Ernest Prana: “Necessitava explorar altres coses per trobar el camí on em sento còmode”

L’última vegada que el cantant i compositor Ernest Prana, nom artístic d’Ernest Pratcorona (Peralada, 1991) va presentar disc era el 2016. Han passat deu anys i ara repeteix l’experiència amb el seu primer treball en solitari, Torno a casa, que la setmana passada va mostrar al seu món proper, a Peralada, on viu i que és, sens dubte, casa seva. Amb aquest treball, que inclou dotze cançons que ja es poden escoltar a plataformes, té previst recórrer Catalunya l’any vinent. El primer concert serà al Teatre de Bescanó el 18 de gener.

Nerviós?

Com si fos el primer cop.

Va fer públic el disc primer a Barcelona i després a Peralada.

No tenia sentit presentar un disc que es diu Torno a casa i només fer-ho a Barcelona. És cert que s’ha de fer perquè és on hi ha gran part de la gent de la indústria o que conec del sector, però és a casa, a Peralada, on s’ha de celebrar.

Torno a casa és un elogi als petits moments del dia a dia.

He notat molt, en tornar a escriure en català, que em surten coses sense filtre, parlo del que em passa, no és cap història inventada. És tal qual com m’ha passat i ha sigut, sense grans metàfores, cançons senzilles com la que li vaig dedicar a l’àvia, Marxa tranquil·la. Quan l’escoltes, la veus, ella era allò.

La cançó que dona nom al disc és una confessió absoluta sobre per què aquest viatge en solitari.

La vaig escriure just després de decidir tornar a fer-ho en català. Jo estava gravant Que el viatge sigui llarg, que havia de ser simplement un single en català perquè no podia fer-ho d’altra manera, havia de ser en català. I ja a l’estudi, amb en Tato Latorre, el productor de la meva feina des que estic en solitari, ens vam mirar i vam dir: "És això, és aquí, això és casa". És com una mica haver anat a fer un Erasmus: he conegut gent nova, m’ho he passat bé i, segurament, ho tornaria a fer, però ara és el moment de tornar a casa, fer-ho en català, fer la música sincera que sempre m’ha agradat.

El català li ha donat llibertat?

A Madrid, he compost amb molta altra gent i he après a fer les coses diferent, he sortit de la meva cova, del meu estudi i entorn, i en tornar a la meva zona de confort, a parlar de mi i del que em passava a la vida, ha fluït molt natural i molt fàcil, no ha sigut res forçat.

El disc té cançons més lentes i poètiques com 100 pots de xampú o Marxa tranquil·la, altres rítmiques i vitals com La nova vida. Pensant en com mostrar-les en directe?

Hi ha cançons com Marxa tranquil·la que va sortir per necessitat. M’acabava d’acomiadar de la meva àvia i durant l’hora i mitja de camí que tenia fins a casa, sol, al cotxe, necessitava expressar-ho d’alguna manera i va ser, com sempre, amb les cançons. Amb notes de veu li vaig anar escrivint la cançó i vaig plorar-ho tot i m’ho vaig treure de dins tot dient-li: "Ààvia, marxa tranquil·la". Però també hi ha altres cançons que han sortit pensant que m’agradaria una que em fes moure. Hi ha aquests dos vessants perquè totes les cançons les has d’acabar defensant en directe, on més gaudim tot el procés.

La música és la seva millor eina per treure allò que li bull dins?

La meva família em diu que no explico mai res i, en canvi, en els concerts explico tota la meva vida. No soc molt d’expressar com em sento, però amb una cançó m’ho trec de sobre. Ha estat com la meva teràpia. A més, en els concerts, xerro pels descosits i ho explico tot a tothom. Entren en el meu món i surten com si hagués fet teràpia amb ells. És una dualitat que no entenc, no sé per què a la meva vida privada no ho faig, però a l’hora d’escriure cançons em deixo anar.

Moltes de les cançons del disc són d’agraïment.

És que soc molt feliç i ho haig d’agrair d’alguna manera. Veus al voltant i penso quina sort de la família i dels amics que tinc. Són una colla petita, però és fantàstica. També visc en un poble petit, però és fantàstic. Tinc molta sort de tot això i n’estic molt agraït.

Sent que ha trobat el seu lloc?

Sí, cent per cent. He anat provant coses i he trobat el camí on em sento còmode. Em feia falta explorar altres coses per estar convençut que era aquest, el camí, per no tenir el dubte. Ja s’han acabat els "i si", estic a casa i és aquí.

L’any passat va fer la gira Que el viatge sigui llarg. Ara en comença una altra per tot Catalunya.

Aquella era amb la cançó que em va fer passar al català i ara el projecte està molt més consolidat i ho anem a fer més gros. L’any passat, excepte Figueres, va ser en solitari i ara farem moltes més sales amb banda i petites en solitari, que és un format que m’hi sento molt còmode i en gaudeixo molt. També l’equip és molt més gros per fer la cosa grossa i anar per totes. Per energia no serà.