parella i Jordi Vallès, va fundar l’any 1944 'Lletres. Revista literària catalana', editada a Ciutat de Mèxic fins al 1948. Dirigida pel mateix Bartra, des de les pàgines de la publicació i la col·lecció de llibres que també va publicar va donar cabuda a escriptors consagrats i a figures emergents, com Mercè Rodoreda. Un cas similar es va donar amb 'La nostra revista' (1946), dirigida per Avel·lí Artís-Gener, que es va convertir en una publicació cultural de referència a l’exili.

Aquestes publicacions van ser punts de trobada i difusió. La capitalitat literària de Mèxic també es reflecteix en el fet que va acollir quatre edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana (1942, 1957, 1969 i 1973).  El cas del filòsof Joaquim Xirau i del seu fill Ramon Xirau —poeta català convertit després en figura central de la filosofia mexicana— exemplifica l’arrelament d’aquest exili.

El catedràtic de literatura catalana de la Universitat Pompeu Fabra Jaume Subirana reivindica en una entrevista amb l'ACN la transcendència del paper que van jugar els escriptors catalans que, arran de la Guerra Civil i l’avanç franquista, van marxar cap a França i, posteriorment, a Amèrica, especialment a Mèxic. Segons detalla, l’exili no va ser un fenomen homogeni, sinó un mosaic de trajectòries personals marcades per la precarietat, l’atzar i la supervivència.

Tot i que sovint l’imaginari col·lectiu associa l’exili català amb Amèrica, figures com Mercè Rodoreda o Carles Riba també en formen part, malgrat que es quedessin a Europa. Amb el col·lapse republicà del 1939, milers d’intel·lectuals es van veure abocats a camps de concentració al sud de França abans d’encadenar viatges incerts cap al continent americà.

Lázaro Cárdenas, clau per entendre l'exili català

La figura del president mexicà Lázaro Cárdenas és clau per entendre l'exili català al país. El seu compromís va permetre l’arribada de nombrosos exiliats, que van trobar a Mèxic un espai d'oportunitats, una comunitat catalana activa i complicitats amb l’elit cultural local. Entre ells, Josep Carner —que va arribar-hi molt aviat i va exercir de pont cultural— o Pere Calders, que va rebre el suport directe de Carner per instal·lar-se i començar-hi publicar. "Li va fer de padrí en el bon sentit de la paraula", descriu Subirana.

El catedràtic de la UPF posa en valor la "militància tenaç" per la llengua catalana d'aquests intel·lectuals, que van continuar escrivint en català malgrat viure en un entorn on aquesta llengua no tenia un futur clar. "Sentien un vincle amb la seva comunitat, tenien clar quin era el seu públic. Escriuen per a un lector mínim en el seu moment, però especialment per als que ells creuen que ho acabaran sent algun dia. I, afortunadament, en molts casos va ser així", precisa.

La fidelitat a la llengua pròpia, combinada amb l’impacte vital i cultural de l’exili, van transformar profundament les seves obres. "És evident que viatjar els enriqueix, però el preu que en paguen és brutal", subratlla el professor. Tot i això, remarca, sense l’esforç d’aquells escriptors que van mantenir viva la llengua i la cultura catalanes a l’altra banda de l’oceà, la literatura catalana del segle XX no s’entendria.

Pel que fa al reconeixement posterior, l’expert admet que la memòria de l’exili ha viscut etapes d’interès "irregular". "Als anys vuitanta i noranta moltes d’aquestes figures van ser reivindicades i reeditades, però el pas del temps i els canvis de prioritats culturals han deixat part del seu llegat en un segon pla", constata.

Juan Pablo Villalobos, veu mexicana a Barcelona

Anys després, la influència literària entre Catalunya i Mèxic continua vigent. Diversos autors mexicans viuen, de fa anys, a la capital catalana, com per exemple, l'escriptor Juan Pablo Villalobos, establert a Barcelona des de fa més de dues dècades.

Segons explica en una entrevista amb l'ACN, l’accés a autors és la font principal per a formar-se com a lector i, després, com a escriptor. Les biblioteques i llibreries de la capital catalana van esdevenir una font d'inspiració en la seva carrera literària. “A Barcelona va ser la primera vegada que jo vaig poder llegir tot el que volia”, ha explicat l’autor en una entrevista a l’ACN. Villalobos diferencia el sistema de l’existent al seu país natal, on la distribució de llibres “és un problema”.

Dels seus orígens, destaca el descobriment de Pere Calders. El mexicà equipara el to de l'autor de 'L'ombra de l'atzavara' amb una “literatura mexicana en català” i la inscriu com a part de la tradició literària del seu país, tot i estar escrita en llengua catalana.

La visió estrangera de Barcelona, el “millor” relat de la ciutat

“La Barcelona d’avui l’estem explicant millor els escriptors que venim de fora”, opina Villalobos, que creu que els autors estrangers tenen una perspectiva “més àmplia” i una visió més “naïf”, un tret diferencial dels barcelonins d’origen, que mai viuran les mateixes experiències que ells.

L’autor mexicà ha recordat que en els seus primers anys a la capital catalana se sentia un “farsant” per escriure només sobre Mèxic, ja que la seva nova realitat passava a Barcelona. Després, va passar a escriure sobre la ciutat on viu des de fa 23 anys, tot i que ha confessat que les seves novel·les barcelonines sorgeixen d’un ciutadà “diferent” que no ha viscut la seva infància a Catalunya.

Aquest intercanvi cultural genuí fa, segons Villalobos, que Barcelona sigui la “perfecta convidada” a la Fira del Llibre de Guadalajara, perquè és una ciutat que esdevé “un país en si mateix”. La barreja de nacionalitats, llengües, cultures i tradicions fa que la ciutat sigui diversa i heterogènia, i, per tant, que la literatura barcelonina estigui representada de manera molt variada, ha apuntat. “Hi ha països que no tenen aquesta riquesa literària com la que té la ciutat de Barcelona”, ha afegit.